+ arguments?

Albert Sales

Crits i esquerdes. No hi ha una alternativa al capitalisme, hi ha milers

Disponible en castellà aquí.

Des del mateix 15 de maig, els poders polítics i financers, els mitjans de desinformació de masses que patim i tertulians i opinòlegs que viuen d’adoctrinar-nos còmodament instal·lats en els seus atris a l’altre costat de càmeres i micròfons, s’han dedicat a mostrar la seva “comprensió” davant la indignació que molts milers de persones mostren als carrers i que uns quants milions pateixen a casa seva. Però la majoria de mostres de simpatia cap a les legions de persones indignades han estat des de l’inici meres introduccions a un discurs que ha remarcat que la crítica al sistema ha d’anar acompanyada d’una proposta alternativa. Fins i tot abans de començar a criminalitzar les mobilitzacions o de tractar d’institucionalitzar, l’estratègia més habitual per desactivar l’amenaça d’una societat activa crítica i organitzada ha estat el mantra de la falta d’alternativa al sistema que ens domina. Conseqüents amb aquest argument, en tertúlies, debats i informatius, experts de tots els pals han cridat a la ciutadania a l’ordre expressant amb convicció que, malgrat tot, vivim en el millor dels sistemes possibles i que l’alternativa sempre ha fracassat de forma estrepitosa. L’acte de fe capitalista sol anar seguit d’una sèrie de comentaris irònics i de desqualificacions amb què es titlla qualsevol proposta de “antisistema”, absurda o, en el millor dels casos, d’infantil o bonista.

La crisi i, en gran mesura, la reacció dels governs europeus i nord-americà, han generat una onada de rebuig a la qual s’han sumat persones i col·lectius amb aproximacions ideològiques diferents però amb una valoració clarament crítica dels dogmes neoliberals que dominen el panorama polític internacional i que s’han imposat progressivament a tot el món a través d’això que anomenem globalització. En les places i acampades s’uneixen persones que volen lluitar pel manteniment del ja malmès estat del benestar, amb activistes antiglobalització que porten una dècada denunciant el voraç avanç del neoliberaliberalisme, amb militants anticapitalistes procedents de moviments socials diversos. És a aquesta amalgama de persones que reaccionen davant les aberracions del capitalisme salvatge en què ens trobem immersos, a la que es demana una alternativa que, alhora que “realista”, assumible i generadora de consens, ens tregui del pou de la crisi. L’estratagema desmobilizadora es resumeix doncs en les sentències “no val queixar-se sense una proposta alternativa”, “les propostes que feu són inaplicables, innocents i infantils”, “no us agrada aquest sistema però l’alternativa és molt pitjor”, i “estem en el millor dels mons possibles que, si de cas, necessita alguns ajustos “.

Que les mateixes elits a les quals el sistema beneficia exigeixin una alternativa a les persones i col·lectius que es queixen és un exercici de cinisme que no pot ser ignorat. Més, quan les propostes passen per acabar amb les seves còmodes poltrones o, com a mínim, canviar-les per cadires més terrenals. No és procedent demanar-li a la ciutadania de a peu, aclaparada per les seves extenses jornades de treball o, si no, per la recerca d’ocupació, que reformuli les polítiques d’aquells en que fins fa relativament poc havia delegat la tasca d’ocupar-se dels assumptes públics. Negar la indignació és negar el dret al crit desesperat de qui es nega a assumir que no hi hagi una altra opció que un sistema que condemna a la fam a més de mil milions d’éssers humans mentre uns pocs gaudeixen d’un poder i d’una riquesa sense referent a la història, de qui no accepta els dogmes d’una organització de les relacions humanes que anteposa el sistema bancari a la supervivència material de pobles sencers, de qui rebutja que l’única forma de riquesa sigui l’acumulació i l’explotació …

No és menys cínic recordar contínuament el col·lapse de l’anomenat socialisme real, o capitalisme burocràtic, per desacreditar tot impuls de lluita anticapitalista, com si el sistema soviètic fos l’única alternativa que ha existit i oblidant que gran part dels seus defectes coincideixen plenament amb els d’aquest capitalisme . Ambdós sistemes estan basats en el desenvolupament del treball abstracte o alienador, la fe en el creixement econòmic infinit, o l’organització jeràrquica i patriarcal de la societat, per posar alguns exemples, al mateix temps que afectats per una corrupció galopant.

És cert, no hi ha UNA alternativa al capitalisme. No existeix un model de relació entre éssers humans universal i amb la imperiosa necessitat d’expandir-i introduir-se en tots els racons de l’activitat humana que sigui alternatiu al capitalisme i desitjable pels éssers humans. Perquè per a construir alternatives no cal imitar el sistema dominant. No cal emular un dels grans defectes del sistema que patim. Les alternatives poden (han de) construir-se des de la pluralitat i el respecte per les diferents formes de relació entre persones i col·lectius.

Les alternatives neixen i creixen de la lluita contra el capitalisme, però també de la recerca d’espais d’emancipació i d’autodeterminació de les persones treballadores, de la lluita contra el patriarcat, de la posada en pràctica de formes d’organització que escapen a les jerarquies i a les relacions de poder, de l’impuls de noves formes d’ús del temps no supeditades al treball assalariat, d’iniciatives que donen valor a les tasques de cura, d’experiències de creació de monedes socials … i així es podrien seguir esmentant milers d’iniciatives i de vivències personals i col·lectives que constitueixen alternatives que esquerden un sistema que no resulta ser tan monolític com l’aparell mediàtic i acadèmic institucional s’esforça a fer-nos creure.

De la mateixa manera que el pas del feudalisme al capitalisme no es va produir a Europa en una data concreta, el pas a un sistema postcapitalista pot construir-se a partir d’aquestes esquerdes que permeten albirar un horitzó de ruptura amb la dominació del capital i les seves elits. La necessitat d’una quotidianitat diferent exigeix no només una lluita constant contra la imposició ideològica del neoliberalisme i contra el mateix capitalisme, sinó també l’obertura d’espais de creació i d’esquerdes perceptibles en el dia a dia. Aquestes esquerdes, generadores d’il·lusió i d’espais lliures, existeixen i seguiran existint amb independència de la pressió del capital. Potser algunes seran absorbides pel sistema o es mostraran inviables, però no cal cercar la infalibilitat sinó aprendre de les experiències per anar més enllà. En forma de cooperatives de consum de productes agroecològics, de cooperatives d’estalvi i inversió, de fàbriques recuperades pels treballadors, d’ateneus populars, de centres socials alliberats, d’iniciatives d’economia social, de mercats d’intercanvi, de xarxes veïnals de suport mutu, de bancs del temps… les esquerdes s’estenen pel món capitalista i impliquen a dones i homes decidits a no mesurar la vida en euros o dòlars i a determinar autònomament a què dediquen els seus esforços i il·lusions.

Aquest bloc pretén recollir, sense ànim d’exhaustivitat, crits i esquerdes, denúncies que mostrin les profundes injustícies estructurals que ens envolten i alternatives que creixen i es relacionen entre elles. No sabem fins on s’estendran les esquerdes però val la pena implicar-se en el seu desenvolupament i viure els seus processos.

One comment on “Crits i esquerdes. No hi ha una alternativa al capitalisme, hi ha milers

  1. Retroenllaç: Les lluites socials i el sindicalime « + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: