2/10/2010  Albert Sales i Campos **** Professor de Sociologia de la Universitat Pompeu Fabra

Ja sabem que hi ha termes que es posen de moda i són utilitzats en els mitjans de comunicació de manera recurrent i indiscriminada. De vegades són paraules que cauen en gràcia o que resulten atractives per als que, més que oients o lectors, són ja consumidors compulsius de titulars. Assumim que els termes de moda són etiquetes que intenten resumir i simplificar l’actualitat a fi de fer-la més fàcilment digerible. Però seria molt ingenu pensar que darrera de les simplificacions no hi ha una atribució de significats carregada d’intenció.

Miguel Brieva, Dinero. Creative Commons.

La paraula antisistema és un d’aquests termes sexy que han resultat anar molt bé per escriure titulars. Als “col·lectius antisistema” s’atribueixen els aldarulls i els actes vandàlics del 29 de setembre a Barcelona, els enfrontaments amb la policia durant les mobilitzacions contra el Pla Bolonya i, fins i tot, els disturbis posteriors a les darreres celebracions culés.

Als anys noranta, la premsa majoritària anomenava antisistema als grups d’extrema dreta. Es desprenia d’aquesta denominació que els seus militants es manifestaven contraris al sistema polític establert i es mostraven obertament nostàlgics del règim anterior. Ara però, el terme antisistema ha passat a definir a una sèrie de persones i col·lectius que expressen obertament la seva crítica cap a l’economia capitalista. Els mitjans de comunicació institucionals doncs, col·loquen l’etiqueta d’antisistema al moviment okupa, a grups d’extrema esquerra, a sindicats no majoritaris, a grups antiglobalització… fent els possibles per relacionar aquesta multiplicitat de realitats socials amb l’exercici d’accions violentes cap al mobiliari urbà o cap a les forces de seguretat.

Reduir les activitats d’aquests col·lectius al vandalisme organitzat és una simplificació interessada de la realitat. Els grups etiquetats d’antisistema tenen en comú la lluita contra un model econòmic en nom del qual tolerem que al món hi hagi 1.000 milions de persones famolenques, que a les nostres ciutats convisquin drames humans com la indigència amb perruqueries per a gossos, o que hi hagi persones que treballin 16 hores diàries per poc menys de 2 dòlars. I no es tracta d’una lluita quixotesca contra els molins de vent i els caixers automàtics. Els mateixos col·lectius antisistema promouen iniciatives basades en la recuperació de les xarxes ciutadanes i en el treball comunitari als barris. En forma de mercats d’intercanvi, de cooperatives de consum de productes ecològics, de centres socials populars o d’horts urbans, les alternatives prenen forma creant espais d’interacció humana fora dels centres comercials amb multicines i cadenes de restaurants.

La mateixa tarda del 29S, l’alcalde de la ciutat, va comparèixer en roda de premsa per demostrar a la ciutadania la seva determinació en la lluita contra la violència en previsió de l’allau de crítiques que estaven a punt de caure-li de tot arreu. En efecte, l’oposició i gran part de la premsa no van desaprofitar l’ocasió per criticar la suposada permissivitat del consistori barceloní davant les activitats dels antisistema. Però sobre la base de quins fets es pot parlar de permissivitat? Si s’apel·la a la permissivitat és només per exigir més repressió.

És mentir afirmar que els moviments etiquetats com a antisistema són violents però és més fals encara pretendre que tots els violents que arrasen el mobiliari urbà després de les manifestacions són antisistema. Centrar la mirada en els disturbis i estigmatitzar els moviments socials de l’esquerra no partidista té com a finalitat desacreditar i anul·lar qualsevol veu crítica amb el capitalisme salvatge en el que vivim. I el més greu és que la política partidista del curt termini funciona a base d’impactes viscerals i s’alimenta de la por, i no hi ha ningú en l’espectre polític institucional capaç d’arriscar-se perdre un grapat de vots posant en dubte les versions oficials.