+ arguments?

Albert Sales

Inditex i la filantropia empresarial a Bangla Desh

(versión en castellano aquí)

Albert Sales i Campos
Responsable de la Campanya Roba Neta a SETEM Catalunya

El Grup Inditex (propietari de Zara, Bershka, Stradivarius, Pull & Bear i altres marques de moda de gran èxit comercial) ha anunciat que destinarà més de mig milió d’euros a tres programes de desenvolupament dirigits a la millora de la qualitat de vida de tres comunitats vulnerables de Bangla Desh, en el marc de la col·laboració solidària que mantenen amb Cáritas. Sense entrar a discutir l’impacte positiu d’aquests projectes, val la pena una reflexió sobre la situació d’aquest país asiàtic que en pocs anys s’ha convertit en proveïdor d’articles de moda per a tot el món.

La confecció bengalí va començar a créixer espectacularment en els anys 90. El país presentava un avantatge important sobre els seus competidors directes: no estava afectat per les restriccions derivades de la Acord Multifibres, un tractat internacional que protegia els mercats europeu i nord-americà dels productes del sud-est asiàtic a través de quotes a les importacions. Però, tot i que les restriccions desapareixen el 2005, Bangla Desh segueix mantenint un creixent nivell de producció que no es justifica, ni molt menys, per les innovacions tecnològiques o les bones infraestructures. Més aviat al contrari: si d’alguna cosa es queixen les empreses inversores estrangeres és de la precarietat en les comunicacions i els transports. Quin és l’atractiu d’aquest país asiàtic?

Bangla Desh presenta els salaris i els costos laborals industrials més baixos del planeta. El 2006, després de manifestacions multitudinàries i forts enfrontaments entre obrers i obreres i dispositius policials, el govern va incrementar el salari mínim mensual en el sector de la confecció fins a arribar als 1.662,50 Taka (aproximadament 20 euros). Quan els treballadors i les treballadores van sortir al carrer per protestar pel que consideraven un increment insuficient, la repressió va ser molt més intensa i es van empresonar diversos líders de les organitzacions de persones treballadores. Avui, segons les últimes investigacions de les organitzacions vinculades a la Campanya Roba Neta (CRN), una obrera pot arribar a ingressar 34 euros mensuals, si té la sort que se li paguin les hores extra. Encara que els preus a Bangla Desh siguin més baixos que a Europa o EUA, ONG i sindicats calculen que el salari que una obrera bengalí hauria de cobrar per equiparar la seva capacitat de compra a la d’una obrera mitjana occidental, se situaria al voltant dels vuit dòlars diaris . Només per a que una obrera i la seva família poguessin arribar a omplir la cistella bàsica, farien falta prop de vuitanta dòlars mensuals.

Però els costos que les inversores estalvien a Bangla Desh no són només els salarials. L’extrema precarietat de les fàbriques i tallers bengalís ha convertit la indústria d’aquest país en una font inesgotable de catàstrofes laborals. El 2006, un incendi a la fàbrica Chittagong va matar 50 treballadores i treballadors i va ferir 100 més. El mateix any, l’enfonsament del Phoenix Building, va acabar amb la mort de 19 persones i amb 50 més ferides a les quals caldria afegir les treballadores de la factoria de l’Imam Group, que van sentir l’explosió i van patir les conseqüències d’una fuga desordenada de unes instal.lacions no preparades per a aquest tipus d’emergències. Aquests són els últims capítols d’una llarga sèrie que s’inicia en els anys 80: 12 persones mortes a l’agost de 2000 a l’incendi de Globe Knitting, 48 persones mortes al novembre de 2000 en l’incendi de Sagar Chowdhury Garment Factory (entre elles 10 nenes i nens), 24 persones mortes i més de 100 ferides a l’agost de 2001 a Macro Sweater, 9 persones mortes i més de 50 ferides al maig de 2004 a Misc Complex …

Un dels casos d’enfonsament amb més repercussió internacional va ser el de la fàbrica Spectrum, als afores de Dhaka. L’any 2002, el propietari de la fàbrica va decidir afegir un pis a l’edifici de 4 plantes. Uns dies abans de l’ensorrament, les treballadores van advertir algunes esquerdes a les parets de la cinquena planta i l’11 d’abril de 2005 a la una de la matinada, tot l’edifici va caure. L’accident va causar la mort de 64 persones i ferides a 70, encara que la immensa majoria d’elles acabaven la seva jornada “oficial” a les sis de la tarda.

La CRN i les organitzacions locals van poder esbrinar que Spectrum treballava per a les empreses KardstadtQuelle, Steilmann, New Yorker, Kirsten Mode i Bluhmod, New Wave Group, Scapino, Cotton Group, Solo Invest, Carrefour, així com per al Grup Inditex. Després dels fets, les organitzacions de treballadores demanaven a aquestes grans empreses que s’impliquessin en la creació d’un fons de compensació per les víctimes i les seves famílies. El fons de compensació va ser impulsat per Inditex i preveia 533.000 euros per afrontar les indemnitzacions. Finalment, la majoria de les empreses es van desmarcar d’aquesta iniciativa. Les famílies van trigar vuit mesos a rebre les primeres compensacions per afrontar les despeses mèdiques. Les llars de les persones mortes van rebre uns 1.000 euros de l’Associació de Productors i Exportadors de Roba de Bangla Desh i, algunes de les famílies de les ferides van ingressar 266 euros per decisió dels tribunals laborals.

Per valorar la filantropia empresarial, hem de ser capaços de veure la pintura completa. Les firmes internacionals exigeixen a les fàbriques productores una competitivitat basada en la reducció a gairebé zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i per no acumular producte que potser no tingui l’èxit esperat, les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen a més terminis de lliurament cada vegada més curts. Com a conseqüència, la comercialització de roba es converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals amb milers de fàbriques proveïdores que assumeixen les seves draconianes condicions fent pagar els costos reals d’aquesta forma de produir a les treballadores.

La firma tèxtil gallega va registrar un benefici de 1.732 milions d’euros el 2010, any en què va obrir 437 botigues. A 2011, compta amb 5044 establiments a 77 països. Els programes de cooperació poden millorar la qualitat de vida d’uns milers de persones però estratègies comercials de les grans empreses estan empobrint i explotant milions.

3 comments on “Inditex i la filantropia empresarial a Bangla Desh

  1. Retroenllaç: Treball, consum i rebelions quotidianes « + arguments?

  2. Retroenllaç: Cuando a Amancio le va bien… ¡20 millones para “los pobres! « + arguments?

  3. Retroenllaç: Cuando a Amancio le va bien… ¡20 millones para “los pobres! « col·lectiu rets

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 21, 2011 by in (i)RSC, Empreses transnacionals and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: