+ arguments?

Albert Sales

Classes de nutrició o polítiques socials?

El famós cuiner britànic Jamie Oliver va ser efusivament elogiat fa uns anys per la seva campanya per fer més saludables els menús escolars del seu país, però també va encendre els ànims de part de la ciutadania per explicitar en el seu programa del Canal 4 la seva desaprovació cap als hàbits alimentaris de les classes baixes o, com ell mateix es va atrevir a verbalitzar, de la “white trash” (escombraria blanca). El programa d’Oliver sobre àpats escolars es va gravar sistemàticament a les zones més deprimides del país on, resultat de les reconversions industrials dels 80 i els 90, les taxes de pobresa són extremadament altes. El xef no va tenir cap problema per reproduir els estereotips que l’audiència esperava sentir sobre famílies disfuncionals, on pares, però sobretot mares, no són capaces d’alimentar correctament a les seves criatures. Algunes bromes sobre les habilitats paternals i maternals de les persones dels barris d’habitatges socials van generar controvèrsia però, en general, el programa va tenir bona acceptació.

cuinetes_343En els darrers mesos, els Sr. Oliver ha tornat a generar certa polèmica en els actes de promoció del seu nou programa “Estalvia amb Jamie”. El programa té la intenció de mostrar a les famílies amb problemes econòmics com menjar millor gastant menys diners. El cuiner recomana als televidents no gastar diners en aliments pre-cuinats i envasats per menjar davant del televisor i els recorda quines son les saludables viandes que poden comprar amb les lliures que s’estalviarien.

Malgrat que la relació entre obesitat, nutrició deficient i pobresa és una realitat a bona part del món occidental, l’atribució de responsabilitats a les males mares és un injusta simplificació de la realitat. Les opcions alimentàries són molt més complexes del que un cuiner famós amb un compte bancari ben nodrit pot entendre. I llegint les declaracions senyor Boi Ruiz d’aquesta mateixa setmana, també són massa complexes per al màxim responsable del sistema sanitari català. El Conseller Ruiz, en els seus repetits esforços per negar els resultats de l’informe del Síndic de Greuges sobre malnutrició infantil, va atribuir els dèficits alimentaris de les criatures als mals hàbits traient importància a l’efecte que puguin haver causat l’empobriment de la població i les retallades de polítiques socials en la capacitat de les famílies de mantenir una dieta equilibrada i completa.

La versió oficial de la realitat social és molt clara: la crisi és dura però no tant com per dificultar l’alimentació de les famílies. Igual que el xef Oliver, Boi Ruiz considera que tothom es pot pagar sacs d’arròs i de llegums, manats de bledes, fruita i una mica de pollastre per alimentar a la família. Per tant, qui no alimenta correctament als seus fills i filles és perquè no vol o perquè no en sap. Es tracta d’una sentència força fàcil d’emetre des de la comoditat de qui mai ha hagut de patir per no perdre l’habitatge per impagament, de qui gaudeix d’un salari amb el que viurien folgadament unes quantes famílies i de qui observa la realitat social sense baixar-se del cotxe oficial.

Amb independència de les conclusions del debat obert entre el govern de la Generalitat i el Síndic de Greuges i altres actors socials sobre si hi ha o no desnutrició infantil, sí podem concloure, a la llum de l’Enquesta de Condicions de Vida, de l’informe INSOCAT, de les dades facilitades per Cáritas i Creu Roja i d’una infinitat de fonts més, que una part de la població catalana, cada cop més nombrosa, viu una situació d’inseguretat alimentària que no només està condicionada per disposar de diners per comprar aliments sans i barats. Hi ha molts factors que distorsionen la capacitat de les famílies per gestionar correctament l’alimentació dels infants.

Un primer exemple. Els aliments frescos s’han de conservar en fred. Especialment si fem compres per diversos dies o per tota una setmana. En una llar sobreocupada, amb diverses famílies vivint sota el mateix sostre, la possibilitat d’accedir al frigorífic i a la cuina pot estar limitada. Les famílies que han tingut problemes per fer front al lloguer del seu pis o que han estat desnonades i viuen en pensions o habitacions rellogades tampoc disposen de la infraestructura necessària alimentar els seus infants com segurament desitjarien.

Segon exemple. De les criatures que han perdut les beques menjador o que estan veient com el retard en el seu pagament fa que hagin d’avançar a les escoles uns diners que no tenen, n’hi ha un grapat que deixaran de dinar al centre escolar per fer-ho a casa sense cap supervisió mentre la seva mare o l’adult de referència està treballant o buscant-se la vida. El menjador escolar era per aquests infants un espai de socialització i d’adquisició de bons hàbits alimentaris del que ara ja no disposen.

I encara un tercer exemple. La mala salut és un impediment per mantenir una dieta saludable. I no cal pensar en problemes digestius. Els trastorns mentals com la depressió i l’ansietat dificulten que les persones puguin mantenir una hàbits alimentaris i que puguin fer-se càrrec dels hàbits alimentaris de les persones que tenen a càrrec. Trastorns gens estranys entre persones que porten mesos buscant un lloc de treball sense trobar-lo i que veuen com no poden fer front al pagament de l’habitatge o dels subministraments més bàsics. És probable que un Conseller de la Generalitat o un prestigiós xef els costi imaginar que algú pugui caure en un estat d’ànim en el que prefereixi malgastar diners en menjar precuinat que posar-se a cuinar saludables i econòmiques viandes. Però aquestes coses passen.

Les situacions en les que la inseguretat alimentària impacta sobre les famílies són molt diverses. I en molts casos el problema principal sí que és econòmic i sí que neix amb la retirada de programes socials o les retallades de programes com el PIRMI o les beques menjador. La infantilització de les persones en situació de pobresa però, obre tot un món de possibilitats de controlar i fiscalitzar el seu comportament. És una manera més de reiterar que la vulnerabilitat social extrema no té tant a veure amb factors estructurals com amb els dèficits individuals de formació i amb la capacitat de les famílies per gestionar la pròpia vida. Qüestionar la responsabilitat dels pares i, sobretot, de les mares, és molt útil també per traslladar-los la culpa dels problemes que afecten als infants de les llars més empobrides econòmicament. Només cal apel·lar a la imatge de la família “disfuncional” o “desestructurada” en la que les necessitats de nenes i nenes queden desateses per netejar algunes consciències i transmetre el missatge de que amb la gent de determinats barris i d’origens socials molt humils no hi ha res a fer.

NOTA DE L’AUTOR: Seria molt encertat preguntar-se l’abast de les situacions utilitzades com a exemple. Quantes persones es veuen afectades? Quins són els factors d’inseguretat alimentària més importants? Estaria encantat de proporcionar aquestes dades però per ara no existeixen. I no existiran fins que l’administració faci l’aposta valenta de voler conèixer la realitat de les persones més desafavorides amb el rigor necessari.

4 comments on “Classes de nutrició o polítiques socials?

  1. Adelinacohe
    Setembre 6, 2013

    M’ha agradat molt llegir el teu article i estic molt d’acord amb com defineixes la inseguretat alimentària. Fa molt que visc a Anglaterra i crec és important no perdre de vist que els sectors de població de que parla en Jamie Oliver (i sí, resulta molt odiós que un multimilionari doni lliçons de frugalitat) vénen d’una cultura alimentària on poques vegades es relaciona el menjar amb els ingredients que el formen. A la major part dels supermercats anglesos el menjar preparat i les bosses de patates fregides ocupen més espai que els “ingredients”. I, evidenment resulta molt més car alimentar una família amb aquests menjars que no pas cuinar a casa. I són les famílies amb pocs recursos els que cauen més en aquesta trampa. Perquè molts han arribat a adults sense saber preparar-se gaire res que no sigui escalfar menjars preparats al microones. I mentrestant les gran cadenes de supermercats és van menjant petits productors i comerciants…

    • Albert Sales
      Setembre 7, 2013

      L’aspecte de l’accés al menjar saludable també és molt interessant. El que ja es nota al Regne Unit és un fet des de fa molts anys als EEUU. Hi ha barris marginals on no pots comprar verdura fresca sense agafar el cotxe.
      Moltes gràcies!

  2. Retroenllaç: Clases de nutrición o políticas sociales? | + arguments?

  3. Retroenllaç: No només Hongria fa la vida impossible a les persones sense llar | + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Setembre 5, 2013 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , .
%d bloggers like this: