+ arguments?

Albert Sales

Qui és culpable de la crisi alimentària?

El blat ha augmentat el seu preu un 160% en un any, el blat de moro un 50% i l’arròs un 38% durant els primers mesos de 2008. Això ha provocat disturbis i enfrontaments a Mèxic, Haití, Senegal, Burkina Faso, Marroc, Camerun, Tailàndia, Filipines, Indonèsia… entre d’altres. Davant el risc de fam severa alguns governs han pres mesures per reduir l’exportació d’aliments i per promoure la producció interna. A Egipte l’exercit ha estat produint pa de manera temporal, al Pakistan o a Rúsia s’han incrementat els impostos aplicats a las importacions, Índia, Xina i Vietnam han començat a prohibir o limitar les importacions, a Filipines, a Bangladesh y a Tailàndia s’està subsidiant la compra d’aliments…

Sembla que hi ha consens generalitzat en afirmar que estem vivint una crisi alimentària mundial que posa en risc l’accés al menjar de milions de persones. No genera el mateix consens l’anàlisi de les causes i la proposta de solucions. Tot i la urgència de la situació, el Banc Mundial manté que no intervindrà en el mercat internacional d’aliments i que el mercat trobarà un equilibri satisfactori a aquesta situació. Segons Juan José Daboud, alt càrrec d’aquest organisme, només cal tenir paciència per a que el mercat s’ajusti tot i que admet que “no és qüestió de setmanes ni mesos, l’ajust pot trigar dos o tres anys en arribar”.

S’han argumentat diversos factors explicatius de l’augment desmesurat dels preus dels aliments. El més utilitzat és el de l’increment sobtat de la demanda de cereals i altres matèries primeres agrícoles degut a la desviació de blat de moro, civada i d’altres cereals, del consum humà i ramader cap a les plantes de producció d’etanol o de biocombustible. La “crisis de la tortilla” a Mèxic es fa servir per exemplificar aquest procés a partir del qual la substitució del petroli per derivats del blat de moro hauria fixat preus inaccessibles per als consumidors i consumidores d’aquest país. També han generat un augment de la demanda els canvis en els hàbits de consum de diversos sectors socials del que s’han anomenat països emergents. Aquests sectors estarien deixant de banda la seva alimentació tradicional per una més “occidentalitzada” amb un consum molt més alt de carn bovina i de pollastre, provocant que es necessiti molt més cereal per la ramaderia industrial.

El Banc Mundial i la resta de fervents seguidors de l’economia liberal consideren que les causes d’aquesta crisi són conjunturals i que només hem d’esperar per presenciar com l’aparell productiu global s’adapta a les noves característiques de la demanda. S’obliden però que no es tracta d’un fenomen sobtat i nou sinó d’un procés que té les seves arrels més profundes en el sistema econòmic i comercial internacional generat pel mateix Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, sota la influència de l’Oficina del Tresor dels Estats Units i amb tot el recolzament de les grans empreses transnacionals de l’agroindustria.

Les institucions econòmiques de Bretton Woods han treballat sense descans per instaurar un sistema lliurecanvista global que permeti a les Empreses Transnacionals dels països opulents realitzar les seves operacions de la manera més favorable. Els Plans d’Ajust Estructural del FMI han portat als països empobrits a orientar la seva producció a l’exportació i a l’especialització en l’agricultura intensiva. Aquest tipus d’agricultura té una forta dependència de la mecanització, els fertilitzants químics, els insecticides i pesticides i, en definitiva, del paquet tecnològic de la revolució verda. Tot dificultats per l’agricultura tradicional familiar aprofitades per grans inversors i per les grans plantacions. En el mercat global els aliments produïts d’aquesta manera es transformen en mercaderies d’exportació i, com a tals, se’ls atribueixen preus internacionals només assequibles en determinades zones del globus.

La mobilitat de capitals propiciada per les mateixes institucions ha facilitat les inversions especulatives en el mercat alimentari. Davant dels factors realment circumstancials que indiquen un augment de la demanda de determinats productes, els mercats financers han reaccionat acumulant títols sobre aquests productes, accelerant-ne així l’increment de la demanda i, per tant, el preu. Les compres que es realitzen en aquests mercats no són només de producte existent sinó també de producte futur. Al mercat CME de Chicago s’estan comprant de l’ordre de 30 tones de soja diàries que no es recolliran fins el 2009.

La dependència del petroli va molt més enllà de les necessitats derivades del transport. El paquet tecnològic de la revolució verda que permet els cultius de l’agro-indústria el composen productes derivats del petroli. L’augment del preu d’aquesta matèria primera no només incrementa el cost de moure els productes d’un extrem del planeta a l’altre, també posa més traves als petits productors per sobreviure i genera l’entorn apropiat per una major concentració de la terra i del poder en mans dels grans inversors.

L’augment dels preus per als consumidors i consumidores no significa però que els productors rebin més per la seva matèria primera. La crisi de preus es presenta només a un extrem de la cadena. La raó d’aquesta crisi unidireccional també és estructural. El mercat agroalimentari està dominat per grans corporacions que controlen la relació amb els productors i la venda minorista de productes. Gairebé la totalitat del mercat agroalimentari europeu passa per 110 centrals de compres i 600 empreses propietàries dels super i hipermercats. Noms com Carrefour, Tesco, Auchan o Lidl, imposen les seves condicions, els preus de venda al públic i els preus als que compren als productors, aprofitant les grans xifres de negoci que mouen i una situació de mercat oligopolística.

A l’Estat Español, el 62% dels aliments són adquirits a una gran superfície comercial i el 38% en un establiment propietat de Carrefour, Mercadona o Eroski.

Fa falta un Comerç Just en el sentit més ampli del terme. El comerç serà just en la mesura que dinamitzi i protegeixi els mercats locals i en garanteixi la sobirania alimentària. Serà just si obeeix a regles humanes que no situïn els mercats financers per damunt de les persones. I serà just quan apropi els consumidors i consumidores al procés de producció reduint els intermediaris i eliminant les grans concentracions de poder i d’informació.

Albert Sales

Trobareu una versió en castellà d’aquest article a http://www.sinpermiso.info

(es permet la reproducció citant-ne la font)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juliol 3, 2008 by in General and tagged , , , .

Navegació

%d bloggers like this: