+ arguments?

Albert Sales

El workfare en temps de crisi o l’obsessió neoliberal per “posar els aturats a guanyar-se el pa”

Durant molt temps l’ètica del treball va servir per fer acceptar a la classe treballadora la disciplina pròpia d’un sistema de producció industrial. El treball assalariat, industrial i productiu era la via que el sistema reservava als obrers (que no a les obreres) per assolir la dignitat. Avui, malgrat els canvis en la consideració del treball assalariat, l’ètica del treball encara presta els seus serveis i justifica la distinció entre els “bons pobres” i els “mals pobres”, entre aquelles persones caigudes en desgràcia però que “volen ser útils a la societat” i els individus que són una càrrega i que, en la mitologia conservadora, “s’aprofiten” dels serveis de l’Estat del Benestar. Aquesta visió conservadora de l’estratificació social pretén atribuir l’exclusió social a factors individuals, descarregant de culpa la societat majoritària i diferenciant els interessos dels sectors vulnerables de la classe treballadora dels de les persones que composen la població exclosa de manera gairebé permanent de l’ocupació assalariada.

chaplinL’estigmatització de la població perceptora de prestacions i de les persones dependents dels serveis socials troba una caixa de ressonància idònia entre aquells i aquelles que atribueixen la seva situació personal de pobresa a factors externs i que volen diferenciar-se de qui ja no treballava quan hi havia oportunitats per tothom. Però la segmentació i l’aparent divergència d’interessos entre persones i col·lectius que viuen en situació de pobresa només serveix per justificar mesures i discursos polítics que redueixen drets socials a programes sotmesos a arbitrarietats polítiques. Serveixi com a exemple la insistent campanya del Partit Popular per condicionar el subsidi per desocupació a la realització de tasques diverses. Utilitzant com a banc de proves la ciutat i la comunitat de Madrid, ja s’han llançat els primers sondeigs mediàtics i ja s’han pres les primeres mesures en aquest sentit apel·lant al “sentit comú” de la ciutadania de bé. Al gener de 2012, l’alcaldessa de la capital espanyola, Ana Botella, feia públicament una declaració de principis i d’intencions: “els voluntaris (referint-se a persones desocupades) podran tornar a la societat allò que la societat els dona, implicant-se en serveis que hem construit i que ara no podem atendre”1. La idea de l’alcaldessa era incorporar a tasques administratives i de baixa qualificació de l’administració municipal persones aturades que estiguessin rebent prestacions, i fer-ho en qualitat de “voluntariat”. Tot plegat, amb el precedent d’haver reduit 2.000 llocs de treball a l’Ajuntament de Madrid des del 2.009. Al maig de 2013, les propostes de Botella prenen forma a nivell autonòmic amb la publicació al Butlleti Oficial de la Comunitat de Madrid que els municipis podran sol·licitar fins a cent persones en situació d’atur per realitzar “obres i serveis” d’interès general, que inclouen activitats d’oci, cultura o turisme, rehabilitació d’habitatges i mobiliari públic, etc2.

Relacionar la percepció d’una prestació amb la realització de tasques de “voluntariat” va més enllà del clàssic debat sobre la possibilitat de retirar la prestació en cas de rebutjar una oferta de treball. Ja no es tracta d’eliminar els suposats incentius que tindrien les persones aturades per restar a l’atur fins esgotar la seva prestació, tema del que parlen insistentment els dirigents del Partit Popular sense cap mena de suport empíric, és tracta de reduir la condició de desocupat o desocupada a la de paràsit social al qual s’ha de posar a treballar en alguna cosa per a que “guanyi el pa amb la suor del seu front”.

Però mentre el debat mediàtic i polític es centra en l’atac conservador als subsidis d’atur, a la seva conveniència i a la seva legitimitat ideològica, la imposició del workfare a les capes més desafavorides de la població és un fet i els programes assistencials tendeixen cada cop més a condicionar les prestacions econòmiques al compliment d’itineraris d’inserció que tenen com objectiu final aconseguir una font d’ingressos salarial per tal de facilitar “l’autonomia” econòmica de la persona o de la llar assistida. Prenent com a punt de partida que qualsevol transferència pública ha de ser temporal i orientada a la inserció laboral, s’imposen plans de treball i un monitoreig individual de la persona atesa amb la finalitat de fer-la apta per al mercat de treball. Si a aquesta consideració moral del treball, afegim les exigències neoliberals de desregulació i de supressió dels salaris mínims per estimular la contractacció, el resultat és la obligació de seguir sobrevivint per sota dels llindars de pobresa però, això sí, realitzant feines assalariades en condicions d’explotació.

La penetració del workfare en les polítiques de seguretat social dirigides al conjunt de la població i que no són considerades assistencials, com la prestació per desocupació, ens obliguen a mirar enrere i plantejar-nos quins valors regeixen les polítiques aplicades a les persones en situació d’exclusió en la darrera dècada. De fet, la “reforma” del Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) que va portar a terme la Generalitat de Catalunya l’estiu del 2011 és un clar exemple de confrontació entre la realitat del treball diari dels i les professionals dels serveis socials i la ideologia del workfare que impregna el projecte polític de la dreta catalana. El PIRMI havia de ser una programa que oferís una renda mínima a les llars sense ingressos de manera temporal i a condició del compliment d’un pla de treball orientat a la inserció laboral. A efectes pràctics però, el pagament de la renda mínima es perllongava en el temps i constituïa l’única font d’ingressos de llars en una situació de pobresa severa. L’agost d’aquell any, sense avís previ a les persones professionals de l’atenció social, l’administració catalana va deixar de pagar les rendes mínimes d’inserció per transferència bancària, canviant la modalitat de pagament per l’entrega d’un xec i “revisant” els casos un per un per evitar hipotètics fraus. Els avisos als interessats i les interessades es van enviar per correu postal i, tenint en compte la gran mobilitat residencial de les famílies incloses en el programa, moltes trameses no van arribar al seu destí, i la primera setmana d’agost, les oficines de serveis socials de tota Catalunya es van col·lapsar per les consultes de persones que sense la seva única font d’ingressos no podien fer front al pagament de subministraments i arrendaments. Els consellers de benestar i família i d’ocupació van argumentar que calia una reforma en profunditat del programa pel seu fracàs en la inserció de les persones beneficiàries al mercat laboral i pel “mal ús que se n’estava fent”, afirmant sense cap pudor que hi havia un nombre indeterminat de famílies beneficiàries que tenien altres ingressos “en negre” i d’altres que eren de nacionalitat estrangera i que havien tornat als seus països d’origen perdent el dret a la prestació.

Sense un estudi exhaustiu i un anàlisi de les irregularitats realitzat conjuntament per decissors polítics i per personal tècnic dels serveis socials, els canvis portats a terme aquest agost no tenen més justificació que la ideològica. Les anècdotes que els consellers varen posar damunt la taula en la seva compareixença al Parlament no fan més que evidenciar els prejudicis i la visió esbiaixada que aquests individus tenen de la realitat diària de les famílies en situació d’exclusió social i en cap cas constitueixen situacions que justifiquin la batzegada que ha rebut la vida quotidiana de la immensa majoria de persones afectades per les seves accions que més que tècniques o correctives suposen un càstig i un intent de criminalització de les persones en situació de vulnerabilitat social.

De què serveix esmentar situacions concretes de persones beneficiàries amb “pagaments a canal+ o Gol TV”? Quina rellevància pot tenir per a lluitar contra la picaresca que el 42% de les persones perceptores siguin d’origen estranger? Els “exemples” del conseller Mena només pretenen justificar la intervenció davant del seu electorat, una classe mitja carregada d’idees preconcebudes sobre la pobresa que viu en el convenciment que mai haurà de recórrer als serveis socials. I és que les polítiques de lluita contra la pobresa són poc rentables des del punt de vista electoral. Les persones socialment més vulnerables són relativament poques, amb xarxes socials fràgils i sense capacitat de resposta política o mediàtica. Si la crisi ofereix l’oportunitat per retallar allò que semblava intocable, com la sanitat o l’educació, les polítiques orientades als sectors invisibles de la societat són perfectament susceptibles d’ésser escombrades sense atendre en absolut als drames humans que hi ha al darrera i a la responsabilitat col·lectiva envers les profundes desigualtats que genera el nostre sistema de relacions socials.

Amb la imatge de la pobresa “aprofitada” i roí ben instal·lada a l’imaginari col·lectiu, ara també ens volen fer creure que les persones aturades ho estan per comoditat. L’ofensiva en aquest sentit ja s’està preparant amb els múltiples programes de foment de l’empreneduria i amb les crides a la creativitat, a reinventar-se, a crear el propi lloc de treball sense “esperar a que te l’ofereixin”.  Aviat l’atur també serà un problema individual. El resultat de tenir poc talent, poca creativitat i de no estar disposats i disposades a reinventar-nos. I si l’atur es culpa de cadascú… perquè pagar subsidis i prestacions?

——-

2 comments on “El workfare en temps de crisi o l’obsessió neoliberal per “posar els aturats a guanyar-se el pa”

  1. Retroenllaç: No només Hongria fa la vida impossible a les persones sense llar | + arguments?

  2. Sudaka Topo
    Novembre 10, 2014

    Reblogged this on Sudaka Topo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Mai 30, 2013 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , .
%d bloggers like this: