+ arguments?

Albert Sales

Amancio i la seva medalla: ja “som” entre els tres primers!

[En catellano aquí]

Fa uns anys, quan Amancio Ortega entrava per primer cop al top 10 de les persones més riques del món de la revista Forbes, una bona amiga m’explicava una conversa que havia sentit al metro. Una noia de menys de vint anys fullejava un diari gratuït i li comentava a la seva amiga: “Fixa’t, ja estem entre els deu primers”, referint-se a l’esdeveniment de veure un individu de nacionalitat espanyola en tan nomenat rànquing. No crec que les dues xicotes fossin filles del senyor Ortega, doncs dubto que si visiten Barcelona es moguin en transport públic, com tampoc crec que es tracti d’accionistes de la seva principal empresa, Inditex. Així doncs, dedueixo que s’enorgullien de compartir nacionalitat amb un dels deu individus més rics del món, inferint, com els mitjans de comunicació i la claca de tertulians neoliberals ens conviden a fer, que si als milionaris i milionàries autòctons els van bé les coses, a la ciutadania també li anirà bé, ni que sigui arreplegant les engrunes.

Aquesta setmana, Forbes ha col·locat a l’exemplar empresari gallec com a propietari d’una de les tres majors fortunes del món. De ben segur que la notícia deu haver enorgullit a molts espanyols i espanyoles que justifiquen la bona estrella del señor Ortega repetint la lletania que han llegit en algun diari de diumenge que des de fa temps ens ofereixen articles, reportatges i notes periodístiques que destaquen que Amancio es un “empresari fet a sí mateix” que està recollint els fruits d’haver treballat dur durant dècades. Els mitjans de desinformació majoritaris però, obliden a les costureres gallegues que durant dècades han aixecat les marques del grup Inditex treballant molt molt dur a canvi de salaris més aviat modestos. Aquestes obreres, que molts cops treballaven al seu propi domicili cobrant per feina feta i fora de la legalitat, s’han anat quedant sense feina a mesura que Zara, Bershka, Stradivarius y la resta de marques del grup han subcontractat tallers en països que oferien unes condicions “òptimes per a la industria de la confecció”.

En els últims cinc anys els casos d’explotació laboral, persecució sindical i vulneració de la llibertat d’associació s’han succeït a Bangladesh i Cambodja. Aquests països ‘gaudeixen’ del gran avantatge competitiu de pagar els salaris més baixos del món. En el cas de Bangla Desh, el salari mitjà d’una obrera de la confecció se situa al voltant dels 34 euros mensuals, mentre a Cambodja ronda els 60 euros mensuals. Encara que aquestes xifres s’ajusten a la legalitat, amb prou feines arriben per cobrir els costos d’una nutrició digna. En ambdós països les mobilitzacions de les plantilles per aconseguir un augment del salari mínim legal han xocat amb la dura repressió per part de l’Estat i de la patronal.

L’agost de 2011, el Govern brasiler va descobrir tallers clandestins a São Paulo on immigrants llatinoamericans confeccionaven roba de Zara en condicions d’esclavitud. El cas es va saldar amb un acord entre Inditex i Brasil pel qual l’empresa gallega destinaria 1,4 milions d’euros a finalitats socials en aquest país. A l’Argentina, la cooperativa La Alameda ha denunciat casos molt similars als del Brasil, documentant situacions d’esclavitud entre immigrants bolivianes que cosien roba per Zara.

Al desembre de 2011, la Campanya Roba Neta publicava un informe sobre les condicions de vida de les obreres de la confecció de Tànger en què es documentaven les situacions d’explotació laboral que viuen les treballadores que cusen roba per al mercat internacional en les zones industrials de la ciutat marroquina.Les obreres que treballaven per a fàbriques proveïdores de Zara, Bershka o una altra firma del grup Inditex no gaudien de millors condicions que les altres. Encara que solen pagar-se els salaris mínims establerts pel codi de treball del país (uns 200 euros mensuals), les jornades setmanals de més de 55 hores eren la norma, igual que la repressió a qualsevol intent d’organització sindical.

I les denúncies públiques cap a la companyia d’Amancio Ortega no procedeixen només de les seves fàbriques proveïdores a l’estranger. Les persones que treballen a les seves botigues pateixen unes condicions laborals que solen situar al límit de la legalitat.

La internacionalització de les Empreses Transnacionals espanyoles també consisteix en buscar noves clienteles. Les polítiques d’austeritat i l’erosió del drets de les persones treballadores a l’estat espanyol condemnen a totes aquelles empreses que depenen de la demanda interna. D’aquí la insistència de les elits econòmiques i polítiques en la necessitat “d’internacionalitzar” les empreses i de buscar nous mercats. Sintetitzant i en paraules planeres, s’està recomanant als productors de vins de la Rioja o el Penedès que venguin el seu producte a la creixent classe dominant xinesa o brasilera, perquè amb la situació actual, la ciutadania espanyola haurà de comprar vi de cartró al supermercat. Però la taula de salvació de la internacionalització no està a les mans de qualsevol companyia, i les PIMES continuen tancant mentre els monstres empresarials com Inditex continuen creixent i augmentant els beneficis.

A empreses com Inditex no els suposa cap problema la caiguda de la demanda interna espanyola en un pou sense fons. Saben perfectament en què consisteix la internacionalització i és per això que l’increment de botigues a Espanya és de 7 establiments mentre arreu del món el grup ha expandit la seva activitat de venda al públic en 483 botigues.

L’acumulació de capital per part de grups empresarials o de persones d’un determinat país no té res a veure amb el benestar de la ciutadania. Més aviat facilita que una concentració de poder que permet a les elits controlar els espais de decisió política i els mitjans de desinformació de masses i passar com a filantrops benefactors fets a ells mateixos mentre continuen enriquint-se sense limit a costa de l’explotació de milers d’obreres i obrers.

3 comments on “Amancio i la seva medalla: ja “som” entre els tres primers!

  1. Retroenllaç: La medalla de Amancio: ¡Ya “estamos” entre los tres primeros! « + arguments?

  2. cristina
    Agost 18, 2012

    És vergonyós prefereix explotar a l’estranger envés de donar feina aqui! així serà el més ric del cementiri!!

  3. Retroenllaç: Apunta’t al pla d’actuació contra (les causes de) la crisi « + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Agost 10, 2012 by in Empreses transnacionals and tagged , , , .
%d bloggers like this: