+ arguments?

Albert Sales

Ni peixos ni canyes

per Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia a la UPF.  Membre de SETEM Catalunya

(versión en castellano aquí)

Ens preguntem per a què es fan servir els 60 o 80 euros de la nostra quota anual a l’ONG de torn, en canvi ens quedem ben tranquils deixant uns quants milers d’euros al BBVA per a que els inverteixi en industria armamentística o a Catalunya Caixa per especular en cereals a través del dipòsit “100% natural”

Cada cop que apareix un llibre crític amb la cooperació internacional per al desenvolupament que obté un cert ressò mediàtic els debats giren entorn dos grans temes. Per una banda, ens plantegem si els diners que la gent de bona fe dóna a les ONG arriben realment a les persones necessitades o són malgastats per buròcrates i cooperants. Per l’altra, debatem sobre la sostenibilitat en el temps dels projectes, tot referint-nos a hospitals pagats per agències de cooperació europees on no ha arribat a exercir mai cap metge o a maquinària per extreure aigua del subsol espatllada i aparcada durant anys per falta de recanvis.

del llibre Dinero de Miguel Brieva (creative commons)

Com a societat, ens preocupa molt que algú s’aprofiti dels diners que les ànimes caritatives confien a les ONG i que no repercuteixin directament en aquell infant famolenc de l’anunci del metro. En conseqüència quan algú denuncia l’entramat institucional que hi ha darrera de la cooperació no ens parem a escoltar les raons de fons per les quals ens hauríem de replantejar el propi concepte “ajuda per al desenvolupament”. Només donem escassos minuts als autors per a que ens diguin per a què serveixen els nostres donatius i si algun desaprensiu pot estar utilitzant els nostres diners per viure a cos de rei enmig de la misèria. Bona mostra podrien ser les entrevistes realitzades durant la darrera setmana a l’antropòleg català resident a Guinea Gustau Nerín en motiu de la publicació del seu darrer llibre Blanc bo busca negre pobre. Aquestes converses periodístiques recorden força a les que vam poder veure i escoltar quan Jordi Raich va publicar El espejismo humanitario fa ja alguns anys.

El paper de moltes ONG i de moltes persones cooperants als països empobrits i devastats per l’espoli colonial és detestable però no ho és menys que el d’altres institucions europees. Ens preguntem per a què es fan servir els 60 o 80 euros de la nostra quota anual a l’organització no lucrativa de torn, en canvi ens quedem ben tranquils deixant uns quants milers d’euros al BBVA per a que els inverteixi en industria armamentística o a Catalunya Caixa per veure si podem aprofitar l’onada i treure algun benefici de la pujada dels preus de les matèries primeres alimentàries a través del dipòsit “100% natural”. Què hi hagi “cooperants” d’agències governamentals i multilaterals cobrant salaris de 4.000 euros passejant en 4×4 entre la misèria és, sense cap mena de dubte, obscè. Però que les inversions especulatives impulsin el preu dels aliments a l’alça i facin batre els rècords de persones afamades al món (passem de llarg dels mil milions de persones passant fam) ens hauria de fer qüestionar la realitat política i econòmica molt més enllà de les sigles de les ONG.

Quan els autèntics analistes presenten les seves obres, és curiós veure com celebres periodistes es fan els “progres” fent servir el gastat tòpic de que als països empobrits no fan falta ONG que els portin peixos, sinó que els calen canyes i que els ensenyin a pescar. Aprofitant el morbo que suscita la caiguda dels suposats herois postmoderns que representen els i les cooperants, savis opinòlegs tallen als autors dels llibres en el moment més interessant del seu discurs per aprofundir en la part escabrosa de la mala praxi de la cooperació, sense deixar que els entrevistats puguin acabar el seu discurs i denunciïn la utilització de l’ajuda oficial per al desenvolupament amb finalitats comercials i geoestratègiques o les verdaderes causes de la misèria. Per seguir amb la metàfora pescadora, convidaria als nostres opinadors de capçalera a investigar el destí dels fons de reconstrucció després del tsunami que va afectar el sud-est asiàtic el 2004. No sé si trobaran cooperants gaudint de llargues vacances a Indonèsia. De ben segur encara hi trobaran alts funcionaris d’agències multilaterals “especialitzats en reconstrucció post-catástrofe”. I també hi podrien documentar, amb alguns recursos, temps i ganes, les penalitats de les comunitats pescadores expulsades de les zones “reconstruïdes” i convertides en centres turístics de primer nivell. Comunitats que sabien pescar i que tenien les eines per fer-ho.

També tenien mitjans de sobres per pescar els pobles de la costa de Somàlia que, avui per avui, estan sota sospita de ser el bressol de pirates i contrabandistes. Pobles que viuen situacions de pobresa i desestructuració social sense precedents i que estan “sent atesos” per la cooperació internacional. I és que a zones costaneres de la Banya d’Àfrica cada cop s’hi fan menys captures perquè a les aigües internacionals properes els vaixells factoria europeus (molts d’ells espanyols) arrasen de manera indiscriminada amb la biodiversitat local. Quina canya podem enviar a les societats pescadores somalís.

Per lluitar contra la fam, les comunitats econòmicament empobrides no necessiten que els enviem peixos com tampoc necessiten que els encolomem les nostres canyes de tall neoliberal. El que és realment necessari per millorar les condicions de la ciutadania del Sud Global és que es respecti la seva sobirania alimentària i, per tant, que no els privatitzem les aigües, que no imposem mesures econòmiques orientades a l’exportació, que no hi deslocalitzem les nostres indústries contaminants, que no recolzem governs formats per les elits econòmiques, que no hi construïm resorts per anar-hi a desestressar-nos en vols low cost… El millor que pot fer la societat civil dels països rics que estigui realment preocupada pel que passa a Hondures, Marroc, Etiòpia, Filipines o Bangla Desh, és replantejar-se el seu propi estil de vida i organitzar-se políticament per lluitar contra el sistema que genera l’explotació i la fam que pateixen molts milions de persones. Amb una mínima capacitat d’anàlisi veurem que les arrels de la pobresa i de la precarietat són les mateixes allà que al Nord i que la seva sobirania alimentària està íntimament lligada a al nostra. Les ONG tenen sentit si la seva activitat va encaminada al qüestionament de les estructures. Però és difícil sintetitzar això en un fulletó de captació de fons o en un espot de dos minuts.

7 comments on “Ni peixos ni canyes

  1. Pau
    Març 15, 2011

    Molt bo, Albert.

  2. Sandra
    Març 16, 2011

    Em sembla un article molt bé, però se m’acudeixen algunes preguntes:
    Sense canvis reals a les societats que trenquin amb el sistema que provoca les desigualtats, la cooperació al desenvolupament esdevé una fal·làcia. Potser més que cooperants el paper a jugar seria el d’agent polític?
    I fins que no ensorrem el capitalisme, podem romandre impassibles mentre la gent es mor de fam? Només ens queda, doncs, l’ajuda humanitària, l’assistència?

    • Albert
      Març 16, 2011

      Amb l’article pretenc generar preguntes més que no pas respostes. Sobretot aquelles preguntes vetades als grans mitjans.
      Crec que la “cooperació per al desenvolupament” és un terme totalment buit si no entenem que cooperació és treballar conjuntament (i no imposar prioritats i metodologies) i si no debatem que entenem per desenvolupament. També comparteixo amb els autors que cito al text una visió bastant pesimista del que van a fer moltes persones cooperants al Sud.
      Sense cap mena de dubte, qui realment vulgui provocar canvis ha d’excercir una acció política. La suposada cooperació “apolítica” o tècnica no existeix (recomanació bibliogràfica: Dar y tomar de David Sogge).
      Finalment, jo em nego a romandre impassible mentre la gent es mor de fam. Per això lluito contra l’especulació en el mercat de futurs de matèries primeres, contra la gran distribució alimentària, contra la imposició de normes comercials expoliadores, contra l’orientació dels mercats a l’exportació… Les caravanes solidàries i d’altres “aventures” no canvien absolutament res. Des del punt de vista de l’efectivitat de l’acció transformadora surt més a compte lluitar contra l’anticooperació que fer cooperació (recomanació bibliogràfica: Anticooperación de David Llistar)
      Ajuda humanitària d’emergència? per descomptat que sí! Però al servei dels pobles no dels poders econòmics. Les reconstruccions post-catástrofe no han de ser utilitzades per empitjorar la situació estructural dels més vulnerables a canvi d’un plat d’arròs en els pitjors moments (recomanació bibliogràfica: La doctrina del Xoc de Naomí Kein).

      Sandra, moltes gràcies per explicitar les preguntes aquí. Cadascuna d’elles constitueix un gran debat dins el món de les ONG. Només intento donar la meva visió. Ho faig de la manera més rigurosa que puc però no deixa de ser la meva opinió. Espero que et sigui útil per formar-te la teva.

  3. Ramon
    Març 23, 2011

    Molt bona reflexió!

    Realment interessant. Crec que “reorientar” les nostres vides al primer món és un pas important per al canvi, però que sense acció política poca cosa es podrà aconseguir.

    Bé, sense acció política i sense acció econòmica. En aquest sentit, com valores el silenci en el que es troba embarrancada la xarxa de bancs socials que operen arreu del món? Creus en els beneficis de les seves actuacions al Sud? Perdona l’assalt però últimament m’estic informant sobre el tema i se’m plantegen dubtes al respecte. Consideres que contribueixen a reactivar de manera efectiva les economies globals? Dedueixo que les respostes seran pessimistes però bé…

    Gràcies per les teves reflexions, sempre són interessants de llegir.

  4. Ramon
    Març 23, 2011

    Aixxxxx, perdona… “economies locals” no “globals”…

    Gràcies de nou!

  5. Gabriel
    Mai 28, 2011

    M’has posat el dit a la nafra : “replantejar-nos l’estil de vida”. Els canvis començen per mi mateix… la persona sobre la qual tinc més control. Abans d’exigir als altres que solucionin els problemes del món haurem de començar a donar el màxim de cadascú de nosaltres. Segurament, si ens ho plantejem seriosament, trobarem moltes coses o despeses de les quals despendre’ns. Es difícil però val la pena d’intentar-lo, l’ambient no està per llençar cohets a l’aire.

  6. Retroenllaç: Taller EpD a l’Escola Mirall « + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Març 15, 2011 by in General and tagged , , , , , , , , .
%d bloggers like this: