(versión en castellano aquí)

per Albert Sales i Campos, professor de sociologia de la UPF

En totes les societats, els col·lectius i individus que gaudeixen d’una posició dominant cerquen alguna justificació a les desigualtats que els beneficien. L’estabilitat i la cohesió social depenen en bona mesura de que una majoria de la societat accepti com a valides aquestes justificacions. Un cop assumit per les societats modernes, que l’estatus social no el decidia cap força divina, es va imposar una perillosa interpretació del darwinisme per justificar que algunes famílies gaudissin d’un major benestar i capacitat de decisió. Se suposava que el poder i els diners estaven en mans de les estirps que generació rere generació s’havien destacat per les seves dots de comandament i per la seva intel·ligència.

Amb el naixement de la sociologia moderna, sorgeixen diverses línies de pensament que expliquen les desigualtats i la seva reproducció social. Totes elles coincideixen en un fet: l’entorn en el que les persones desenvolupen les seves capacitats socials i cognitives es determinant a l’hora de definir la seva l’estructura d’oportunitats. Això suposa que si el sistema capitalista pretén justificar les desigualtats en base als mèrits i al treball, ha de garantir la igualtat d’oportunitats a la línia de sortida del mercat laboral.

Malgrat que siguem moltes les persones convençudes de que el capitalisme no premia el merit i el treball, la retòrica de la societat de les oportunitats i de la meritocràcia s’ha acabat assumint a base de la repetir tòpics fins a convertir-los en veritat científica i de divulgar les històries dels “homes-fets-a-ells-mateixos”. Triomfadors que gràcies a una idea i al seu dur treball, han fet fortuna partint gairebé de la pobresa. Val a dir, que sempre m’ha encuriosit perquè no corren històries de “dones-fetes-a-elles-mateixes” o de “homes-escandalosament-rics-que-no-han-pegat-brot-en-la-vida”.

Ara, amb la presentació d’un informe als mitjans, la patronal espanyola, pretèn recuperar la idea de que la genètica té més pes a l’hora de condicionar les probabilitats de fracàs escolar dels infants que l’entorn social. L’objectiu últim de l’informe és aportar base “científica” a les seves propostes en matèria de polítiques educatives. Si la genètica es determinant, es justifica que es segregui l’alumnat, que es retallin les despeses destinades a l’atenció a la diversitat i als infants amb necessitats especials o que, en genèric, es posi en qüestió l’ideal d’una escola pública i de qualitat per a tothom.

L’estudi presentat per la CEOE contradiu tota la evidència científica que indica que la genètica i els condicionants biològics només són significatius a l’hora de predir el fracàs escolar en el cas d’infants amb trastorns d’aprenentatge i que, malgrat això, l’entorn social és molt més determinant. L’edat de primera escolarització, la qualitat pedagògica dels processos d’aprenentatge rebuts entre els 3 i els 6 anys, la implicació de pares i mares en l’educació de les criatures, el temps que les persones adultes poden dedicar als fills i filles, l’ambient viscut a la llar durant els primers anys de vida, l’estatuts social de les famílies, la renda disponible a les llars… i una infinitat de factors socials exerceixen un efecte significatiu sobre la probabilitat de fracàs escolar de nens i nenes. La capacitat de les llars amb un cert benestar econòmic per reaccionar davant els problemes escolars dels infants és molt superior a les possibilitats de reacció de les classes treballadores. Les classes de repàs i el suport de professionals com logopedes o psicòlegs fora dels centres escolars no està a l’abast de tothom i el nostre sistema públic està infradotat per atendre als infants que necessiten aquesta atenció personalitzada i no la poden pagar en el mercat privat.

Hi ha evidència empírica de sobres per afirmar que el nostre sistema educatiu no garanteix la igualtat d’oportunitats i que la nostra societat està lluny de premiar el mèrit i la capacitat de treball. Davant d’això, per justificar els retalls en educació, només queda una sortida: tornar al determinisme biològic vestint el darwinisme social de genètica i presentant estudis científics a través dels mitjans amb conclusions més que qüestionables.

És totalment impresentable fer passar per ciència el que no ho és. Per descomptat, els resultats d’una investigació sociològica poden dissentir del consens de la comunitat científica, però per fer-los públics com si la solidesa de les conclusions fos inqüestionable cal posar a disposició de la comunitat científica la metodologia de la recerca i discutir-la a través de les revistes científiques o dels congressos especialitzats. Però sembla que això no és necessari si pots finançar estudis amb les conclusions escrites abans de començar i si tens la influència suficient per introduir-los a l’agenda mediàtica.

Llegir més a:

La CEOE ve en los genes la clave del éxito escolar, El País, 22 de junio de 2011. http://www.elpais.com/articulo/sociedad/CEOE/ve/genes/clave/exito/escolar/elpepisoc/20110622elpepisoc_4/Tes

Sarasa, Sebastià i Sales Campos, Albert (2009), Itineraris i factors d’exclusió social. Ajuntament de Barcelona, Síndica de Greuges i Fundació La Caixa. ISBN: 978-84-9850-158-2. Barcelona. (Disponible en línia a http://www.bcn.es/sindicadegreuges/pdf/ESTUDI_Itineraris_i_factors_d_exclusio_social.pdf)