+ arguments?

Albert Sales

Made in Bangla Desh: Un desastre anunciat però molt lucratiu

Per Albert Sales i Campos // Campanya Roba Neta // RETS

Publicat originalment al Setmanari La Directa número 348 del 22 de maig de 2013 // Col·labora amb la campanya de micromecenatge

L’esfondrament de l’edifici “Rana Plaza” de Bangla Desh el passat 24 d’abril va agafar desprevingudes a les firmes internacionals de moda que tenen producció en aquest país asiàtic. No perquè desconeguin l’estat lamentable de les instal·lacions en les que es confecciona la seva roba ni perquè no sàpiguin res de les condicions laborals que viuen les obreres i els obrers de les seves cadenes de subministrament global. La sorpresa ha estat el vólum del desastre i l’interès que ha generat. Les més de 1000 morts i les 2700 persones ferides, situen aquesta catàstrofe entre els “accidents” industrials més importants de la història.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No és el primer cop que s’ensorra una fàbrica sobre les persones treballadores a Bangla Desh. La catàstrofe del “Rana Plaza” ve precedida d’un constant degoteig de morts en incendis i esfondraments. L’abril de 2005, la fàbrica Spectrum de Dhaka es va enfonsar matant a 64 persones i deixant-ne greument ferides a 70. El propietari havia decidit uns anys abans construir un pis adicional a l’edifici de 4 plantes, el dia de la desgràcia les treballadores van alertar de les esquerdes però ningú les va escoltar. La construcció es va enfonsar a una hora en la que oficialment tothom havia acabat la seva jornada però les cadenes globals de producció no entenen d’horaris. A Spectrum es produïa roba per Inditex, Carrefour, Invest, KardstadtQuelle, New Yorker, Cotton Group, Scapino, entre d’altres. Al 2006, a Chittagong un incendi va matar 50 persones treballadores i en va ferir 100 més. També al 2006 van morir 19 persones a l’esfondrament del Phoenix Building a Dhaka. Al febrer de 2010, una fàbrica proveïdora d’H&M, Garib & Garib va ser la trampa mortal de 21 persones. També es van trobar evidències de producció per El Corte Inglés, però l’empresa espanyola va assegurar que es tractava d’una comanda de mostra. Al desembre de 2010, van morir 29 persones a l’accident de That’s It Sportwear, una fábrica que treballava per firmes nordamericanes com The Gap, VF Corporation, JC Penney, Philips Van Heusen (propietaria de Tommy Hilfiger), Abercrombie & Fitch. El setembre de 2012 s’incendiava Ali Enterprises al Paquistàn i van morir prop de 300 persones cremades. Al novembre de 2012, a l’incendi de la fàbrica Tazreen, també a Paquistàn, van morir 112 persones que cosien roba per C&A, KIK i Walmart entre d’altres firmes.

Veient l’historial, no sembla que es tracti d’un desafortunat accident. La inseguretat és estructural i per això sindicats i grups de defensa dels drets laborals fa gairebé una dècada que exigeixen que es prenguin mesures. Fins a la tragèdia del 24 d’abril, les firmes internacionals de la moda havien acollit les demandes d’aquestes plataformes amb certa indiferència. Només el grup nord-americà PVH (propietari de Calvin Klein y Tommy Hilfiger) va signar el programa de millora de la seguretat a les fàbriques impulsat per sindicats locals. La seguretat per a les firmes internacionals segueix sent doncs un element més de la seva “responsabilitat social empresarial”, una sèrie de mesures que adopten voluntàriament per garantir que es compleixen els drets humans i els drets laborals a la seva cadena de subministraments però que no és vinculant jurídicament ni en l’àmbit local ni en l’internacional.

La prevenció i el pagament d’indemnitzacions: mínims irrenunciables

Les empreses sorpreses per la magnitud de la darrera catàstrofe s’han afanyat a posar en marxa els seus equips de responsabilitat social. Tant les que han hagut de veure a la xarxa i en alguns mitjans les seves etiquetes entre les runes, com El Corte Inglés o Benetton, com les que figuraven com a clients en documents oficials o a la pàgina web d’alguna de les fàbriques situades a l’edifici de vuit plantes esfondrat, com ara Mango, Wal-Mart, Carrefour o C&A. En el cas de Mango, empresa catalana reconeguda internacionalment, la ràpida reacció ha consistit en comunicar que només s’havia realitzat una comanda de prova a un dels tallers del Rana Plaza. La resta, han anat responent tímidament a la pressió mediàtica i de les campanyes internacionals anunciant indemnitzacions per les víctimes i fent “pedagogía” sobre la impossibilitat de controlar tota la cadena de producció o de saber l’estat dels edificis en els que es treballa. Les empreses internacionals insisteixen en que el control de les instal·lacions és responsabilitat del govern i que qualsevol acció per part seva, fins i tot les indemnitzacions, és totalment voluntària.

No es poden menystenir les indemnitzacions. Són urgents i imprescindibles. Els magres salaris de les obreres i els obrers de les fàbriques sinistrades eren l’única font d’ingressos de les seves famílies. Les víctimes mortals han deixat orfes i avis i avies que tenen un futur més aviat complicat en una ciutat i un país molt empobrit. Però les indemnitzacions en casos d’aquest tipus no són, ni molt menys, automàtiques. Sempre s’han hagut de lluitar intensament. En l’ensorrament de la fàbrica Spectrum de l’any 2005 es va aconseguir fixar un primer precedent molt limitat. La CRN i les organitzacions locals van poder esbrinar que Spectrum treballava per a les empreses KardstadtQuelle, Steilmann, New Yorker, Kirsten Mode i Bluhmod, New Wave Group, Scapino, Cotton Group, Solo Invest, Carrefour, així com per al Grup Inditex. Les organitzacions de treballadores van demanar a aquestes grans empreses que s’impliquessin en la creació d’un fons de compensació per a les víctimes i les seves famílies. Es van trigar vuit mesos a rebre les primeres compensacions per afrontar les despeses mèdiques. Les llars de les persones mortes van rebre uns 1.000 euros de l’Associació de Productors i Exportadors de Roba de Bangla Desh i, algunes de les famílies de les ferides van ingressar 266 euros per decisió dels tribunals laborals. Malgrat els gestos en positiu d’alguna de les empreses, un cop fora de l’escassa atenció mediàtica que reben les fàbriques asiàtiques, el resultat va ser decebedor.

Un sistema internacional a la mida de les grans empreses

Jurídicament no hi ha cap mecanismes per exigir responsabilitats a les empreses clients de les fàbriques sinistrades. Les treballadores i treballadors ferits o difunts no formen part de les plantilles de El Corte Inglés o de Benetton. Es tracta d’assalariats i assalariades d’empreses com Phantom-Tac, propietària d’una de les fàbriques de l’edifici ensorrat que pertanyia a un empresari local i a un reusenc, David Mayor, que encara està desaparegut. En conseqüència, a qui es pot exigir responsabilitat exigible davant dels tribunals de Bangla Desh és a les empreses locals i a als seus propietaris però no als seus clients. L’assimetria jurídica entre els drets laborals i els tractats internacionals en matèria comercial, per l’altra, és evident. Mentre els primers només són exigibles en l’àmbit local i no impliquen a cap actor aliè a la relació contractual entre treballadora i empresa contractant, els segons obliguen als estats nacionals sota l’amenaça de dures sancions al compliment rigoros dels acords firmats en el marc de l’Organització Mundial del Comerç.

El compromís de les empreses transnacionals amb les persones que treballen en la seva cadena de subministrament és doncs una qüestió de voluntarietat, que s’expresa en les eines de la responsabilitat social empresarial i que ha estat incorporada al discurs de les pròpies institucions de les Nacions Unides des de que el 1999, l’aleshores secretari general impulses el Pacte Global, que es defineix com una iniciativa de “ciutadania corporativa” amb la que més de sis mil empreses de tot el món pretenen aliniar les seves estratègies amb deu prinicis bàsics relatius als drets humans i a la sostenibilitat. Els il·lustres membres del Global Compact, així com les pròpies Nacions Unides, ja han instat a les firmes de moda a “revisar la seva manera de produir a Bangla Desh” intentant un cop més fer passar per problema puntual (d’un país i d’un sector) allò que és estructural: l’explotació laboral en les cadenes de subministrament global.

Si els moviments internacionals de defensa dels drets laborals no insiteixen en la seva pressió sobre les empreses transnacionals, els seus departaments de comunicació faran bo el seu relat de la catàstrofe: es tracta d’un malaurat accident, prendrem mesures perquè no es repeteixi i, fins i tot, indemnitzarem a les víctimes. Els informes sobre explotació laboral tornaran a quedar en un armari (o en un servidor) fins a la propera, amagats darrera la seva Responsabilitat Social Empresarial, les col·leccions “conscients”, com la que fa poc va llençar H&M per rentar-se la cara, o els grans pactes grandiloqüents, com el que Inditex va signar amb la Confederació Sindical Internacional. Les deslocalitzacions, la indústria del treball precari i gairebé esclau, l’orientació de les economies a l’exportació per aconseguir divises i per retornar deutes, no són vies cap al “desenvolupament”. Les promeses que fan els governants que potencien la inversió estrangera mai no es fan realitat perquè la industrialització en un entorn globalitzat pot comportar creixement econòmic però no democratització ni una distribució justa dels guanys.

Eplotació laboral i repressió salvatge a Bangla Desh

Els sindicats i els grups de defensa dels drets laborals fa una dècada que alerten sobre aquesta situació que es suma a la pobresa a la que estan condemnades les obreres i els obrers que, malgrat les seves llargues jornades laborals, d’entre 60 i 75 hores setmanals, reben els salaris més baixos del món: al voltant dels 30 euros mensuals. El 2006, després de manifestacions multitudinàries i forts enfrontaments entre obrers i obreres i dispositius policials, el govern va incrementar el salari mínim mensual en el sector de la confecció fins a arribar als 1.662,50 Taka (aproximadament 20 euros). Quan els treballadors i les treballadores van sortir al carrer per protestar pel que consideraven un increment insuficient, la repressió va ser molt més intensa i es van empresonar diversos líders de les organitzacions de persones treballadores. Avui, segons les últimes investigacions de les organitzacions vinculades a la Campanya Roba Neta (CRN), una obrera pot arribar a ingressar 34 euros mensuals, si té la sort que se li paguin les hores extra. Encara que els preus a Bangla Desh siguin més baixos que a Europa o EUA, ONG i sindicats calculen que el salari que una obrera bengalí hauria de cobrar per equiparar la seva capacitat de compra a la d’una obrera mitjana occidental, se situaria al voltant dels vuit dòlars diaris . Només per a que una obrera i la seva família poguessin arribar a omplir la cistella bàsica, farien falta prop de vuitanta dòlars mensuals.

En la dura repressió que han viscut els sindicats i moviments de lluita pels drets laborals de Bangla Desh, els membres d’organitzacions diverses han estat objecte de detencions i l·legals, tortures i assassinats. L’abril de 2012, trobaven assassinat a l’activista Aminul Islam, membre de l’organització Bangladeshi Center for Worker Solidarty (BCWS) i col·laborador de habitual de la Campanya Roba Neta internacional.

One comment on “Made in Bangla Desh: Un desastre anunciat però molt lucratiu

  1. Retroenllaç: A Mango i a El Corte Inglés els agradaria, però no oblidem a les víctimes del Rana Plaza de Bangla Desh | Campanya Roba Neta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 3, 2013 by in (i)RSC, Empreses transnacionals and tagged , , , , .
%d bloggers like this: