+ arguments?

Albert Sales

Si s’ha de treballar fins als 67 es treballa però…

en castellano aquí

Albert Sales i Campos
Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra

Es altament qüestionable que retardar l’edat de jubilació sigui una mesura adient per salvar l’estabilitat de la caixa de la seguretat social. Pot semblar que es tracta d’un assumpte de pura aritmètica però les polítiques socials mai no responen amb exclusivitat a les lleis matemàtiques. És cert que treballar dos anys més suposa cotitzar dos anys addicionals i deixar de cobrar la pensió durant el mateix període de temps. És igualment cert que, donat l’increment de l’esperança de vida, això pot semblar lògic i, fins i tot desitjable per mantenir la liquidesa de la seguretat social. Però una aproximació tan simplista oblida la realitat del mercat de treball i l’anàlisi d’altres mesures molt més interessants tant quantitavament com qualitativament.

Segons dades de l’Enquesta d’Hàbits i Costums de Catalunya, de les actuals persones jubilades menys de la meitat van deixar de treballar als 65 i més d’una quarta part van abandonar l’activitat laboral per tancament de l’empresa, acomiadament o jubilació anticipada. Aquelles que van deixar el treball remunerat per cuidar als fills o familiars dependents o per malaltia pròpia o incapacitat conformen l’altra quarta part. Així doncs, retardant l’edat teòrica d’abandonament de l’activitat laboral s’incrementaria el nombre de persones aturades que estarien esperant a tramitar la seva jubilació.

Les llars que depenen de pensions, tant contributives com no contributives, no acostumen a nedar en l’abundància. Prop d’un 20% de les llars on viu la gent gran de Barcelona tenen uns ingressos nets inferiors als 9.000 euros anuals, i només un 18% ingressen més de 20.000 euros l’any. A títol individual, un 40% de les persones d’entre 65 i 75 anys i un 60% de les persones de més de 75 anys de la capital catalana cobren menys de 600 euros mensuals. Les situacions d’atur o de subocupació prèvies al moment de la jubilació tenen un efecte nefast en el càlcul de les pensions, ja que una part dels darrers 15 anys considerats per aquest càlcul registren bases de cotització molt baixes. Si no podem garantir que tota persona que vulgui treballar fins als 67 anys pugui fer-ho, la mesura proposada pel govern de Zapatero suposa incrementar el nombre de persones grans sota el llindar de la pobresa. L’estat actual del mercat de treball i les xifres presentades a l’anterior paràgraf no conviden a pensar que aquestes persones tinguin una fàcil col·locació en l’estructura productiva del país.

I si enlloc d’intentar reduïr la sortida de diners de la caixa de la Seguretat Social n’incrementem l’entrada? Hi ha encara moltes persones treballadores que podrien cotitzar però que, ara per ara, no es troben en condicions de fer-ho. L’Estat espanyol registra encara unes taxes d’activitat femenines que ronden el 52%. Una de les principals causes d’aquesta diferència entre l’estructura ocupacional espanyola i la del centre i nord d’Europa és la sobrecàrrega de feina que pateixen les dones davant l’absència de polítiques efectives d’igualtat i de conciliació de la vida familiar i laboral. Amb unes relacions de gènere que carreguen sobre les dones les responsabilitats familiars, sense sistema públic universal d’escolarització dels infants d’entre 0 i 3 anys, sense garantir l’atenció a les persones dependents i sense uns procediments igualitaris en l’execució dels permisos de maternitat i paternitat, es fa extremadament complicat incrementar el nombre de cotitzants femenines.

L’aposta per uns serveis públics de suport a les famílies no només facilitaría la conciliació de la vida familiar i la vida laboral sinó que també generaria llocs de treball i convertiria feines que actualment es desenvolupen en l’economia submergida en ocupacions que contribuirien a les arques públiques. En aquests moments, moltes de les llars que contracten una ajuda a les tasques domèstiques i de cura d’infants i persones dependendents ho fan en l’economia submergida. Aquestes feines les realitzen dones, immigrants i autòctones, sense cap mena de contracte i sense cotitzar a la seguretat social.

Repensar el model de pensions no ha de significar un retrocés en els drets socials conquerits per la ciutadania. Donar viabilitat econòmica a les pensions de jubilació és una qüestió de voluntat política. Si arribat el cas, fos necessari – cosa més que dubtosa -, per què no qüestionar-nos les prioritats de l’estat social? En els països nòrdics les pensions es financen a partir dels presupostos generals de l’estat doncs, des de la pròpia construcció de l’Estat del Benestar, es considera que la dignitat de les persones grans és un afer col·lectiu no una qüestió d’estalvi individual. Els nostres impostos es fan servir per altres activitats totalment deficitàries, algunes d’imprescindibles com ara la sanitat, l’educació, i d’altres de totalment inútils com les activitats militars.

La contínua insisitència en plantejar el problema de les pensions com quelcom que només es soluciona encoratjant l’estalvi individual, renunciant a una gestió col·lectiva de l’assumpte, no té més explicació que l’enorme atractiu que suposa el negoci dels fons de jubilació privats, amb els que milions de petits estalviadors i estalviadores dipositen els seus diners i les seves esperances de gaudir d’una vellesa digna en els grans bancs i en el seu “bon criteri inversor”. En el cas que se’ns permeti mantenir una certa fe en la gestió pública de les pensions, l’aparell propagandístic neoliberal ens adverteix de la necessitat de passar d’un sistema de redistribució o de transferència de recursos entre les persones actives i les jubilades a un sistema de capitalització individual – es a dir, d’estalvi i depòsit per al futur – que permeti la inversió dels diners procedents de la seguretat social en els fons de la gran banca internacional. Un cop més, una “solució” que proporciona sucosos beneficis a uns quants a canvi d’una fictícia seguretat basada en la bona evolució dels mercats financers. Els fons d’inversió en els que ja es troben dipositades les futures pensions de milions de ciutadans de molts països serveixen a les entitats financeres per invertir en qualsevol activitat amb aparença de rentabilitat: accions d’empreses, deute públic, matèries primeres com el petroli, el gas o els cereals… i també en altres fons que poden revaloritzar-se o no, contribuïnt a l’engrossiment del capitalisme financer de les bombolles especulatives.

Els actius en els fons d’inversió privats no han deixat de crèixer els darrers anys arribant al 2007 a la xifra rècord de 30 bilions de dòlars. L’activitat depredadora del capitalisme financer no pot permetre que grans masses de capital restin fora del seu control gestionades per mans públiques. El sistema espanyol és un caramel molt dolç per apartar la vista i, malgrat que podríem trobar infinitat de fórmules més solidàries per garantir-nos a tots i a totes una vellesa digna, ens seguiran intentant convèncer que els diners els han de gestionar els qui millor coneixen l’economia, els mateixos als que els governs occidentals han “rescatat” amb 2,7 bilions d’euros dels nostres impostos.

enllaços recomanats:

http://www.altereconomia.org/agarzon/index.php?option=com_content&view=article&id=260:los-planes-de-pensiones-privados-iuna-alternativa-necesaria&catid=42:finanzas-y-crisis-econas&Itemid=3

http://www.kaosenlared.net/noticia/fracaso-mundial-jubilacion-privada

2 comments on “Si s’ha de treballar fins als 67 es treballa però…

  1. Retroenllaç: Club Lorem Ipsum :: Materias Grises » Archivo » Pensiones y magia potagia

    • albertsc79
      Febrer 24, 2010

      Me parece perfecto que se cuestionen opciones como el incremento de la actividad femenina o a las políticas de apoyo a la familia. Me parece muy respetable que se ponga en duda la posibilidad de corregir el problema demográfico a partir de la inmigración…

      Lo que no me parece sensato es reducir todas las posibilidades a la absurdidad de retrasar la jubilación cuando el mercado laboral expulsa a la gente cada vez más temprano. Retrasar la jubilación és condenar a un grupo cada vez más nutrido de personas trabajadoras en paradas de larga duración.

      Hay infinidad de fórmulas a analizar y es muy triste que nos quedemos con las promovidas por la banca internacional para incrementar el volumen de capital especulativo a partir del ahorro individual. Algunas de estas fórmulas tampoco serian muy populares pero, al menos, ayudarian a sacar de la miseria a muchos de nuestros mayores. Por ejemplo, acabar progresivamente con las prejubilaciones y las pensiones de 3000 euros mensuales a cambio de garantizar unas pensiones mínimas (contributivas o no contributivas) por encima del umbral de la pobreza.

      Por otro lado, es igual de inocente, pensar que la tasa de actividad femenina va a aumentar o que la demografia se va a corregir con la immigración que confiar en la estabilidad a largo plazo del capitalismo financiero o en que los planes de capitalización indidual van a permitir a las personas trabajadoras actuales mantener la capacidad adquisitiva cuando alcancen la jubilación.

      Saludos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Febrer 22, 2010 by in (i)RSC, Empreses transnacionals and tagged , , , , , , .
%d bloggers like this: