+ arguments?

Albert Sales

Prioritats comunicatives dels mitjans de desinformació

Per Albert Sales i Campos

versión en castellano en Rebelión

“Home afro-americà d’entre 25 i 35 anys escapa de la policia per una autopista de Wisconsin en un cotxe vermell a tota velocitat. Finalment s’estimba contra un cotxe patrulla, surt corrent, salta la tanca de l’autopista però és reduït per 6 agents”. Els informatius de les cadenes de televisió sempre troben temps en l’atapeït espai mediàtic per narrar notícies com aquesta acompanyades d’imatges preses des d’un helicòpter d’una cadena local. També troben temps per emetre profundes reflexions i reportatges de 5 minuts sobre com mantenir la línia en temps de sopars d’empresa o sobre com trobar el millor regalet per els amics invisibles de la feina. Personalment, no és que sigui insensible als triomfs de la preparada policia de Wisconsin sobre un malvat delinqüent local o que no em preocupi la meva figura en temps d’excessos nadalencs, però quan veig notícies com aquestes penso: què no ha passat res més avui? S’han vist obligats els serveis informatius de Tele5, Antena3… o de les televisions públiques, a omplir el temps de qualsevol manera? O potser conviu entre nosaltres una colònia molt nombrosa d’immigrants de Wisconsin que jo desconeixia?

Crec que no seria massa complicat trobar notícies més interessants que aquestes en plena era de la informació. Fa uns dies, la Campanya Roba Neta es feia ressò de l’esfondrament de la fàbrica That’s It Sportswear Ltd a 15 quilòmetres de Dhaka, a Bangla Desh, en el que han mort 28 persones. La repercussió mediàtica d’aquesta notícia ha tendit a zero en els mitjans de masses. Ja se sap que Àsia queda lluny, que hi viu molta gent, i que les notícies tenen interès en funció de la proximitat o de les connexions amb la realitat quotidiana del públic. Algú podria pensar que els programes informatius ja van plens de desgràcies més properes i que no es pot estar al cas de cada accident puntual que succeeix a l’altra banda del món.

Però resulta que la notícia no pot qualificar-se d’anecdota ni es tan llunyana com pugui semblar. Que la gent mori a les fàbriques de Bangla Desh mentre està treballant es un fet desgraciadment usual. La extrema precarietat de les fàbriques i tallers bengalís ha convertit la indústria d’aquest país en una font inesgotable de catàstrofes laborals. L’any 2006, un incendi a la fàbrica Chittagong va matar a 50 treballadores i treballadors i en va ferir 100 més. El mateix any, l’esfondrament del Phoenix Building, va acabar amb la mort de 19 persones i amb 50 més ferides a les que caldria afegir les treballadores de la factoria del Imam Group, que van sentir l’explosió i van patir les conseqüències d’una fugida desordenada d’unes instal·lacions no preparades per aquest tipus d’emergències. Aquests són els darrers capítols d’una llarga serie que s’inicia als 80. 12 persones mortes a l’Agost de 2000 a l’incendi de Globe Knitting, 48 persones mortes al novembre de 2000 a l’incendi de Sagar Chowdhury Garment Factory (entre elles 10 infants), 24 morts i més de 100 persones ferides a l’agost de 2001 a Macro Sweater, 9 morts i més de 50 persones ferides al Maig de 2004 a Misco Complex…

La causa directa d’aquests desastres és la deixadesa en les mesures de seguretat en les fàbriques i en els allotjaments de les treballadores. Les habitacions on s’amunteguen les obreres acostumen a pertànyer a les empreses i es troben paret amb paret amb els centres de treball. No compleixen les més mínimes mesures de seguretat ni de salubritat. Les treballadores provenen de les zones rurals i, lluny de les seves famílies, no cobren suficient per pagar un altra tipus d’habitatge.

Un dels casos d’esfondrament en el que la Campanya Roba Neta va aconseguir cert ressò mediàtica va ser el de la fàbrica Spectrum, a les afores de Dhaka. L’any 2002, el propietari de la fàbrica va decidir afegir un pis a l’edifici de 4 plantes. Uns dies abans de l’esfondrament, les treballadores van advertir algunes esquerdes a les parets de la cinquena planta i l’11 d’abril de 2005 a la una de la matinada, tot l’edifici va caure. L’accident va causar la mort de 64 persones i ferides a unes altres 70, tot i que la immensa majoria d’elles acabaven la seva jornada”oficial” a les sis de la tarda.

Malgrat la recurrència dels casos i la quantitat de tragèdies personals i familiars acumulades, hi ha qui podria defensar que aquestes notícies s’esdevenen en una zona molt allunyada i que no hi ha una connexió que les faci interessants per al públic no especialitzat. Però s’estaria equivocat de llarg. A la seva pàgina web (que va deixar de estar operativa només dos dies després de la tragèdia), l’empresa bengalí That’s It afirmava tenir entre els seus clients a Inditex (grup propietari de Zara, Bershka, Pull and Bear…), H&M i Carrefour entre moltes altres empreses occidentals menys conegudes. Es a dir, moltes i molts de nosaltres podem tenir a l’armari o al cubell de la roba bruta alguna peça de roba feta per persones que estan arriscant la seva vida a diari a les factories insegures i insalubres de Bangla Desh.

És el poder econòmic de les empreses implicades el que limita la circulació d’aquestes informacions? O els propis mitjans s’auto-censuren per no buscar-se problemes? És qüestió d’investigar qui paga la publicitat? Més d’una vegada he sentit a periodistes de mitjans de “desinformació” de masses argumentant que amb els informatius també es busca audiència i que, en conseqüència, les notícies que surten són un reflex del que la gent demana. Em costa de creure que al meu veí de segon tercera, a la Cristina de la fruiteria, al meu perruquer o a la quiosquera que em ven el diari, els interessi més una persecució a Wisconsin que la penosa realitat que viuen, dia rere dia, les persones que fan les peces que hi ha als lluents aparadors de les nostres avingudes. En qualsevol cas, com “gent ” que sóc, aniré amb compte amb el que demano.

4 comments on “Prioritats comunicatives dels mitjans de desinformació

  1. MMolina
    Desembre 19, 2010

    Al tractar les notícies com a productes subjectes a la “llei de mercat” passa això que comentes. I aquest sembla un argument suficient per convertir un fet en notícia i un altra no. i jo, com a GENT, comparteixo la indignació i la reflexió.
    El món de l’espectacle o l’espectacularització del món difumina o esborra del tot les fronteres entre els gèneres “periodisme” “entreteniment” i “publicitat” i produeix telenotícies que adopten el llenguatge de les series de televisió o anuncis, series que fingeixen ser documentals o reportatges sobre comunitats culturals o moviments socials ….
    El problema és que a la opinió pública, la gent, com tu dius, se’ns tracta com una massa informe que no pensa i que traga. Ja hi ha algú que s’ocupa de decidir què volem veure al telenotícies i què no. Però això ha canviat Estic absolutament orgullosa de no haver vist aquesta persecució del tio de Wiskonsin al Telenotícies d’alguna d’aquestes cadenes que ocupen l’espai públic de transmissió. Sortosament tenim a l’abast múltiples vies per no topar-nos amb el que ALGÚ diu que ÉS informació i què no.
    En aquest sentit, tenim els mitjans interactius i les comunitats virtuals desterritorialitzades que obren una nova esfera publica on aflora la llibertat d’expressió. Internet proposa un espai de comunicació inclusiu (com a mínim més que molts altres mitjans) però atenció, al mateix temps aquesta nova diguem-li “ciberdemocràcia” ens ha de fer-nos sentir RESPONSABLES com a ciutadans, ens ha d’obligar a mirar més enllà del TN de torn.
    Fa temps que l’esfera pública ha de deixat de recolzar-se en una “informació publicada” (en diaris, revistes..) Avui podem portar a les nostres pantalles de casa, dins la nostra esfera privada, seguint única i exclusivament la nostra voluntat, els continguts que vulguem.
    Hem de començar a crear les nostres comuntats virtuals, identificar-nos amb elles amb el mateix critèri que comprem un diari o un altra o mirem un canal de TV o un altra. Poc a poc i bona lletra, però estem en el camí de convertir-nos en mitjans de comunicació que creïn opinió pública a través de la xarxa i que facin a la gent sentir-se responsable del que llegeix, del que veu, del que consumeix i també del que crea i distribueix a través de la xarxa.
    Tenim els instruments adequats, utilitzam-los.
    El teu blog, n’és un.

  2. ivan
    Desembre 20, 2010

    Como muy bien dices que no se emitan estas y otras tantas noticias no tiene nada que ver con que sucedan en lugares lejanos o al hecho de que tengan mayor o menor interés para la sociedad, ya que son los medios los creadores de la opinión publica y de aquello que ahora nos debe interesar. El poder de esas empresas implicadas del que hablas es el dinero que mantiene a flota dichos medios, ya que ellos son los patrocinadores de los grandes medios de comunicación con lo que seguro dejarían de pagar si en la cadena que patrocinan emitieran cualquier información que pueda ir en contra de sus intereses. En referencia alos medios de comunicación y su poder recomiendo leer a Noam Chomski, “Los guardianes de la libertad” la creación del consenso artificial, también Noelle Neuman “espiral del silencio” y Mc Combs “El modelo de la agenda”.

  3. Clara
    gener 11, 2011

    Hola!
    M’ha semblat molt interessat el teu escrit i a més a més estic totalment d’acord amb tu, és per això que he decidit copiar-lo al meu facebook en una anotació. Ja he posat que ets tu l’autor del text i també hi he adjuntat l’enllaç del teu blog. Espero que no et faci res, però si t’ha molestat i vols que el tregui m’ho dius i l’eliminaré a l’instant. Evidentment si t’ha molestat em sap molt de greu! Però és que m’ha agradat molt, i així com més gent ho vegi millor, no?

    • Albert
      gener 11, 2011

      Clar que no! Només faltaria! Està tot penjat perquè corri i, a més, en Creative Commons.

      Moltes gràcies!! Estic molt content que et sembli interessant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: