Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF
Ara més que mai, la desafecció i l’abstencionisme no tenen res a veure amb el desinterès pels afers polítics. La construcció col·lectiva d’alternatives al sistema capitalista depredador en el que vivim està protagonitzada per moltíssimes persones que, creen noves eines polítiques per transformar la realitat des de la solidaritat i les xarxes ciutadanes a través del comprimís quotidià. Però la seva pròpia implicació fa que vegin, amb certa desesperació, com les conteses electorals enfronten aparells propagandístics que apel·len als instints més bàsics per tal d’aconseguir una llicencia de quatre anys per gestionar una administració pública subjecta a unes normes inamovibles que beneficien als que més tenen. La seva abstenció no s’explica pas pel desinterès.
L’inici de la major crisi capitalista des de la Gran Depressió no ha fet reaccionar als partits tradicionals. La tasca de colonització de l’imaginari col·lectiu iniciada als anys 50 per l’escola de Chicago ha estat enormement eficaç fent assumir a vàries generacions els postulats de l’economia neoliberal en acte de fe assimilant-los a lleis naturals immutables i ridiculitzant qualsevol proposta política que qüestionés la capacitat i la conveniència de que el mercat fos l’espai que organitzés i regulés les relacions humanes. El senyor Friedman i els seus deixebles, finançats per les corporacions transnacionals que han resultat més beneficiades per la globalització capitalista, han aconseguit la negació massiva i cega de l’evidència: el sistema capitalista no és sostenible a mig termini ni és desitjable avui per una immensa majoria de la població del món.
El gran assoliment neoliberal ha estat portar-nos progressivament cap al convenciment de que l’economia i la política són dos àmbits diferenciats, de manera que qualsevol intervenció sobre els mercats sigui considerada quelcom antinatural i indesitjable. Però no hi ha decisió més política que la de donar carta blanca al capital per imposar les seves normes i alliberar-se de les limitacions redistributives dissenyades durant els 30 anys social-demòcrates posteriors a la Segona Guerra Mundial. La més que dubtosa imparcialitat d’un sistema regit per les suposades lleis científiques de l’economia neoliberal constitueix l’argument clau d’una estratègia de les classes dominants per trencar amb les restriccions al poder del capital.
Paral·lelament a la creació d’un pensament únic basat en les lleis immutables de l’economia liberal, s’ha portat a terme una campanya de desprestigi de la paraula política que l’ha portat a cotes de rebuig estratosfèriques, identificant política amb activitat institucional (parlamentària i de govern en tots els seus nivells), i establint el vincle entre política, enriquiment i corrupció. Un cop més, s’ha creat una il·lusió fraudulenta amb l’objectiu d’allunyar a la ciutadania de les esferes de decisió que afecten a les vides de tots i totes. Una il·lusió que no només invisibilitza als que fem política fora de les institucions, a través dels moviments socials, sinó que també fa transparents totes les persones que formen part dels espais de treball dels partits polítics i que prenen responsabilitats per convicció i de forma molt més honesta que els decisors d’altres àmbits que imposen la seva visió del món de manera molt més opaca i traient-ne un sucós guany.
Cal obrir un espai polític en el que es qüestioni obertament el sistema de relacions econòmiques deconstruïnt el pensament únic i visualitzant les alternatives (en plural) i a les persones que avui ja les estan tirant endavant. I cal trencar la barrera entre ciutadania i política treballant des de tots els àmbits de la construcció col·lectiva: des de la vessant comunitària, a través del cooperativisme, de l’economia social, de la lluita contra les diferents formes d’opressió, i també a través de les conteses electorals i, arribat el moment, des de l’arc parlamentari.
La candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya Des de baix vol esdevenir aquest espai obertament anticapitalista, ecologista, feminista, sobiranista i internacionalista. Per això crec que no hi excuses per quedar-se a casa el dia 28 de novembre. Els que construim un espai públic alternatiu al poder del capital i no ens sentim identificats amb cap opció política tradicional també hem de ser a la lluita electoral. Presentem una candidatura que podria portar a l’activitat parlamentària les propostes dels moviments socials, de l’esquerra anticapitalista i de les lluites socials d’arreu del territori català.
+ arguments? 
Realment estic del tot d’acord amb el que planteges, Albert. Però tenim el petit (gran) problema d’un sistema electoral poc democràtic i participatiu, que a més va en contra dels partits minoritaris, i per molt que em dolgui, les vegades que m’he plantejat dedicar el meu vot a un partit minoritari en el qual [encara] hi tingués certa confiança, m’assalta el gran dubte del “vot útil”. I és que la situació està prou complicada com per anar “llençant” vots a la paperera en favor de partits majoritaris.
Imagina’t que tota la gent considerada “d’esquerres” o mínimament alternativa votés per aquests nous partits minoritaris i finalment no arribessin a assolir un mínim d’escons. En canvi la ciutadania de dretes sol votar un o dos partits molt clarament… concentrant (com sempre) el seu poder i el seu vot. Per això al final sempre m’he acabat decantant per les opcions suposadament “d’esquerres” majoritàries que, segons el moment, em semblaven “menys dolentes”. La qual cosa, tot s’ha de dir, no és la solució més eficient… però vaja…!
Potser amb l’objectiu de resoldre aquest impediment del “vot útil” que segur que no només m’afecta a mi, i tenint en compte la tecnologia actual, els partits minoritaris podrien posar en marxa (ja per a properes eleccions) un sistema de “recull de firmes” online de ciutadans i ciutadanes que declaressin la seva voluntat inamovible de votar aquell partit tan bon punt s’arribés a un nombre mínim de firmants que garantís l’obtenció de la representació parlamentària (recompte que es podria fer de forma automàtica). Arribat aquest punt només caldria enviar un simple correu electrònic a totes les persones firmants, informant-les que el seu vot per a l’esmentat partit ja passa a ser útil.
El que està clar és que, en aquest entorn inhòspit per als moviments socials alternatius en el que vivim, hem d’innovar i organitzar-nos de noves formes si volem tenir un impacte real en la societat!
La part de la innovació tecnològica em sembla realment creativa i crec que es podria intentar. Però sobre tinc grans dubtes sobre les formes de lluita “eficients”. Moltes persones vinculades a ICV m’han comentat aquests dies que presentar una llista més a l’esquerra és fragmentar més les opcions i segurament tenen raó. Però hi ha dos factors claus que m’han portat a donar suport a Des de baix formant part de la llista:
– La necessitat de generar un espai que es declari obertament anticapitalista: No cal treure un escó avui, ni a les properes eleccions. Però cal portar el qüestionament al sistema a totes les arenes de discussió. Igual que no ens podem quedar al marge dels mitjans de comunicació (encara que siguin mitjans de desinformació), tampoc ens podem quedar fora del debat polític.
– Oferir una opció de vot a qui no creu en la socialdemocràcia ni l’ecosocialisme i que milita en els moviments socials. Gent que tradicionalment és abstencionista però que té unes conviccions polítiques fortes.
Si en aquest camí, s’aconsegueix que partits amb representació parlamentaria entrin a qüestionar el sistema de debò, benvinguts seran a la lluita.