+ arguments?

Albert Sales

A la presó tenim tele, saps?

Em comentava un intern d’una presó catalana fa uns dies:

“Aquí tenim tele, saps? Hi ha gent que veu el que està passant fora i la colla de lladres que manen… I sap com de malament ho passen la seva família i els seus amics. Alguns tenen a la seva companya i als seus fills desnonats vivint amb els sogres en un piset de merda. És molt difícil creure en la justícia i en tot el rotllo de la reinserció i de no tornar a delinquir quan veus que aquí dins gairebé tots som pobres y venim de famílies pobres… y els que roben els euros a milions se’n foten de la gent a la seva cara”

A les presons catalanes hi havia recloses a mitjans dels 90 al voltant de 6.000 persones, mentre que a finals de 2011 el nombre d’interns i internes penitenciàries era de 10.513. Aquest increment no ha estat proporcional a l’augment de població provocat per les onades migratòries dels darrers 15 anys. Si atenem a l’evolució de la taxa de població reclusa, si al 1998 el sistema penitenciari català custodiava a 98 de cada 100.000 habitants del Principat, l’any 2011 en mantenia privats de llibertat 140 de cada 100.000 residents. Una xifra gens despreciable si la comparem amb paísos veins: la taxa de població reclusa a Alemanya és de 88 per 100.000, a França de 103, a Itàlia de 108 y a Portugal de 104. Catalunya doncs es situa una mica per sota de l’Estat español que, amb una taxa de 166 persones recloses per cada 100.000 habitants és el país de l’Europa dels 15 que recorre més freqüentment a l’empresonament de la seva població seguit pel Regne Unit que registra una taxa de 138, molt propera a la catalana.

imagesHom podria pensar que la causa d’aquesta diversitat es troba en la diferent criminalitat existent en els paísos europeus i que si el sistema penitenciari català s’enfronta a una major clientela és perquè a Catalunya y a la resta de l’Estat, la delinqüència ha augmentat. No obstant, res més lluny de la realitat. Tot i que és complex trobar xifres fiables sobre l’evolució dels fets delictius hi ha un elevat consens en la sociologia i la criminologia a considerar les enquestes de victimització, amb tots els seus defectes, les millors eines per valorar l’evolució de la comissió de delictes i del seu impacte entre la ciutadania. Tanmateix, no hi ha a l’Estat cap administració que hagi assumit el repte de realitzar periòdicament una enquesta de victimització i les úniques dades amb què es compta procedeixen de les dues participacions d’Espanya a la International Crime and Victimisation Survey (ICVS), al 1989 i al 2005, i de l’enquesta realitzada el 2009 per l’Observatori de la Delinqüència (ODA) de l’Institut andalús Interuniversitari de Criminologia. A partir de les escasses dades disponibles no només no es pot inferir un increment de la delinqüència, sinó que s’observa un retrocés en la victimització en gairebé totes les formes de delicte. Mentre que el 1989, el 47,2% de la ciutadania (amb un marge d’error del 2,5% per a un nivell de confiança del 95,5% i p=q) havia estat víctima d’algun delicte en els 5 anys anteriors a la realització de l’enquesta, el 2005 la proporció s’havia reduït el 42,7% i el 2009 al 38,7% (amb un marge d’error del 2,62% per a un nivell de confiança del 95,5% i p = q ). Tant els robatoris de cotxes, com els d’objectes a l’interior dels vehicles, els robatoris en habitatges, les agressions sexuals, o les agressions físiques, han reduït les seves taxes de victimització. També s’han reduït els robatoris amb violència i intimidació que tenen un gran impacte en la sensació de seguretat de la ciutadania. D’una taxa del 9,2% al 1989 s’ha passat a un 5,6% el 2009.

La realitat trenca amb el suposat binomi delicte-càstig. L’increment de la població reclusa no respon a un canvi en la delinqüència sinó en una transformació de la resposta de l’estat envers els diferents tipus de transgressió de la llei. Malgrat la falta d’evidències empíriques que indiquin un increment de la criminalitat, la recurrent entrada del tema de la inseguretat ciutadana en el discurs polític denota una utilització de la por al delicte com a eina per aconseguir rèdits electorals. Davant la impossibilitat de donar solució a les inseguretats derivades de la precarització del mercat laboral i el creixent individualisme social, es problematitzen fenòmens socials que, d’entrada, no haurien de generar inseguratat alguna per tal de centrar el debat públic en assumptes que ofereixin la possibilitat d’ésser resolts amb més “mà dura” contra les capes de la ciutadania més pròximes a la marginalitat.

Els mateixos que avui es refereixen al codi penal com un text del passat no adaptat a la realitat delictiva del segle XXI i que han anunciat el seu enduriment, ja van liderar una reforma del mateix durant el govern d’Aznar i amb Mariano Rajoy com a Ministre de Justícia. L’any 2003, Partit Popular va aprovar una reforma del codi penal amb el suport del PSOE. Les forces polítiques majoritàries van desplegar una retòrica plena de clitxés del populisme punitiu importat de l’altra banda de l’Atlàntic, recordant a la ciutadania la necessitat de mà dura amb les creixents mostres de violència urbana i amb els delinqüents multireincidents, i de fer front als nous perills derivats la immigració i de l’amenaça terrorista. Els socialistes van afirmar que es veien obligats a donar suport a la reforma per responsabilitat i per la imperiosa necessitat de lluitar contra la inseguretat ciutadana. La reforma suposava, entre altres canvis, l’ampliació de la capacitat dels jutges per decretar presó preventiva; la incorporació de mesures per promoure la “justícia ràpida”, introduïnt incentius per a que les persones inculpades firmessin declaracions de culpabilitat per evitar tràmits judicials i aconseguir beneficis penitenciaris; l’augment de la quantia penal màxima, que passava dels 30 als 40 anys; i condicionava la concessió del 3r grau al pagament efectiu de responsabilitats civils, la qual cosa introduïa un clar element de discriminació econòmica. Tot plegat sense oblidar que el Codi Penal “de la Democràcia” aprobat en la darrera legislatura del PSOE i que va entrar en vigor el 1996 ja posava al servei de l’Estat les eines necessàries per endurir el sistema “provisional” en fucionament durant els 80 i la primera meitat dels 90.

El discurs de la dreta europea (no contestat des de l’esquerra socialdemócrata) s’inspira en la criminologia conservadora nord-americana i les seves propostes de reducció de la delinqüència a partir de la “tolerància cero” davant el suposat increment de la violència als carrers. Aquest terme, “tolerància zero”, es popularitza a partir de la publicitat internacional que es dona a l’estratègia que va posar en marxa l’alcalde Giuliani a Nova York entre 1995 i 2000. El focus de la política “anti-criminal” de Giuliani va ser l’assetjament permanent de les persones més vulnerables de la societat presents en espais públics. A través de la intensificació de la presència de polícia uniformada als carrers de la ciutat, William Bratton, el cap del Departament de Policia de Nova York (NYPD) es va proposar lluitar contra realitats tan diverses com la compra i venda de drogues a petita escala, la prostitució, el sensellarisme, els graffitis… referint-se a les persones involucrades com a “paràsits” socials (“squeegee pest”). En cinc anys, el nombre d’efectius del New York Police Department va augmentar en 12.000 agents (un 26% del total), mentre disminuia en 8.000 el nombre de treballadors i treballadores dels serveis socials. El descens de la criminalitat a la ciutat es va atribuir a aquesta agressiva política de persecució, i think tanks com la Heritage Foundation o el Manhatan Institute van convertir al cap de polícia William Bratton en una celebritat de la criminologia conservadora a nivell internacional. Però en la seva ofensiva publicitària van oblidar intencionadament que altres ciutats com Boston o San Diego van viure una reducció de la criminalitat similar a la de Nova York amb estratègies basades en la mediació i sense augmentar el nombre d’agents al carrer, o que el descens de la criminalitat va començar tres anys abans del nomenament de Giuliani i de l’arrencada de les seves polítiques.

A l’Estat espanyol, think tanks conservadors com la Fundación FAES han incorporat les tesis de del Manhattan Institute generant documentació tècnica que avala un discurs polític basat en missatges simplistes vestits de veritat científica: la sensació d’inseguretat creixent es deu a un increment real de la delinqüència, l’increment de la delinqüència es deu a l’erosió dels valors tradicionals i la permissivitat de les institucions amb les petites transgressions de les normes, la immigració està íntimament vinculada a l’increment de la delinqüència, les solucions passen per l’enduriment del codi penal… Utilitzant la caixa de ressonància de mitjans de comunicació a la caça de notícies breus, morboses i simples per competir en un mercat de la desinformació cada dia més carregat de successos, la dreta ha imposat el ritme del debat polític en matèria de seguretat ciutadana. La incapacitat de l’esquerra institucional per articular un discurs antagònic genera una espiral de populisme punitiu en la que les formacions polítiques intentent presentar-se davant l’electorat amb propostes serioses que no es contraposin al sentit comú que accepta com a veritat científica l’increment de la delinqüència i de la inseguretat ciutadana.

En pocs anys, el sistema penal ha incrementant sensiblement el seu pes relatiu entre les eines de l’Estat per a la gestió de la conflictivitat social. Per als grups “conflictius”, des de les persones o col·lectius en situació d’exclusió fins als acusats de terrorisme passant per qui forma part dels moviments de protesta social, el dret penal està abandonant pogressivament els principis d’intervenció mínima, de legalitat o de proporcionalitat. Hi ha persones que esdevenen “perilloses” i el sistema penal actua sobre elles partint de les seves característiques i no dels fets concrets ni de la gravetat dels danys que puguin haver produït, faltant així als principis de proporcionalitat i de mínima intervenció que haurien de regir la seva actuació en un Estat de Dret.

Quan encara tenim estómac per engegar la televisió, en canvi, veiem una autèntica desfilada de paràsits socials. De vampirs de recursos que poc tenen a veure amb la marginalitat i que gairebé sempre escapen a un sistema penal i penitenciari que es dedica a contenir i castigar la marginalitat.

One comment on “A la presó tenim tele, saps?

  1. Retroenllaç: En prisión tenemos tele, ¿sabes? | + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juliol 11, 2013 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , .
%d bloggers like this: