Publicat al número 292 del setmanari La Directa del 31 d’octubre de 2012 (pàg 12)

Als primers compassos del capitalisme, amb “l’ètica del treball” es pretén convertir l’ocupació industrial, bruta i desagraïda, en la via correcta per assolir la dignitat. El treball assalariat, realitzat fora de la llar, dignifica i habilita el dret de pertinença a la societat. L’ètica del treball, inculcada a través de les noves institucions estatals, prepara obrers disciplinats, disposats a restar en el seu lloc durant llargues jornades i esperançats en la il·lusió del “progrés” i de la mobilitat social ascendent a través del merit i l’esforç.

Avui, l’ètica del treball encara ha de prestar els seus serveis al capitalisme. Estableix la línia divisòria entre els “bons pobres” i els “mals pobres”; entre les persones que “volen treballar” i les que cauen en la pobresa pels seus propis vicis i defectes personals. Aquestes últimes, assenyalades com a no mereixedores de les atencions dels cada cop més limitats sistemes de protecció social es consideren paràsits als que cal fiscalitzar i, inclús, castigar. L’estigmatització, pas previ a la criminalització, converteix a les persones en situació de pobresa en sospitoses habituals convertint els seus problemes en trajectòries biogràfiques desafortunades a no ser que estiguin disposades a mostrar una voluntat visible i infatigable a acceptar la precarietat i l’explotació subproletària com una constant a les seves vides.

Mentre la inserció social s’articuli a l’entorn de “trobar un treball” seguirem veient per tot arreu culpables. Culpables de no haver buscat suficient. Culpables de no haver-se preparat prou. Culpables d’haver nascut al barri equivocat i a la família equivocada. Culpables i perillosos.