+ arguments?

Albert Sales

Tan natural com morir en un caixer

Avui, una dona ha mort en un caixer automàtic de la ciutat de Barcelona. Al Passeig de Gràcia, ben a prop de les botigues més luxoses de la ciutat. La nota periodística de la pàgina web de Televisió de Catalunya, de cinc línies escasses, relata que la víctima havia passat la nit al caixer i que, malgrat que els Mossos han obert diligències, l’absència de senyals de violència fa pensar que ha estat una mort natural. 

Una mort tan natural com viure i dormir als carrers de les nostres ciutats. Quedar-se al carrer és el resultat de sumar al fet de no poder fer front al cost del propi habitatge, l’exclusió continuada del mercat laboral, el deteriorament de les xarxes socials de suport, el trencament de les solidaritats familiars i, en alguns casos, el patiment de malalties, trastorns mentals o addiccions. És només la punta de l’iceberg de les formes més dures amb que la nostra societat i el sistema econòmic que patim exclou a les capes més vulnerables del precariat. Al recompte realitzat el novembre de 2011 als carrers de Barcelona (l’últim recompte oficial) es van observar 838 persones pernoctant al ras, en parcs o en caixers automàtics i 1.258 allotjades als recursos de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar. Sumant-hi les 695 que viuen en assentaments situats en solars o edificis abandonats, el nombre de persones sense llar ha passat de les 2.113 comptabilitzades al 2008 a les 2.791 del 2011, registrant un increment del 32%.

L’itinerari vital que porta a totes aquestes persones a la condició de transeünts sense llar no està en absolut lliure de violència. Morir en un caixer automàtic mentre s’hi passa la nit no pot ser qualificat com a mort no violenta. Silenciosament, sense sortir als diaris, 473 persones han mort als carrers de les ciutats de l’Estat espanyol des de principis de 2006, moment en que el Centre d’Acollida Assís comença a comptar les morts de persones sense llar en motiu del brutal assassinat d’una dona cremada a un caixer de Barcelona. 473 persones que deixen la pell al carrer amb una edat mitjana de 47 anys. I és que, com deia la Luisa ”dormir al carrer no és bo per la salut”.

Un 14% han estat causades per petits incendis originats per fogueres enceses per escalfar-se, un 8% de les morts han estat per hipotèrmia, un 2% per esclafament en ser buidat el contenidor on dormien dins el camió de les escombraries… La meitat han estat víctimes d’agressions. I una quarta part han mort de forma “natural”. Totes elles, víctimes constants de la violència estructural que suposa la incapacitat de la societat de frenar la caiguda de milers d’individus a les formes més greus d’exclusió social; del discurs de criminalització de la pobresa i d’estigmatització de les persones vulnerables basant en tòpics propis de la “ley de vagos y maleantes” molt ben instal·lats al imaginari de la gent de bé; de l’ètica del treball que ens obliga a dignificar-nos a través de la mercantilització de la vida quotidiana i que considera inútil tota aquella activitat no encaminada a alimentar un sistema productiu incapaç de satisfer les necessitats de la societat.

El sensellarisme és molest. Ho és perquè no és la conseqüència dels vicis d’individus inadaptats. No és una realitat personal i individual que s’hagi d’abordar des de la compassió i la caritat. És un fenomen social que evidencia les disfuncions de les relacions econòmiques i socials establertes. Ens recorda que al capitalisme li sobra tota aquella persona que no sigui “productiva”, que no som capaços de reconèixer drets sense imposar submissions, i que la solidaritat només s’estableix entre iguals.

sin_hogar

9 comments on “Tan natural com morir en un caixer

  1. Albert (@garciagisbert)
    Febrer 7, 2013

    Més enllà del comentari que t’he fet via twitter sobre la llei de vagos y maleantes, aprovada per la segona república i on es reprimia “vagos, maleantes y prostitutas” i que el framquisme va ampliar amb la repressió al col·lectiu homosexual, m’agradaria fer-te algunes consideracions al respecte de l’article.

    El concepte sense llar: crec què és un concepte poc operatiu ja que no crec que es pugui saber quanta gent està sense llar, la xifra que dones de l’estudi ha de ser per força inferior al número de persones sense llar que existeixen a la ciutat, ara tampoc m’atraveixo a dir si molt més inferior o lleugerament inferior. En tot cas això forma part del debat de sempre sobre el nom de les coses: indigents, sense sostre, en situació de sense sostre, ara sense llar, un debat a efectes pràctics estèril. Per cert he vist que utilitzes també el concepte de persones vulnerables, ja me l’explicaràs, jo diria que d’una manera o d’una altra ho som tots.

    I per últim, trobo a faltar en els teus articles sobre persones sense sostre que facis esment sobre la possible responsabilitat de l’individu en la seva situació, i consti que estic d’acord amb algunes afirmacions que fas sobre el sistema, però no crec que això impliqui desresponsabilitzar a l’individu.

    En fi podríem seguir parlant, quan vulguis i si t’interessa podem compartir un beure.

  2. Albert Sales
    Febrer 7, 2013

    Gràcies Albert. Efectivament ja he canviat el redactat en el punt de la “ley de vagos y maleantes”. Per descomptat la responsabilitat individual existeix però prefereixo incidir en la responsabilitat de la societat respecte l’exclusió. El discurs hegemònic ja s’encarrega de recordar-nos una i altra vegada que cadascú és responsable del seu destí. En fi, en parlem.

    • Albert (@garciagisbert)
      Febrer 20, 2013

      Hola de nou, jo crec que tant important és parlar de les causes del sistema com de la responsabilitat individual, ja que la realitat és així.

      Et comento també una de les darreres frases del teu article : “no som capaços de reconèixer drets sense imposar submissions” és curiós perquè la realitat diària quan treballes amb persones sense sostre, et trobes amb molts casos que tenen aquest discurs interioritzat i el que fan és exigir drets sense acceptar obligacions ni deures i són casos de difícil abordatge des del punt de vista del professional. Per això m’agrada fer èmfasi en reclamar que es tinguin en compte les obligacions de la gent i la seva responsabilitat, en part, de la situació en la que es troba. I repeteixo, reclamar que es tingui en compte aquest element no vol dir que no hi hagi causes estructurals.

      D’altra banda, i tornant a la llei de vagos y maleantes, és curiós que quan, erroneament, l’atribuies al règim franquista ho escribies en l’article, i ara qué és republicana no en fem esment, omissió informativa?

      • Albert Sales
        Febrer 20, 2013

        Simplement vull remarcar que es tracta d’una visió molt present a la nostra cultura política i social i recuperada amb moltes ganes per part d’alguns responsables polítics (que encobreixen el seu discurs amb termes com “autonomia personal”, “trencament de la dependència amb els serveis socials”, etc). Si no esmento que és una llei republicana és perquè no aporta res. En realitat qui va emparar-se en aquesta llei per utilitzar el sistema penal per al control de marginalitat i la misèria provocada pel propi règim i per sotmetre a les persones en situació de pobresa a la disciplina industrial del “desarrollismo” va ser el règim franquista. Evidentment que la cultura del treball pròpia de la industrialització està present en l’imaginari d’esquerres i dretes. Però la utilització de l’ètica del treball per a la criminalització de la pobresa en la nostra societat beu d’arrels franquistes (i del discursos neoconservadors nord-americans)

        No nego la existència de causes individuals però partim de concepcions de la societat força diferents. En una societat on es genera riquesa de sobres perquè ningú passi gana ni visqui al carrer, jo consider la pobresa un escàndol. El plantejament de “Ningú dormint al carrer”, per a mi no té condicions. No m’encaixa el plantejament “ningú al carrer excepte qui s’ho mereixi” i, per tant, pesa molt més la crítica estructural que la individualització dels casos.

      • Albert (@garciagisbert)
        Febrer 21, 2013

        Hola de nou, a veure, jo crec que tot i que t’ho pugui semblar tampoc tenim concepcions tant diferents de la societat, possiblement però ens ubiquem des de posicions diferents com a conseqüència de les tasques que desenvolupem. No defenso pas que hi hagi gent que dormi al carrer si s’ho mereix, i també entenc que la pobresa és lamentable.

  3. Phyros
    Febrer 8, 2013

    Doncs es tracta d’un dels millors articles al respecte que he llegit mai

  4. narua
    Febrer 8, 2013

    hablemos del hoy febrero año 2013, dejemos de hablar del pasado, por que bien dice el refrán agua pasada no mueve molino, agua que se estan huele, dejemos pasar el agua y dejemos de hablar de cosas que no tocan. Hablemos de leyes nuevas que ha de salir, movamonos, que ya muchos lo hacen, y hagamos una sociedad que corresponda

  5. Ramon Noró
    Febrer 8, 2013

    Mirem una mica a Europa ? Un oroganisme com el Cometé Econòmic i Social Europeu va emetre fa poc més d’un any un Dictàmens sobre persones sense llar que val la pena que responsables econòmic, polítics i entitats del l’àmbit social d’atenció a col•lectius i persones sense llar tinguéssim present.. http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:C:2012:024:0035:0039:ES:PDF
    Només un detall: de les cinc causes principals que es considera que porten a una persona a viure al carrer 3 no son responsabilitat de la persona i 2 son objecte de la intervenció social.

    • Albert (@garciagisbert)
      Febrer 20, 2013

      Bon dia Ramon, no cal mirar Europa, on per cert hi ha països que ja els agradaria tenir els serveis que tenim a Barcelona, ni llegir l’informe del Comitè Econòmic i Social Europeu per ser conscients d’unes mancances estructurals que tenim i sobre les que s’ha d’intervenir per mitigar el problema del sense llarisme. El que surt en aquest document fa anys que ho reclamem d’una manera o d’una altra molts dels professionals que treballem diàriament a la ciutat.

      Pel que fa a les causes reitero que no podem oblidar la responsabilitat de la persona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Febrer 7, 2013 by in Exclusió social i pobresa, Filosofant and tagged , , , .
%d bloggers like this: