Avui, una dona ha mort en un caixer automàtic de la ciutat de Barcelona. Al Passeig de Gràcia, ben a prop de les botigues més luxoses de la ciutat. La nota periodística de la pàgina web de Televisió de Catalunya, de cinc línies escasses, relata que la víctima havia passat la nit al caixer i que, malgrat que els Mossos han obert diligències, l’absència de senyals de violència fa pensar que ha estat una mort natural. 

Una mort tan natural com viure i dormir als carrers de les nostres ciutats. Quedar-se al carrer és el resultat de sumar al fet de no poder fer front al cost del propi habitatge, l’exclusió continuada del mercat laboral, el deteriorament de les xarxes socials de suport, el trencament de les solidaritats familiars i, en alguns casos, el patiment de malalties, trastorns mentals o addiccions. És només la punta de l’iceberg de les formes més dures amb que la nostra societat i el sistema econòmic que patim exclou a les capes més vulnerables del precariat. Al recompte realitzat el novembre de 2011 als carrers de Barcelona (l’últim recompte oficial) es van observar 838 persones pernoctant al ras, en parcs o en caixers automàtics i 1.258 allotjades als recursos de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar. Sumant-hi les 695 que viuen en assentaments situats en solars o edificis abandonats, el nombre de persones sense llar ha passat de les 2.113 comptabilitzades al 2008 a les 2.791 del 2011, registrant un increment del 32%.

L’itinerari vital que porta a totes aquestes persones a la condició de transeünts sense llar no està en absolut lliure de violència. Morir en un caixer automàtic mentre s’hi passa la nit no pot ser qualificat com a mort no violenta. Silenciosament, sense sortir als diaris, 473 persones han mort als carrers de les ciutats de l’Estat espanyol des de principis de 2006, moment en que el Centre d’Acollida Assís comença a comptar les morts de persones sense llar en motiu del brutal assassinat d’una dona cremada a un caixer de Barcelona. 473 persones que deixen la pell al carrer amb una edat mitjana de 47 anys. I és que, com deia la Luisa ”dormir al carrer no és bo per la salut”.

Un 14% han estat causades per petits incendis originats per fogueres enceses per escalfar-se, un 8% de les morts han estat per hipotèrmia, un 2% per esclafament en ser buidat el contenidor on dormien dins el camió de les escombraries… La meitat han estat víctimes d’agressions. I una quarta part han mort de forma “natural”. Totes elles, víctimes constants de la violència estructural que suposa la incapacitat de la societat de frenar la caiguda de milers d’individus a les formes més greus d’exclusió social; del discurs de criminalització de la pobresa i d’estigmatització de les persones vulnerables basant en tòpics propis de la “ley de vagos y maleantes” molt ben instal·lats al imaginari de la gent de bé; de l’ètica del treball que ens obliga a dignificar-nos a través de la mercantilització de la vida quotidiana i que considera inútil tota aquella activitat no encaminada a alimentar un sistema productiu incapaç de satisfer les necessitats de la societat.

El sensellarisme és molest. Ho és perquè no és la conseqüència dels vicis d’individus inadaptats. No és una realitat personal i individual que s’hagi d’abordar des de la compassió i la caritat. És un fenomen social que evidencia les disfuncions de les relacions econòmiques i socials establertes. Ens recorda que al capitalisme li sobra tota aquella persona que no sigui “productiva”, que no som capaços de reconèixer drets sense imposar submissions, i que la solidaritat només s’estableix entre iguals.

sin_hogar