(versión en castellano en Rebelión.org)

Els conflictes socials tenen aquests inconvenients. Són conflictius. Bona part dels que avui es mostren irats amb les protestes de les persones indignades, expliquen encara batalletes de maig del 68 amb manifesta nostàlgia. I, si tirem d’hemeroteca, les manifestacions i els enfrontaments amb l’autoritat democràtica de l’Estat francès al París de finals dels seixanta no van ser precissament un bany de pau, amor i substàncies psicoactives. En moments convulsos i amb mobilitzacions com les que hem estat vivint el més destacable és que un moviment assembleari hagi pogut controlar la violència de manera tan efectiva. La fe en la no violència com a única estratègia legítima i el convenciment de que qualsevol acte agressiu serà utilitzat per criminalitzar les mobilitzacions, ha fet que en totes les accions ciutadanes portades a terme des del 15 de maig, enmig de les tensions, les mans alçades i les veus cridant a la calma i a la resistència pacífica s’hagin convertit en la norma.

Quan Mas apareix davant dels mitjans “visiblement enfadat” oblida que les persones aturades, les famílies desnonades, el nou precariat, gent jove, amb estudis i capacitats però sense estabilitat ni futur, també tenen raons per estar enfadats però no disposen de micròfons i càmeres per fer visible la seva indignació. I si als polítics professionals els preocupa que accions pacífiques de desobediència civil esdevinguin violentes, més els hauria de preocupar la violència que s’està gestant als barris, dia rere dia, amb l’enduriment de la vida quotidiana de les persones i amb la violència estructural que s’exerceix sobre amplis sectors de la població.

Retallar la renda mínima d’inserció, únic ingrés de les famílies més empobrides del país, mentre desapareix l’impost de successions és violència estructural. Reduir els recursos destinats a l’educació pública és hipotecar el futur de tots i totes i destruir la política redistributiva més important de la nostra societat. Abocar la sanitat pública a la privatització és malvendre un patrimoni de tothom i convertir necessitats en luxes. Derogar un centenar de lleis d’una tacada amb la llei omnibus es atropellar la democràcia.

Les mesures que, sense cap mena de vergonya, es presenten com inevitables aprofundiran en les desigualtats socials minant la ja malmesa cohesió social. I justificar les creixents desigualtats socials en base al treball, la preparació, la bona fortuna o el merit, té un límit. A hores d’ara, qui es creu que la prosperitat econòmica està associada a l’esforç? Quan els causants de la crisi tornen a ocupar els seus llocs directius cobrant salaris i bonus, qui té la barra de justificar les creixents desigualtats socials en el merit? Per mantenir un alt nivell de tolerància enfront les desigualtats i la injustícia social s’ha de garantir que la pobresa i l’exclusió són fenòmens de minories. Però l’extensió de la precarietat i del risc de pobresa desperta el qüestionament de les bases de les desigualtats. Potser algú es pensava que la destrucció del nostre modest estat del benestar es faria sense soroll i amb l’oposició de no més de deu diputades i diputats, però el malestar només acaba de començar.

Per compensar, en els propers anys haurem de veure com s’intensifica la criminalització de les capes més desafavorides de la societat. La persecució i la estigmatització dels més vulnerables que ha començat amb les persones immigrants s’ampliarà a altres col·lectius en situacions de marginalitat a fi de marcar la frontera entre els ciutadans i les ciutadanes de bé i les persones caigudes en desgràcia per la seva “falta de previsió” o per la seva “inadaptació social i cultural”. Veurem com es centra el debat públic en com reprimir la conflictivitat social derivada de la destrucció de la cohesió i de l’extensió de la pobresa i, per descomptat no s’aportarà cap solució més enllà de la repressió, fent lectures interessades i electoralistes de la situació. Exactament el mateix que succeeix avui amb els enfrontaments i les accions violentes derivades puntualment de les protestes. Debatre la conveniència de la repressió i les seves formes no soluciona res, només serveix per evitar discutir sobre els problemes centrals que han generat el moviment.