(versión en castellano aquí)

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF i membre de SETEM Catalunya

Des de el 20 de febrer el Marroc viu una efervescència política històrica als carrers. Encara que la situació al país veí sigui menys comentada als mitjans que la d’altres països àrabs, és molt destacable que gairebé cada diumenge es realitzin marxes i concentracions a diferents ciutats marroquines, especialment multitudinàries a Tànger, Rabat i Casablanca.

Cadascuna de les jornades de mobilització ha tret als carrers a desenes de milers de persones i, fins el diumenge 22 no s’havia produït cap acte violent ni cap enfrontament amb la política. La postura del règim del rei Mohamed VI havia estat totalment permissiva, observant la situació des de la distància i a l’expectativa de com es desenvolupaven els esdeveniments a Tunísia, Egipte o el Iemen. El 22 la permissivitat va donar pas a dures càrregues policials i a la detenció i identificació de centenars d’activistes a les ciutats on el moviment és més fort. Els col·lectius i organitzacions que formen el moviment 20 de febrer ja han emès un comunicat en el que exigeixen el respecte al dret de manifestació pacífica i en que expressen el seu suport incondicional a futures expressions de descontent i de protesta. No ens haurem d’estranyar doncs si comença una escalada de tensió entre una població cada cop més farta de les seves condicions socioeconòmiques i d’un sistema polític pseudo-democràtic.

Igual que en les revoltes d’altres països o que en les acampades repartides per l’Estat Espanyol després del 15 de maig, el moviment contestatari marroquí és molt heterogeni. S’hi reuneixen partits d’esquerres, sindicats, grups d’esquerra no partidista, islamistes moderats, marxistes, persones aturades, obrers i obreres… I, alhora, s’hi acumulen reclamacions molt diverses: des d’oportunitats de treball, fins a salaris que permetin viure amb dignitat, passant per condicions laborals acceptables o millores en el funcionament del sistema de seguretat social. Però la reivindicació comú a totes i cadascuna de les persones que surten al carrer setmana rera setmana és la d’assolir una democràcia real al Marroc. Les mobilitzacions no surten del no res. A l’esperança encomanada per les revolucions d’Egipte i Tunísia es suma una acumulació de pressions sobre la població que en un moment o altre havien de fer esclatar la situació. L’alt atur estructural i taxes de pobresa absoluta que no es redueixen des dels vuitanta, conviuen amb l’encariment dels productes bàsics i amb uns salaris industrials totalment insuficients per cobrir necessitats.

Les marroquines i els marroquins exigeixen més democràcia cansats d’uns governants que prometen reformes i un increment del benestar a través de la integració en els mercats internacionals des de fa dècades. Les polítiques socials i econòmiques impulsades al país han estat impregnades de la veracitat científica neoliberal. En conseqüència, Marroc, igual que la resta de la regió, té assignat el seu rol en els mercats internacionals. Les seves principals exportacions són la roba, els productes agrícoles i pesquers i els fosfats. El tèxtil i la confecció constitueixen el primer sector industrial del regne alauita i suposen prop d’un terç de les exportacions del país. Les fàbriques i tallers del sector ocupen al 40% de les persones treballadores de la indústria i generen el 66% dels treballs femenins. Utilitzant un concepte benèvol, la pràctica totalitat de tots aquests llocs de treball es podrien qualificar de precaris. Les obreres de la confecció i de la transformació agroalimentària no ingressen més de 180 euros mensuals per treballs en que les jornades laborals setmanals superen sistemàticament les 60 hores.

L’estructura de producció agrícola marroquina es va gestar durant l’administració francesa (1912-1956), període en el qual es va iniciar la integració del sector a l’economia global a través de la transformació d’extenses zones de secà en zones irrigades productores de verdures d’horta . Al costat d’aquest llegat francès, en aquesta època es va assentar un sistema de relacions jeràrquiques clientelars que marca encara ara l’assignació de títols de propietat sobre els camps de conreu i la presa de decisions pel que fa a planificació de l’activitat agrícola es refereix. El Pla d’Ajustament Estructural imposat pel Fons Monetari Internacional en els 80 ha aprofundit en el procés de tancament o privatització de les terres de pastura comunals per a convertir-les en zones d’horta per a l’exportació. La mineria dels fosfats, d’altra banda, suposa una entrada de divises molt quantiosa que van a parar directament als comptes bancaris de la família reial i dels seus familiars, que mantenen un control total sobre el sector.

El dia que el G8 decidia destinar 40.000 milions d’euros per ajudar a la democratització de Tunísia i Egipte, Sarcozy marcava públicament les distàncies entre els processos oberts per la primavera àrab i les mobilitzacions d’indignació de l’Estat espanyol. El president francès expressava un respecte per les persones i col·lectius revoltats contra les dictadures àrabs que, al seu entendre, no mereixen les persones que es manifesten en el sí de les democràcies liberals. Les declaracions de l’estadista francès evidencien un escàs compromís amb els valors democràtics que no sorprèn a ningú. Es dona suport als processos que les potències europees consideren finalitzats amb l’enderrocament dels dictadors però s’ignora deliberadament el procés marroquí i, per descomptat, la brutal repressió que ja ha començat. Alhora, es desqualifiquen i s’infravaloren els moviments que es donen a Europa i el qüestionament d’uns sistemes polítics suposadament democràtics esclaus de la voluntat de les elits financeres internacional.

més informació sobre la repressió de les marxes:

Comunicat contra la repressió a les marxes pacífiques del Marroc del 22 de maig