+ arguments?

Albert Sales

Moda espanyola “Made in Marroc”

(En castellano en la web del Observatori del Deute en la Globalització)

Des de finals dels 80, el Marroc s’ha convertit en un important centre de costura i confecció d’Espanya i de gran part d’Europa. En les zones industrials de Rabat, Tànger i Casablanca es fabrica roba per a tot tipus d’empreses, incloses les grans firmes amb presència internacional.

La primera deslocalització del tèxtil espanyol va tenir com a destí prioritari Marroc per la seva proximitat a la península i per les restriccions a la importació de peces d’Àsia que imposava l’Acord Multifibras1 (AMF). El creixement de l’ocupació industrial ha convertit a ciutats com Tànger, Casablanca i Rabat en àrees d’atracció de migracions internes. En el sector tèxtil i de la confecció s’han generat molts milers de llocs de treball però les condicions de vida de les persones que realitzen aquests treballs són especialment dures.

La promesa de “desenvolupament” a través de la implantació d’una indústria tèxtil orientada a l’exportació és una promesa incomplerta al Marroc. El sector de la confecció de peces de vestir ha aconseguit una gran rellevància per a l’economia del país i ha generat milers de llocs de treball. Però les ocupacions creades no allunyen les persones treballadores de la pobresa. Sense perspectives de millora en el propi sector i sense que es creïn nous llocs de treball en altres sectors, les obreres de la confecció no tenen possibilitat d’usar el seu treball precari com a trampolí per accedir a altres ocupacions o al que en altres mercats laborals anomenaríem carrera professional. El tipus de treball en què es troben atrapades limita fortament la seva possibilitat de construcció de xarxes socials per millorar la seva situació i deteriora la seva vida personal i familiar.

La Campanya Roba Neta i SETEM acaben de publicar l’informe La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció en el qual analitza els factors que mantenen a les treballadores de les cadenes de subministrament de les moltes botigues situacions de pobresa i de gran vulnerabilitat social tot i tenir un lloc de treball. La investigació es basa en entrevistes a 118 obreres i en diverses reunions i intercanvis realitzats gràcies a l’associació de dones treballadores Attawassol. L’informe dibuixa una vida quotidiana extremadament dura. Els seus jornades laborals solen ser de més de 10 hores diàries durant sis dies a la setmana, a les quals s’ha de sumar una mitjana de 6 hores de treball domèstic al dia, no saben quan han de fer hores extra que, d’altra banda, són obligatòries , els salaris, d’uns 200 euros mensuals, no els permeten mantenir les seves famílies, i no tenen possibilitat de organitzar-se per defensar els seus drets a causa de la manca de temps ia les moltes pressions i amenaces que reben si intenten reunir-se amb les seves companyes.

Després de passar per les seves mans, la roba que confeccionen aquestes obreres arriba als aparadors de les nostres ciutats etiquetada per les més prestigioses marques. Les empreses transnacionals s’han compromès, a través dels seus codis de conducta, a assumir la seva responsabilitat en situacions d’explotació laboral en la confecció de les seves peces. Les persones consumidores els podem i hem d’exigir que facin efectius aquests compromisos a través de les campanyes internacionals i del nostre suport a les obreres que lluiten pels seus drets.

L’extensió de la jornada laboral i la seva irregularitat suposa un factor de sobreexplotació amb repercussions personals i socials molt greus. A les limitacions per desenvolupar la vida privada de forma mínimament satisfactòria, es suma el deteriorament de les xarxes socials i de la capacitat de crear acció col · lectiva per defensar els seus drets laborals a nivell de centre de treball. Això limita les possibilitats de les dones (fins i tot de les més compromeses políticament) per implicar-se en l’activitat dels sindicats. De forma incipient, la capacitat organitzativa de les obreres s’articula mitjançant formes innovadores que trenquen amb la lògica tradicional de considerar els sindicats com els únics agents socials legitimats per defensar els drets laborals. Prenent com a base d’actuació el barri i no el centre de treball, les obreres aconsegueixen aproximar la seva vida associativa a la seva realitat quotidiana i trobar espais per compartir preocupacions i formar-se per l’activisme laboral.

No està entre els objectius dels moviments internacionals de defensa dels drets laborals carregar la responsabilitat de l’explotació laboral sobre les persones consumidores. Fer-ho seria profundament injust, entre altres raons perquè les alternatives de consum han anat desapareixent ràpidament. La maquinària de les grans empreses deixa fora del mercat qualsevol competència que segueixi un altre model de negoci. La llista blanca d’empreses a les quals es pot comprar amb la consciència tranquil · la no existeix. En el mercat global no es pot demanar a les iniciatives socials que lluiten contra l’explotació que avalin a empreses concretes, ja que amb els escassos recursos amb què compten no es pot fer un seguiment exhaustiu de l’evolució de cada companyia i les condicions de mercat canvien massa ràpid.

Consumidors i consumidores podem intentar lluitar contra la concentració de poder en mans de gegants com Inditex o donar suport a la gent que intenta fer les coses d’una altra manera (empreses d’economia social o solidària, iniciatives empresarials que ofereixin màxima transparència …) però sempre amb la vista posada en el repte de globalitzar la lluita de les obreres i dels obrers, perquè la seva explotació laboral està íntimament relacionada amb la nostra explotació laboral.

* En aquests moments, la Campanya Roba Neta està impulsant un projecte de microfinançament per seguir investigant i denunciant i per difondre alternatives productives: http://www.verkami.com/projects/980-campana-ropa-limpa-guia-para- vestir-sense-esclavitud

Notes:

1 Acord que en el marc de l’Organització Mundial del Comerç limitava la importació de roba i tèxtils d’Àsia a la UE i els Estats Units. A partir de 1995 i fins 2005 es van desarticular progressivament aquestes limitacions fins a arribar a l’actual situació de gairebé lliure mercat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on gener 27, 2012 by in Empreses transnacionals and tagged , , , , , , .
%d bloggers like this: