per Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia a la UPF.  Membre de SETEM Catalunya

(versión en castellano aquí)

Ens preguntem per a què es fan servir els 60 o 80 euros de la nostra quota anual a l’ONG de torn, en canvi ens quedem ben tranquils deixant uns quants milers d’euros al BBVA per a que els inverteixi en industria armamentística o a Catalunya Caixa per especular en cereals a través del dipòsit “100% natural”

Cada cop que apareix un llibre crític amb la cooperació internacional per al desenvolupament que obté un cert ressò mediàtic els debats giren entorn dos grans temes. Per una banda, ens plantegem si els diners que la gent de bona fe dóna a les ONG arriben realment a les persones necessitades o són malgastats per buròcrates i cooperants. Per l’altra, debatem sobre la sostenibilitat en el temps dels projectes, tot referint-nos a hospitals pagats per agències de cooperació europees on no ha arribat a exercir mai cap metge o a maquinària per extreure aigua del subsol espatllada i aparcada durant anys per falta de recanvis.

del llibre Dinero de Miguel Brieva (creative commons)

Com a societat, ens preocupa molt que algú s’aprofiti dels diners que les ànimes caritatives confien a les ONG i que no repercuteixin directament en aquell infant famolenc de l’anunci del metro. En conseqüència quan algú denuncia l’entramat institucional que hi ha darrera de la cooperació no ens parem a escoltar les raons de fons per les quals ens hauríem de replantejar el propi concepte “ajuda per al desenvolupament”. Només donem escassos minuts als autors per a que ens diguin per a què serveixen els nostres donatius i si algun desaprensiu pot estar utilitzant els nostres diners per viure a cos de rei enmig de la misèria. Bona mostra podrien ser les entrevistes realitzades durant la darrera setmana a l’antropòleg català resident a Guinea Gustau Nerín en motiu de la publicació del seu darrer llibre Blanc bo busca negre pobre. Aquestes converses periodístiques recorden força a les que vam poder veure i escoltar quan Jordi Raich va publicar El espejismo humanitario fa ja alguns anys.

El paper de moltes ONG i de moltes persones cooperants als països empobrits i devastats per l’espoli colonial és detestable però no ho és menys que el d’altres institucions europees. Ens preguntem per a què es fan servir els 60 o 80 euros de la nostra quota anual a l’organització no lucrativa de torn, en canvi ens quedem ben tranquils deixant uns quants milers d’euros al BBVA per a que els inverteixi en industria armamentística o a Catalunya Caixa per veure si podem aprofitar l’onada i treure algun benefici de la pujada dels preus de les matèries primeres alimentàries a través del dipòsit “100% natural”. Què hi hagi “cooperants” d’agències governamentals i multilaterals cobrant salaris de 4.000 euros passejant en 4×4 entre la misèria és, sense cap mena de dubte, obscè. Però que les inversions especulatives impulsin el preu dels aliments a l’alça i facin batre els rècords de persones afamades al món (passem de llarg dels mil milions de persones passant fam) ens hauria de fer qüestionar la realitat política i econòmica molt més enllà de les sigles de les ONG.

Quan els autèntics analistes presenten les seves obres, és curiós veure com celebres periodistes es fan els “progres” fent servir el gastat tòpic de que als països empobrits no fan falta ONG que els portin peixos, sinó que els calen canyes i que els ensenyin a pescar. Aprofitant el morbo que suscita la caiguda dels suposats herois postmoderns que representen els i les cooperants, savis opinòlegs tallen als autors dels llibres en el moment més interessant del seu discurs per aprofundir en la part escabrosa de la mala praxi de la cooperació, sense deixar que els entrevistats puguin acabar el seu discurs i denunciïn la utilització de l’ajuda oficial per al desenvolupament amb finalitats comercials i geoestratègiques o les verdaderes causes de la misèria. Per seguir amb la metàfora pescadora, convidaria als nostres opinadors de capçalera a investigar el destí dels fons de reconstrucció després del tsunami que va afectar el sud-est asiàtic el 2004. No sé si trobaran cooperants gaudint de llargues vacances a Indonèsia. De ben segur encara hi trobaran alts funcionaris d’agències multilaterals “especialitzats en reconstrucció post-catástrofe”. I també hi podrien documentar, amb alguns recursos, temps i ganes, les penalitats de les comunitats pescadores expulsades de les zones “reconstruïdes” i convertides en centres turístics de primer nivell. Comunitats que sabien pescar i que tenien les eines per fer-ho.

També tenien mitjans de sobres per pescar els pobles de la costa de Somàlia que, avui per avui, estan sota sospita de ser el bressol de pirates i contrabandistes. Pobles que viuen situacions de pobresa i desestructuració social sense precedents i que estan “sent atesos” per la cooperació internacional. I és que a zones costaneres de la Banya d’Àfrica cada cop s’hi fan menys captures perquè a les aigües internacionals properes els vaixells factoria europeus (molts d’ells espanyols) arrasen de manera indiscriminada amb la biodiversitat local. Quina canya podem enviar a les societats pescadores somalís.

Per lluitar contra la fam, les comunitats econòmicament empobrides no necessiten que els enviem peixos com tampoc necessiten que els encolomem les nostres canyes de tall neoliberal. El que és realment necessari per millorar les condicions de la ciutadania del Sud Global és que es respecti la seva sobirania alimentària i, per tant, que no els privatitzem les aigües, que no imposem mesures econòmiques orientades a l’exportació, que no hi deslocalitzem les nostres indústries contaminants, que no recolzem governs formats per les elits econòmiques, que no hi construïm resorts per anar-hi a desestressar-nos en vols low cost… El millor que pot fer la societat civil dels països rics que estigui realment preocupada pel que passa a Hondures, Marroc, Etiòpia, Filipines o Bangla Desh, és replantejar-se el seu propi estil de vida i organitzar-se políticament per lluitar contra el sistema que genera l’explotació i la fam que pateixen molts milions de persones. Amb una mínima capacitat d’anàlisi veurem que les arrels de la pobresa i de la precarietat són les mateixes allà que al Nord i que la seva sobirania alimentària està íntimament lligada a al nostra. Les ONG tenen sentit si la seva activitat va encaminada al qüestionament de les estructures. Però és difícil sintetitzar això en un fulletó de captació de fons o en un espot de dos minuts.