+ arguments?

Albert Sales

Més enllà de la bona voluntat

Un debat interessant en el que el company de La Vanguardia Jaume V. Aroca va tenir l’interès d’incloure’m.  Discrepo de la Mercedes Fernández-Martorell tot i que no crec que tinguem posicions diametralment oposades. Sí que penso que aquests gestos de la ciutadania evidencien la fallida d’un sistema i han de ser vistos com una denuncia. Per això mateix crec que la donació sense l’articulació d’una lluita social i sense mecanismes de denuncia i comunicació es converteix en un triomf de la “mobilització social” que no molesta i que no entorpeix el funcionament de les institucions socials que impulsen la maquinària de l’exclusió social i de l’empobriment.

Aquest tipus d’iniciatives perpetuen relacions estigmatitzadores i individualitzen el problema de la pobresa. Empènyer a les persones més vulnerables de la societat a cercar solucions individuals per omplir l’estómac només posposa el problema, trenca altres tipus de solidaritat i serveix perquè el “donant” es distanciï moralment de la “persona atesa” dificultant la capacitat de generar solidaritats que portin a cercar solucions veïnals o comunitàries.

FONT: 23 feb 2013; La Vanguardia (Català), per JAUME V. AROCA i CRISTINA SEN

El menjador de Canaletes suscita un debat sobre els límits de la generositat

Som ciutadans que hem vist un problema i volem oferir la nostra ajuda”. Amb aquestes paraules es defineixen els promotors del menjador social de Canaletes del qual informava aquest diari en l’edició de divendres. Des de l’estiu passat un grup de voluntaris reparteix menjar tres vegades per setmana – dilluns, dimarts i dimecres– a la capçalera de la Rambla de Barcelona.

La publicació d’aquesta informació va suscitar un debat entre els lectors de La Vanguardia, dividits entre els qui aplaudeixen la lliure iniciativa d’aquests veïns i els qui consideren que aquest acte de compassió és, com a mínim, inadequat.

El fons –el repartiment de menjar fent cua al carrer, una imatge antiga– i la forma –el lloc escollit, la Rambla de Canaletes– són objecte de discussió.

La disparitat de criteris respecte a aquesta iniciativa es reprodueix també entre professionals i experts en assumptes socials. Aquí les paraules són més sonores i es discuteix entre la llibertat i el model social, l’instint humà de la bondat i la solidaritat d’una iniciativa la bona voluntat de la qual –és important assenyalarho– ningú no qüestiona.

El mateix Ajuntament de Barcelona observa amb prevenció aquest i molts altres exercicis de solidaritat espontània que es produeixen a la ciutat i, encara que ha optat per tolerar-los, els responsables de l’àrea social de la ciutat adverteixen que no tot s’hi val i, més important encara, assenyalen que determinades accions poden perjudicar la inserció social dels suposats beneficiaris.

En el pla teòric, Albert Sales, sociòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra, és molt crític amb aquest tipus d’iniciatives que retornen a la “cultura de la cua que allunya la gent dels serveis socials”. “El problema –diu– és que a Espanya mai no s’han considerat un servei públic bàsic, com la sanitat i l’ensenyament”, de manera que qualsevol ciutadà es pot resistir a utilitzar-los i qualsevol ciutadà se sent capaç de reemplaçar-los.

Albert Sales suggereix també que darrere del que ell defineix com la cultura de la cua hi ha en el fons la supeditació de la persona que rep l’ajut: “Ofereix una perspectiva de les persones assistides no com a víctimes d’una situació, sinó com a culpables” que s’han de posar a la cua a esperar que els donin una cosa que, en realitat, és un dret.

En l’extrem oposat –diametralment oposat– Mercedes Fernández-Martorell, professora d’Antropologia de la Universitat de Barcelona, considera que aquests moviments –de forma expressa o sense haver-s’ho plantejat com a objectiu– suposen una denúncia necessària que el sistema no funciona i en destapen les mancances. “És la denúncia d’un fracàs en què apareix una rebel·lia necessària i una solidaritat del tu a tu, propera i lliure”, explica.

La pregunta que es formula sobre la conveniència que l’ajuda social es canalitzi a través dels qui “saben fer-ho” té per ella una resposta clara. “És una alternativa –diu– i no se l’ha d’estigmatitzar, ni s’ha de tenir por de moviments que mostren realment quina és la situació. I afegeix que aquesta solidaritat al marge dels canals oficials és molt més lliure, sobretot per al que la rep, perquè és de “tu a tu, ve d’un igual, d’un company de vida”.

Si algú va a Càritas o a un menjador social hi ha unes normes i sembla que qui hi va té l’obligació de donar les gràcies quan és el mateix sistema el que els ha expulsat. “Ens ha d’ajudar l’Església? Hem d’agrair alguna cosa a un Estat que no ens permet treballar?”, inquireix.

Si tornem a l’altre extrem, Mercè Darnell, responsable dels programes de Càritas, admet la dificultat d’afrontar aquest debat quan la seva pròpia organització es nodreix més que cap altra de l’acció del voluntariat de la seva xarxa. Però tot seguit afirma que no es pot simplificar l’atenció a les persones més vulnerables que “requereixen molt més que un plat de menjar. De fet, la nostra organització intenta precisament fugir d’aquesta visió. Volem aconseguir que la gent sigui com més autosuficient millor perquè aquesta és la manera en què poden emprendre la seva pròpia vida”. El plat escalfat, sense res més, és segons l’opinió de molts treballadors socials una mala solució.

Darnell reclama, a més, atenció per als assumptes menors d’aquest debat que, en realitat, no ho són: “Què passa amb les persones que no poden menjar determinats tipus d’aliments? I les que estan sotmeses a certs tipus de tractaments? I les que ja tenen algun seguiment perquè estan malaltes? Tot és molt més complicat del que sembla”, conclou Mercè Darnell.

“Aquest és un debat d’organització social, no d’ètica, perquè des d’aquest punt de vista, el gest és irreprotxable”, comenta Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia. Donar menjar, comenta aquest biblista, és un principi cristià i ètic que correspon a la veritable essència de la persona humana, que és la compassió. “La compassió és el que fa que no siguem indiferents i iniciatives com aquestes suposen la seva expressió”, assenyala.

La resposta adequada per canalitzar l’ajuda social és una qüestió de diàleg entre entitats i institucions, però la notícia posa sobre la taula la necessitat de créixer en solidaritat, l’evidència –subratlla Armand Puig– que “no podem viure uns d’esquena als altres”, especialment a les grans ciutats. Però planteja una solidaritat humana, entesa no com l’estricte fet de donar alguna cosa, sinó també caliu, calor vital.

Hi ha caliu a la Rambla? Armand Puig es pregunta amb dubtes per què aquesta iniciativa ha escollit aquest lloc tan emblemàtic, visible i exposat de Barcelona.

En el fons, pot ser que iniciatives com el menjador de Canaletes siguin l’expressió en el terreny social del que està passant en altres escenaris de la vida pública i política: la novetat de les respostes individuals que creen solucions col·lectives. Idees fortes, magnífiques. Encara que aquesta vegada està en joc gent molt, molt vulnerable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Febrer 25, 2013 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , .
%d bloggers like this: