+ arguments?

Albert Sales

Àvies i avis invisibles

Albert Sales i Campos  ***  Professor de sociologia de la Universitat Pompeu Fabra

(Versión en castellano aquí)

Tants anys aixecant-se del llit a dos quarts de set del matí fan innecessari posar el despertador, però la Rosa el posa igualment. No podria perdonar-se que els nens arribessin tard a l’escola i molt menys que la seva filla acumulés un retard a la feina per culpa d’una àvia irresponsable. La nena i el gendre ja havien estat mirant de trobar una llar d’infants assequible però els sous d’un repartidor-muntador de mobles i d’una tele-operadora queden en res després de pagar l’hipoteca, la lletra del cotxe i cobrir les necessitats bàsiques. A més, a la Rosa no li importa passar el matí amb els seus néts. Quan prepara el dinar pels nens, sempre aprofita per cuinar alguna cosa extra i deixar-la a la nevera. Així la nena no s’haurà de posar a fer el sopar i podrà estar pels seus fills quan arribi.

Il·lustració de Miguel Brieva, publicada al llibre Dinero

Quedar-se vídua dos anys després de que el seu marit es jubilés va ser un cop molt fort. Després de més de cinquanta anys treballant dur, els dos esperaven amb il·lusió disposar de més temps pels néts i per tornar de tant en tant al seu poble d’origen. Li va costar refer-se i trobar noves il·lusions, però des de fa un temps l’Antònia és voluntària d’una associació i té cura de mares adolescents i infants en risc d’exclusió que viuen en un centre d’acollida.

Fins fa vuit mesos la pensió li arribava per anar tirant. Els 587,23 euros de viudetat no deixaven gaire marge per als luxes però amb un lloguer de renda antiga i buscant les millors ofertes per comprar el menjar podia anar tirant. Quan la seva filla va perdre la feina es va resistir a abandonar el seu pis però el subsidi d’atur es va acabar i no hi havia alternativa: va tornar, juntament amb les dues nenes a casa de la seva mare. Des de llavors, la Josefina té la impressió de que els diners s’evaporen. Ahir va començar a treballar de nou cuidant un senyor de vuitanta-tres anys que té problemes de mobilitat i viu sol.

Quan li pregunten com li va la vida de jubilat, el Joaquim sempre explica que li aniria millor si hagués cotitzat més els darrers anys d’activitat. Ja va ser mala sort quedar-se sense feina als 53 per culpa d’una regularització d’ocupació. Llavors es guanyava força bé la vida però en els anys següents i fins als 65 ha anat vivint de feinetes, molts cops informals, que li han deixat una base de cotització molt baixa. Malgrat tot, no es queixa gaire, com que ara té temps d’anar a buscar els seus nets a l’escola cada tarda, la seva filla ha pogut ampliar l’horari de feina i el sou. Almenys així, la seva filla i el seu gendre podran fer cas als que diuen que per sortir de la crisi s’ha de consumir més. Ell, amb la seva pensió i les congelacions que van anunciant de tant en tant, ho veu més aviat complicat.

Les aportacions del Joaquim, la Josefina, l’Antonia i la Rosa a la societat i a la economia no queden comptabilitzades enlloc. Amb sort, el seu treball invisible és reconegut en l’àmbit privat i afectiu, però la lògica mercantil que s’estén a tots els àmbits de les relacions humanes imposa que les qualifiquem de “persones inactives”. Ni el treball de cura en l’interior de la família, ni el que es remunera de manera informal, ni el treball voluntari formen part del PIB. La incorporació d’un exèrcit d’avis i àvies a aquestes activitats no constitueix “creixement econòmic” però, sens dubte, millora la vida de moltes persones. L’adoració fetitxista dels valors vinculats a la joventut i a l’hedonisme consumista estigmatitzen la vellesa fent-nos creure que la gent gran només és una càrrega. Alhora, el qüestionament constant de les polítiques de protecció social i de les pensions de jubilació instauren el menyspreu i la invisibilització d’un treball sobre el qual es sustenten moltes economies familiars.

L’any 2009, a Catalunya, 201.302 dones i 87.241 homes cobraven pensions mínimes; totes inferiors al llindar de pobresa del país. El 2008, el 53% de les pensions contributives i el 70% de les pensions de viudetat estaven per sota dels 600€ mensuals.

4 comments on “Àvies i avis invisibles

  1. raül planas
    Agost 31, 2010

    És una vergonya!!

  2. Pepi
    Agost 31, 2010

    No trobo ni les paraules adeqüades ni els adjectius idonis per opinar😦

    • Montsen
      Setembre 1, 2010

      aixó es al que jó dic, com podem passar amb aquestes pensions tan precaries,se hauria de lluitar per conseguir, un mon millor

  3. montse
    Setembre 3, 2010

    Sense desmereixer els comentaris anteriors i deixant clar que estic d’acord amb el seus continguts, la meva experiència de treball amb gent gran també em diu que hi ha molts avis carregats d’artrosi i d’altres problemes de salut que estan fent un esforç titànic de tenir cura dels nets perquè els pares i mares dels nens treballin força hores addicionals per pagar la gran TV de plasma, el cotxe gran…
    Alguna d’aquestes persones es planteja prescindir d’aquests luxes a canvi de que els avis millorin la seva qualitat de vida?
    Res, volia introduir aquest missatge anticonsum i prodecreixement.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Agost 30, 2010 by in Filosofant and tagged , , , , , , , .
%d bloggers like this: