+ arguments?

Albert Sales

El cost social d’un futur hipotecat

Albert Sales i Campos
Professor de Sociologia de la UPF
Co-autor de l’estudi Itineraris i factors d’exclusió social

(versión en castellano aquí)

Entre 2007 i 2010, 300.000 famílies espanyoles han viscut una execució hipotecària. La majoria d’elles encara mantenen un deute considerable amb l’entitat bancària amb la que havien firmat el préstec. Aquests processos s’acaben amb la subhasta de la propietat. Si la subhasta queda deserta, l’entitat bancària s’adjudica l’habitatge pel 50% del valor de taxació i continua reclamant el pagament del deute restant, els interessos i les despeses judicials als deutors i al seus avaladors. Això significa que, al drama humà que suposa que una família es quedi sense un lloc on viure, s’afegeix la condemna a una situació de pobresa econòmica gairebé perpetua. I davant d’aquesta situació, l’arbre de la responsabilitat individual no ens permet veure com converteixen el bosc de la cohesió social en carbonissa.

Ara s’ha acabat l’època de les vaques grasses en la que les entitats financeres ens animaven a firmar hipoteques a trenta-cinc anys, taxaven els immobles per sobre del seu valor real i concedien préstecs malgrat poder preveure importants dificultats per al seu retorn. Els temps en que la inversió segura era comprar un immoble i que llogar un lloc per viure era “llençar els diners” s’han acabat sobtadament. Però sembla que només van assumir riscos irresponsablement les persones que van sol·licitar una hipoteca i mentre les famílies naufraguen, els bancs són rescatats. Exigir que s’acabi la impassivitat amb la que les administracions i els poders públics assisteixen a aquests naufragis familiars no és només una qüestió de solidaritat o d’humanitat. Cada desnonament, cada família que es queda al carrer, està generant uns costos al conjunt de la societat que no assumiran les caixes i els bancs.

Per sort o per desgràcia, el patiment humà es inquantificable (el que per a molts significa que és despreciable o que no cal tenir-lo en compte). Val la pena doncs esmentar alguns dels costos tangibles que, disposant de les fonts apropiades, es podrien arribar a calcular en unitats monetàries. En general el desnonament és la conseqüència final d’un llarg procés d’empobriment econòmic d’una llar i desencadena una sèrie de noves necessitats que són assumides pels serveis socials o per entitats del tercer sector que intenten així pal·liar els efectes immediats del drama humà. Cal allotjar d’una manera més o menys digna a les persones que han quedat al carrer, especialment si entre aquestes hi ha criatures. Alhora també s’ofereix assistència social per tal de cercar vies de reinserció socio-laboral per a les persones adultes del nucli familiar sense llar.

il·lustració de Miguel Brieva

El fet de no disposar d’habitatge, la ruptura amb les xarxes socials de proximitat i l’impacte psicològic de tot el procés, dificulten la capacitat d’aquestes persones de reincorporar-se al mercat laboral amb unes mínimes garanties d’estabilitat. L’estudi empíric dels processos d’exclusió social i la realitat quotidiana que es troben els treballadors i treballadores socials ens permeten afirmar que la inserció sociolaboral és extremadament difícil quan una persona no té llar. A més, les probabilitats de perdre la feina entre les persones sense habitatge tripliquen les de persones d’iguals condicions sociodemogràfiques que sí tenen llar.

Les característiques de les famílies que estan perdent els seus habitatges hipotecats multiplica els costos humans i socials provocats pels desnonaments. Viure una situació de pobresa extrema durant la infància s’ha mostrat també un factor de risc de vulnerabilitat i d’exclusió social al llarg de la vida. La pressió que viuen criatures, pares i mares, es tradueix en problemes afectius, dèficits cognitius, fracàs escolar i un alt risc d’iniciar comportaments anti-socials i carreres delictives a l’adolescència. Si el nostre sistema educatiu està molt lluny d’oferir una igualtat d’oportunitats real a infants de diferents orígens socials, en el cas dels nens i de les nenes que creixen en situacions d’exclusió severa, la llosa que els col·loquem sobre les espatlles no els abandonarà en tota la seva trajectòria vital.

D’una manera o altra, les situacions de marginalitat derivades d’enviar famílies senceres als carrers acabaran repercutint en el conjunt de la societat i no només en forma de despeses en programes d’assistència social. La conflictivitat i el deteriorament de les relacions humanes la paguem els ciutadans i les ciutadanes, no els mercats financers. Fins i tot la criminalització de la pobresa, els augments de dispositius policials i l’engarjolament de població marginal, són costos que recauen directament sobre el sector públic.

Evitar els desnonaments hauria de considerar-se una mesura prioritària en la prevenció de l’exclusió social. I prevenir sempre és millor que curar. A què o a qui es “rescata” és una qüestió de prioritats. Una decisió política que té poc a veure amb un càlcul racional de costos i beneficis.

Per afegir-vos a la lluita contra els desnonaments i els abusos bancaris us podeu dirigir a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com/

4 comments on “El cost social d’un futur hipotecat

  1. Sophia Blasco
    gener 20, 2011

    S’ha optat per rescatar deute bancari a fons perdut.

  2. Oriol López
    gener 21, 2011

    Indignant, el govern va llençar els nostres diners rescatant els bancs i ara diu que ha de retallar despesa social perquè no té fons…

    Oriol López

  3. Realment cal reivindicar les vertaderes prioritats, i el rescat dels bancs no hauria d’haver estat la prioritat dels governs. Tot i així, les irresponsabilitats van ser tant del sector financer com de les pròpies famílies que mogudes per un consumisme exacerbat i un excessiu desig d’enriquiment o d’ostentació es van hipotecar per sobre de les seves capacitats i van voler participar de l’especulació immobiliària sense ser gens crítiques amb la situació que estàvem vivint.
    Per això cal una priorització en aquesta situació tan problemàtica i perillosa, i ajudar a la gent (i no tant al capital) abans que tot plegat empitjori i acabi desembocant en un enterboliment social com el que es viu en molts països i ciutats llatinoamericanes. Però també hem de ser coherents, i si les famílies hi han tingut part de culpa pel seu comportament, han de respondre d’alguna manera per això.

    • Albert
      gener 25, 2011

      Respondre d’alguna manera és perdre l’habitatge, no?
      El que és intolerable és que només paguin les famílies i que condemnem a la gent a l’exclusió severa perpètua mentre seguim pagant els rescats a bancs i caixes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: