+ arguments?

Albert Sales

La pobresa té causes i la “nova pobresa” també

Ja fa molts mesos que vivim un intens procés d’empobriment de bona part de la ciutadania del nostre país. I fa no tans mesos que s’ha començat a acceptar públicament un increment substancial de les situacions de pobresa i d’exclusió social al nostre entorn més proper. De manera ingènua o intencionadament equivocada, els mitjans de desinformació i els tertulians instal·lats als seus platós estan parlant de la nova pobresa com si es tractés d’un fenomen social causat per un monstre amorf i incontrolable que, com un tsunami, es dedica a destrossar famílies i vides i que s’anomena crisi. La nova pobresa és, per als comentaristes de l’actualitat social, la que afecta a persones que presenten característiques que les haurien de protegir de situacions d’escassetat d’ingressos o d’atur de llarga durada i mostren una barreja de sorpresa i compassió quan es narren històries de persones amb estudis universitaris que porten dos anys a l’atur, famílies on cap dels adults aconsegueix trobar una ocupació, persones amb una llarga experiència professional com autònomes que es veuen obligades a deixar la seva activitat perquè només registren pèrdues… i totes elles autòctones.

Si bé és cert que la crisi i la destrucció massiva de llocs de treball ha accelerat el procés, no és gaire precís situar l’aparició d’aquesta “nova pobresa” en els temps actuals, ni atribuir-la a la crisi que patim. Els factors de protecció que tradicionalment deixaven bona part de la  població dels països rics fora de risc de pobresa, fa prop de tres dècades que van desapareixent progressivament. Suposadament els estats de benestar desenvolupats després de la Segona Guerra Mundial generaven uns mecanismes de protecció social que havien de convertir la pobresa en un problema del passat. Però els sistemes de benestar social mai van eradicar absolutament la pobresa i algunes bosses d’exclusió social van mantenir-se al marge de la “societat de les classes mitjes” patint les conseqüències de la marginalitat i de l’estigmatització.

Institucions polítiques i acadèmiques, van explicar la persistència d’aquestes bosses de pobresa a través de la criminalitació de l’exclusió atribuint a les llars i a les persones afectades actituds, valors i maneres de fer moralment inacceptables per la societat majoritaria com una fetilitat excessiva, dèficits afectius i incapacitat de formar famílies estables, predisposició a la delinqüència, alcholisme i altres addiccions… D’alguna manera el missatge a transmetre era clar: “les persones que fan el que cal no cauen en situació de pobresa”. En conseqüència, les penúries econòmiques d’aquestes minories s’havien d’atribuir a errors, vicis i problemàtiques individuals. I si són les conseqüències dels actes individuals i de les opcions de vida de cadascú les que porten a l’exclusió, les solucions no passen pels serveis socials sinó pel càstig dels comportaments desviats.

Però fins i tot en el marc d’uns estats del benestar en ple desenvolupament, moviments socials, organitzacions i plataformes diverses posen de manifest les mancances d’uns sistemes de protecció social orientats a salvaguardar els interessos i l’estabilitat de les persones assalariades, amb una feina estable i capaces de cotitzar a la seguretat social de manera ininterrompuda. Aquestes persones, majoritàriament homes, són considerades objecte de protecció degut a una divisió sexual del treball que els atribueix el rol de “breadwinners” (proveïdors del sustent material de la família). Ja des de mitjans del segle XX, es queden fora dels sistemes de benestar les formes familiars no tradicionals, especialment les encapçalades per una dona, les persones que no troben encaix en el mercat laboral per la seva baixa qualificació o per patir una salut deficient o una dispacitat i que no gaudeixen d’una xarxa familiar de suport que els ofereixi les cures que a les que no han pogut accedir cotitzant, i les minories ètniques marginades dels estils de vida majoritaris com part dels afroamericans i afroamericanes als Estats Units o bona part del poble gitano a molts països europeus.

A partir dels anys vuitanta amb la fi de les polítiques de plena ocupació i l’inici del retrocés dels estats del benestar per la imposició ideològica del neoliberalisme, assistim a una clara extensió dels riscos de pobresa i d’exclusió social. Les formes de família es diversifiquen i, per tant, el nombre de llars que no troben encaix en un sistema de protecció social patriarcal augmenta substancialment. Les trajectòries laborals de les persones treballadores es fragmenten i els canvis de lloc de treball i els períodes de desocupació passen a ser molt més freqüents que l’etapa anterior. Els processos de reconversió industrial expulsen obreres i obrers qualificats de les grans industries europees que ha de passar a ocupar un lloc entre el proletariat de serveis o entre les files de persones desocupades de llarga durada. I els salaris reals s’estanquen fent cada cop més imprescindible que les llars comptin amb dos salaris per subsistir. En definitiva, els factors de protecció que allunyaven a un grup important de la classe treballadora de la pobresa deixen de ser efectius. La crisi ha accelerat aquest procés a través de la destrucció de llocs de treball i l’empobriment generalitzat de la població i de les retallades de la inversió social.

Crisi i pobresa

L’expansió dels riscos de pobresa no és nova però la intensitat amb la que aquesta afecta a la ciutadania sí que és recent. El primer impacte de la crisi se’l van endur les persones nouvingudes. Amb una xarxa de suport social més dèbil i unes ocupacions més inestables, les vides de les persones immigrants són més vulnerables als alts i baixos de l’economia. Just abans de l’esclat de la crisi, el 56% de la població activa d’origen estranger tenia contractes temporals, mentre que entre la població activa autòctona la temporalitat afectava al 34% dels treballadors i les treballadores. No és d’estranyar que hagin estat les persones immigrants les primeres en patir la pobresa derivada del deteriorament de la situació econòmica doncs en molts casos no ha calgut ni que fossin acomiadades i s’han quedat sense feina per la no renovació del seu contracte. En els primers compassos de la crisi, entre finals de 2007 i finals de 2009, la taxa d’atur entre la població d’origen nacional va passar del 8% al 17%, mentre que la de la població estrangera es va disparar del 12% al 30%.

Això no ha provocat una “invasió dels serveis socials” per part de la població estrangera. Més aviat al contrari. En el cas dels recursos destinats a l’atenció de persones sense llar, situació extrema de pobresa i exclusió social, la presència de població immigrant ha baixat. Mentre al 2008 el 52% de les persones ateses en els seus recursos residencials eren d’origen estranger no comunitari, el 2011 la proporció de persones no comunitàries havia baixat fins al 38%. Aquest canvi no respon a una disminució de persones estrangeres en situació d’exclusió residencial, ans al contrari, en els recursos de baixa exigència, al carrer i als assentaments, trobem cada cop més persones no comunitàries en una situació administrativa irregular. És la falta de documentació la estableix una trava insalvable per iniciar processos d’inclusió social i fa que la seva situació quedi estancada en un llimb jurídic en el que els agents d’exclusió són les pròpies institucions incapaces d’acompanyar itineraris de sortida de l’exclusió, el mercat laboral i el propi mercat de l’habitatge.

El segon embat de la crisi, sí que ha afectat a les autodenominades classes mitges. En gran part dificultant l’accés de la gent jove a oportunitats de treball i de vida, però també afectant a moltes persones que gaudien de certa estabilitat material. El resultat és l’increment de la vulnerabilitat social i de totes les formes de pobresa. Però malgrat l’extensió dels riscos, no és cert que la crisi hagi aconseguit posar-nos a tots i a totes més a prop de la pobresa. Les classes dominants, les que lideren la contrarreforma neoliberal des de molt abans de l’esclat de la crisi, continuen beneficiant-se de mecanismes d’enriquiment i salvaguarda dels seus privilegis. Així ho indiquen les vendes d’articles de luxe, en augment constant, i els indicadors de desigualtat com el coeficient de GINI, que a l’Estat espanyol només ha fet que créixer en els darrers cinc anys superant el de tots els països veïns inclosos, Grècia, Irlanda o Itàlia.

La reproducció social de les desigualtats

2.200.000 infants en situació de pobresa a l’Estat Espanyol segons UNICEF. Deixant de banda, si és que això és possible, les consideracions morals associades, la pobresa infantil constitueix un problema social de primera magnitud a causa de les conseqüències individuals en les persones que la pateixen i a la repercussió que té sobre la cohesió social. Les societats capitalistes legitimen les desigualtats socials a través del mèrit i de la igualtat d’oportunitats. És a dir, assumint que totes i tots gaudim d’una posició de sortida similar garantida per l’educació pública i uns serveis bàsics, gaudirà de major riquesa aquell que més talent tingui i més treballi. Ja és discutible que entre el gruix de la societat “normalitzada” es compleixi el principi d’igualtat d’oportunitats, però l’existència de la pobresa i l’exclusió social entre els infants evidencia, sense cap mena de discussió, que hi ha persones que parteixen amb uns desavantatges socials evidents ja des del naixement.

L’evidència empírica assenyala que la posició socioeconòmica de les famílies, mesurada en funció del nivell d’ingressos i de les credencials educatives de pare i mare, manté una associació significativa amb el rendiment acadèmic dels infants i amb el risc d’abandonament escolar. La qualitat de l’educació i els nivells de pobresa es retroalimenten convertint així les polítiques de lluita contra l’exclusió social de la infància i les polítiques educatives de qualitat en accions complementàries. Retallar la capacitat de l’escola pública per atendre la diversitat i per donar oportunitats als infants amb problemes d’aprenentatge que no podran pagar-se un suport educatiu privat és minar la cohesió social futura i reproduir les desigualtats socials existents.

La lluita contra la pobresa

Es parla ara de polítiques de lluita contra la pobresa. Si de debò existeix voluntat política de frenar l’increment de la pobresa extrema  la primera mesura que cal exigir és desbloquejar les 4.500 sol·licituds de Renda Mínima d’Inserció desateses per la Generalitat de Catalunya des del setembre (segons denuncia l’Assemblea de Treballadores i Treballadors d’Acció Social, ASSACS). Tot i que en la creació del PIRMI (Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció) no hi havia voluntat de crear una renda mínima de subsistència, el cert és que la realitat havia consolidat aquest ajut com un element imprescindible per frenar itineraris d’exclusió abans de que les situacions de desarrelament social es convertissin en irreparables.

A mig termini, davant la precarització de la vida de les persones sense ingressos, cal garantir que les famílies puguin mantenir el mateix dret a la supervivència exigint, per exemple, subministraments (aigua, gas i electricitat) gratuïts a les llars sense ingressos. En el mateix sentit, cal cercar estratègies que permetin a les persones a l’atur poder, almenys, sortir al carrer a buscar-se la vida. Avui, a ciutats com Barcelona, la mobilitat s’ha convertit en un petit luxe amb el bitllet senzill de transport públic a 2 euros.

A llarg termini, els moviments socials han de seguir innovant en les propostes i impulsant la reconquesta dels drets socials. Davant la constatació quotidiana de que les persones amb un lloc de treballen viuen angoixades per la sobrecàrrega de feina mentre que l’angoixa de la resta és, precissament, no tenir un lloc de treball, hem de començar a qüestionar la centralitat del món laboral en les nostres vides. Cal buscar mecanismes per redistribuir el temps de treball i la riquesa que genera la societat. Lluitar contra la pobresa és lluitar contra la mercantilització de la quotidianitat amb propostes com la renda bàsica de ciutadania.

3 comments on “La pobresa té causes i la “nova pobresa” també

  1. R.Fawkes
    Juny 8, 2012

    Després de llegir-lo, només tinc ganes de lluitar més, cada dia, cada minut.

  2. Retroenllaç: Sessió de Sociologia curs de monitorxs d’activitats de lleure « + arguments?

  3. Retroenllaç: Xerrada sobre els mites i les realitats de la nova pobresa « + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 5, 2012 by in Exclusió social i pobresa and tagged , .
%d bloggers like this: