A Mataró o a Xina, la moda sempre està de rebaixes
versión en castellano aquí
Em resulta sorprenent el desplegament de mitjans realitzat pels mossos d’esquadra a principis de juny per clausurar una sèrie de tallers de confecció de Mataró en els que treballadors i treballadores de nacionalitat xinesa produïen peces de roba. No perquè pensi que aquestes persones estan millor aquí que al seu país, com s’han afanyat a afirmar alguns reconeguts tertulians televisius. El motiu de la meva estupefacció és la capacitat que tenim els éssers humans d’amagar-nos darrera l’arbre per no veure el bosc. Mai gosaria dir que l’explotació de les 450 persones que treballaven als tallers mataronins no sigui rellevant i denunciable però estaria bé aprofitar l’ocasió per recordar els milions de treballadores que fan jornades laborals de més de 14 hores, amb horaris imprevisibles, per salaris de menys de 100 euros mensuals i que són acomiadades a la mínima queixa o al mínim indici de pertànyer a un moviment sindical. Aquestes treballadores – xineses, però també bengalís, tailandeses, marroquines, hondurenyes i de molts altres indrets – es troben en la base d’un negoci en el que l’explotació laboral és un mal endèmic.
Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant una protesta, el 1908, a la fàbrica Cotton Textile de Nova York van morir 129 treballadores en un incendi provocat. La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials.
Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…
Moltes de les empreses catalanes tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si la indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 1.253 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va acumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.
La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és inassolible perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. Com a conseqüència, la distribució de la roba és converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals que imposen condicions draconianes a les fàbriques proveïdores que, per no perdre beneficis, traslladen els costos a les treballadores i als treballadors. Tant hi fa si és a Mataró, a Tànger o a Sichuan, les perdedores sempre són les mateixes. Si volem trobar els responsables de les condicions en que treballaven les 450 persones dels tallers mataronins hem d’esbrinar qui posava la seva etiqueta a la roba, quines firmes la comercialitzaven i quins comptes bancaris s’engreixaven gràcies a la suor de les treballadores. És molt probable que els noms que trobem a les etiquetes ens siguin molt familiars.
Albert Sales i Campos (Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya i professor de Ciències Polítiques a la UPF)
Em resulta sorprenent el desplegament de mitjans realitzat pels mossos d’esquadra a principis de juny per clausurar una sèrie de tallers de confecció de Mataró en els que treballadors i treballadores de nacionalitat xinesa produïen peces de roba. No perquè pensi que aquestes persones estan millor aquí que al seu país, com s’han afanyat a afirmar alguns reconeguts tertulians televisius. El motiu de la meva estupefacció és la capacitat que tenim els éssers humans d’amagar-nos darrera l’arbre per no veure el bosc. Mai gosaria dir que l’explotació de les 450 persones que treballaven als tallers mataronins no sigui rellevant i denunciable però estaria bé aprofitar l’ocasió per recordar els milions de treballadores que fan jornades laborals de més de 14 hores, amb horaris imprevisibles, per salaris de menys de 100 euros mensuals i que són acomiadades a la mínima queixa o al mínim indici de pertànyer a un moviment sindical. Aquestes treballadores – xineses, però també bengalís, tailandeses, marroquines, hondurenyes i de molts altres indrets – es troben en la base d’un negoci en el que l’explotació laboral és un mal endèmic.
Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant una protesta, el 1908, a la fàbrica Cotton Textile de Nova York van morir 129 treballadores en un incendi provocat. La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials.
Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…
Moltes de les empreses catalanes tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si la indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 1.253 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va acumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.
La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és inassolible perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. Com a conseqüència, la distribució de la roba és converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals que imposen condicions draconianes a les fàbriques proveïdores que, per no perdre beneficis, traslladen els costos a les treballadores i als treballadors. Tant hi fa si és a Mataró, a Tànger o a Sichuan, les perdedores sempre són les mateixes. Si volem trobar els responsables de les condicions en que treballaven les 450 persones dels tallers mataronins hem d’esbrinar qui posava la seva etiqueta a la roba, quines firmes la comercialitzaven i quins comptes bancaris s’engreixaven gràcies a la suor de les treballadores. És molt probable que els noms que trobem a les etiquetes ens siguin molt familiars.
Albert Sales i Campos
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya
Professor de Ciències Polítiques a la UPF
La confecció a Tànger, i ara què?
Albert Sales i Hicham Khammali
Campanya Roba Neta
Arran de les torrencials pluges dels dies 22 i 23 d’octubre, que han provocat greus inundacions a les zones industrials de Tànger, la producció tèxtil d’aquesta ciutat ha quedat paralitzada. Les canalitzacions i el sistema de clavegueram del polígon de Mghougha, a la carretera de Tetuán, van ser insuficients davant la magnitud de les precipitacions. Com a resultat, els estocs de roba preparats per a exportar han sofert importants deterioracions i milers de màquines de cosir han quedat inservibles. Això suposarà una aturada d’almenys una setmana que pot provocar grans pèrdues econòmiques a la indústria de la confecció de Tànger i un descens en els ja escassos ingressos de les obreres que esperen poder reincorporar-se al seu treball quotidià.
Des de finals dels 80, Tànger s’ha convertit en el taller de costura i confecció d’Espanya i de gran part d’Europa. Allí es fabrica roba per a tot tipus d’empreses, incloses les grans firmes amb presència internacional. La primera deslocalització del tèxtil espanyol va tenir com a destinació prioritària el Marroc per la seva proximitat a la Península i per les restriccions a la importació de peces de roba d’Àsia que imposava l’Acord Multifibras (AMF) 1. El creixement de l’ocupació industrial a Tànger va convertir aquesta ciutat en un pol d’atracció per a les migracions internes. Treballadores i treballadors de tot el país van acudir i acudeixen a la recerca d’una ocupació en les cadenes de confecció. En el sector tèxtil s’han generat molts milers de llocs de treball però les condicions de vida de les persones que realitzen aquests treballs són especialment dures. Entre 2002 i 2004, la Campanya Roba Neta, coordinada en l’Estat Espanyol per l’ONG SETEM, va realitzar dues investigacions en col•laboració amb organitzacions marroquines que evidenciaven els abusos i les violacions dels drets laborals fonamentals que es produïen en les fàbriques tèxtils de Tànger. Jorna
des laborals de fins a 14 hores, salaris per sota el mínim legal i del mínim de supervivència, un altíssim percentatge de treballadores sense contracte ni protecció social alguna, o condicions de treball insalubres, són algunes de les deficiències que es van denunciar sent motiu de diverses publicacions i fins i tot d’un documental que, amb el nom de “Draps bruts”, va ser emès en el programa “Línia 900” de Televisió Espanyola.
Les grans firmes de la moda espanyola han publicitat les seves mesures de Responsabilitat Social Empresarial amb la intenció de convèncer a l’opinió pública que els problemes laborals dels països en els quals es produeixen les seves peces no afecten als seus proveïdors. D’una forma o una altra, les marques de roba més importants s’han dotat de codis de conducta i de sistemes d’auditoria social que pretenen ser garantia del seu compliment. No obstant això, existeix una gran diversitat en les metodologies i, sense desmerèixer els esforços de les empreses més compromeses, el gruix de la indústria espanyola de la confecció no té control (voluntària o involuntàriament) sobre les condicions que imposen els seus proveïdors a les treballadores i als treballadors. La majoria de les auditories socials es realitzen de forma apressada, superficial i amb avís previ als propietaris de les fàbriques, i s’han mostrat clarament ineficaces per a detectar les dobles comptabilitats i els fraus, així com per a llançar una mica de llum sobre les llargues cadenes de subcontractació 2.
Tot i això, les pràctiques comercials de les marques espanyoles i europees no són gaire coherents amb els codis de conducta laborals ni amb la suposada ètica empresarial que guia la deslocalització de la producció. Les estratègies “just on time” han permès que grups com Inditex puguin congratular-se que el temps que ha transcorregut entre l’ordre de producció d’una peça de roba i la seva compra per part de la persona consumidora sigui de tot just 18 dies. Per a obtenir aquests resultats se suma a un aparell logístic impressionant, una forta pressió sobre els proveïdors per a reduir els seus terminis de lliurament i els seus costos de producció. La gran velocitat dels cicles de producció redueix els costos d’emmagatzemant i desplaça els riscos associats a les variacions del mercat de la signatura transnacional a les seves empreses proveïdores. Així, si una col•lecció no obté els resultats esperats es pot retallar la producció sense cost algun per a la primera però obligant a la segona a mantenir una gran flexibilitat en les seves cadenes de confecció. Aquesta flexibilitat acaba repercutint en la forma de treballar de les fàbriques i dels tallers de confecció. Les plantilles fixes es converteixen en una càrrega i es multiplica la temporalitat, s’obliga a les obreres a realitzar hores extra sense previ avís quan urgeix acabar un encàrrec, i la subcontractació de petits tallers està a l’ordre del dia. És habitual que els mateixos propietaris de les fàbriques de primera línia amb tracte directe amb les marques espanyoles i internacionals encarreguin part de la producció a altres tallers també de la seva propietat que presenten unes condicions molt més dures per a les treballadores.
A causa d’això i malgrat les mesures de Responsabilitat Social Empresarial, la situació de les treballadores a Tànger no ha millorat gaire en els últims cinc anys. Darrere de contades fàbriques exemplars que superen sense problemes les auditories socials, trobem grans factories que segueixen sent totalment opaques i a les quals els seus clients espanyols mai han exigit el compliment d’estàndards laborals i un trama de petits tallers amb instal•lacions insegures i insalubres on es treballa en unes condicions molt llunyanes als mínim estàndards laborals reconeguts internacionalment. En una fàbrica
de primera línia que estigui produint directament per a empreses espanyoles que exigeixen auditories prèviament a l’encàrrec de producció, la jornada laboral mitja és de 9 hores diàries de dilluns a divendres i 5 hores els dissabtes, amb un salari al voltant dels 250 euros al mes. En un centre de producció que no rebi cap pressió per part dels seus clients per a superar aquest tipus d’auditories, les hores extres són obligatòries i perllonguen la jornada fins a les 11 o 12 hores diàries, sis dies a la setmana. Aquestes hores no solen remunerar-se i els salaris no superen els 200 euros mensuals. Gran part de la plantilla treballa sense contracte i sense cap tipus de protecció social. En els tallers subcontractats els salaris poden situar-se per sota els 100 euros mensuals i els contractes són inexistents.
Les autoritats s’esforcen a mantenir un discurs oficial que per molt que es repeteixi no es converteix en més verídic: Cal generar les millors condicions per a la inversió estrangera, ja que és la solució als problemes socials i l’únic camí per a generar ocupació? En aquesta carrera cap a la precarietat que imposa la divisió del treball globalitzat, generar condicions per a la inversió significa transferir els riscos del negoci a la part més feble de la cadena: les treballadores i els treballadors menys qualificats. Gràcies a la internacionalització i a aquesta transferència de riscos, les empreses espanyoles han registrat en els últims anys xifres de negoci astronòmiques. Inditex ha estat un clar exemple convertint-se en el grup empresarial més gran del món en el sector de la moda.
La confecció a Tànger s’enfronta a un futur ple d’incerteses. D’una banda, en els últims tres anys ha registrat un descens de la producció causat pel final de l’Acord Multifibres 3 i la conseqüent deslocalització a la Xina. Per l’altre, la contracció del consum a Europa, derivada de la crisi financera internacional, no trigarà a fer-se notar en les vendes de roba i en els nivells de producció per a les grans firmes internacionals. Davant d’aquest panorama, el diluvi de la setmana passada comporta riscos considerables per a les empreses marroquines i, sobre tot, per a les seves obreres i obrers. A curt termini, l’aturada es traduirà en el descens de les hores treballades i dels salaris. A mig termini, servirà perquè empreses que duien ja temps plantejant-se la possibilitat de tancar les seves portes i deslocalitzar la seva producció a països asiàtics trobaran el pretext perfecte per a materialitzar els seus tancaments esquivant els costos d’acomiadament.
Seran les obreres i els obrers qui pagaran un preu més alt per les conseqüències del declivi del tèxtil. Sense contracte, sense cotització a la seguretat social i sense una alternativa clara d’ocupació, les treballadores ja estan sentint la pressió dels empresaris per a produir més quantitat a menys preu per a competir amb Xina. La resposta que donen els patrons a les associacions de treballadores i als sindicats quan exigeixen unes condicions laborals dignes és molt clara: si hi ha protestes la producció es traslladarà a Àsia. Tots els indicis ens duen a pensar que amb protestes o sense elles les empreses de la moda seguiran buscant mà d’obra barata i que, amb el mercat de la roba liberalitzat per complet, no trigaran a abandonar Tànger per a seguir el seu camí com una plaga de llagostes. La resposta que reben les treballadores xineses, bengalís o pakistaneses quan exigeixen un mínim respecte als seus drets laborals és la mateixa: si hi ha protestes la producció es durà a un altre centre de producció o a un altre país on es treballi més per menys.
Se’n permet la reproducció citant-ne la font. Per disposar de la versió en llengua castellana o de fotos en alta resolució podeu escriure a albert.sales@gmail.com.
Més informació:
1Aquest acord va ser establert el 1974 per a regular el comerç internacional de tèxtils i de productes de la confecció. L’AMF permetia als EUA, la UE i Canadà establir quotes a la importació d’aquests productes i limitar l’accés al seu mercat intern de manera selectiva. Durant la vigència de l’AMF es van establir quotes a 73 països, majoritàriament asiàtics, amb la finalitat inicial de protegir les indústries tèxtils del Nord. L’efecte més important de l’AMF va ser la dispersió del sector i l’establiment de centres de producció a Amèrica Llatina i el Nord d’Àfrica.
2Per a més informació sobre les limitacions de les auditories socials veure l’informe “Looking for a quick fix” disponible a la pàgina web de la Clean Clothes Campaign (http://www.cleanclothes.org)
3Les restriccions de l’AMF finalitzen oficialment al gener de 2005.
El lliure comerç al servei del glamour
Tot i que la indústria de la moda i de la confecció ha estat pionera en la deslocalització de la producció, les importacions i exportacions de roba no han estat regides per les normes del lliure mercat fins l’1 de gener de 2005, moment en el que finalitza “l’Acord Multifibres” (AMF). Aquest acord va ser establert el 1974 per regular el comerç internacional de tèxtils i de productes de la confecció. L’AMF permetia als EEUU, la UE i Canadà, establir quotes a la importació d’aquests productes i limitar l’accés al seu mercat intern de manera selectiva. Durant la vigència de l’AMF es van establir quotes a 73 països, majoritàriament Asiàtics, amb la finalitat inicial de protegir les indústries tèxtils del Nord. La por a la forta competència dels mercats asiàtics va provocar una major globalització del sector, doncs les empreses transnacionals van establir els seus centre de producció a zones d’Amèrica Llatina i Àfrica que no patien l’efecte de les quotes i que podien oferir condicions similars a les del mercat laboral Asiàtic: mà d’obra abundant i barata, drets sindicals limitats, i pobresa suficient per imposar unes condicions laborals draconianes sense massa protestes. Des de finals dels anys 80, organitzacions internacionals com la Campanya Roba Neta (Clean Clothes Campaign) o la Xarxa de Solidaritat de la Maquila (Maquila Solidarity Network) denuncien la condicions en que viuen i treballen les obreres de la indústria de la confecció com a conseqüència de les pràctiques comercials de les grans firmes de moda. Puntes de feina amb jornades de 14 hores sense descans setmanal, hores extres obligatòries i no retribuïdes, salaris que no arriben als mínims legals ni als mínims de supervivència o subcontractació de treball domèstic sense cap tipus de protecció social, són situacions que podem trobar documentades a les seves pàgines web i que es produeixen en factories que confeccionen roba per grans marques europees i nord-americanes.
Amb l’entrada en vigor de l’Acord sobre Tèxtils i Vestits de la OMC el 1995 s’inicia una eliminació progressiva de les quotes en quatre etapes que finalitzaren el darrer dia de 2004. La desaparició de les quotes significa una reconversió del sector a tot el món amb la mirada posada a Àsia i, sobretot, a Xina. No deixa de ser curiós que el Nord global accedeixi a finalitzar la política de quotes en el sector tèxtil amb l’argument de que el lliure mercat acaba beneficiant a tothom, i que paral·lelament, el text de l’acord reservi el el dret a imposar restriccions en les importacions Xineses si aquestes provoquen “distorsions en el mercat”. Les salvaguardes imposades per EEUU i la UE serviran per controlar els fluxos comercials amb la Xina fins el 2017, però no són les úniques eines que els països rics es reserven per modular el mercat al servei dels seus interessos (o millor dit, dels interessos de les empreses transnacionals). Els tractats de lliure comerç com el CAFTA (Tractat de Lliure Comerç entre EEUU i Amèrica Central) o l’Acord d’Associació que en aquests moments està negociant la UE amb els països de Mesoamèrica, estableixen normes d’origen sobre el fil,la fibra o el teixit que permeten mantenir aranzels a molts dels productes tèxtils provinents de països signataris. Gravar els insums necessaris per a la producció de roba amb aranzels a través de les normes d’origen beneficia la concentració empresarial i la integració vertical de la indústria. Els països especialitzats únicament en “ensamblar”els retalls per convertir-los en peces de roba, es trobaran que, malgrat els tractats de lliure comerç signats, estan obligats a pagar aranzels degut a que el fil o el teixit provenen de tercers països. Això no vol dir necessàriament que les empreses del sector deixin de treballar en aquestes zones, la competitivitat es podrà mantenir a costa de la reducció dels costos laborals i, per tant, a càrrec de les treballadores i els treballadors.
La majoria d’acords bilaterals són fruit de la desigualtat que regeix les negociacions i dels interessos divergents entre les elits i la classe treballadora dels països signants. Aquestes desigualtats no es deriven només de les diferències econòmiques entre les parts signants. Les implicacions jurídiques dels tractats no són les mateixes per als EEUU i la UE que per molts països asiàtics i d’Amèrica Llatina. Els països industrialitzats doten les seves constitucions de superioritat jurídica sobre els Tractats de Lliure Comerç. Els textos legals subordinen la validesa dels Acords Comercials a la seva compatibilitat amb la Constitució. En altres països però, els tractats internacionals tenen, des de que són aprovats per l’Assemblea Legislativa, un rang superior a les lleis nacionals. Els tractats bilaterals de lliure comerç estan sent utilitzats per part de les potències industrialitzades per superar els impediments amb que topen en el sí de l’Organització Mundial del Comerç on les darreres rondes de negociació han estat bloquejades per l’acció col·lectiva dels estats tradicionalment perdedors. Quan el multilateralisme falla, els poderosos opten per trencar les resistències de manera individualitzada. Si l’OMC ja es caracteritza per l’opacitat amb la que actua i el seu dèficit democràtic, les tractats de lliure comerç queden totalment al marge dels espais de decisió democràtics.
La fi de l’Acord Multifibres ja està significant un increment dels costos humans que recauen sobre les treballadores i treballadors del sector tèxtil des d’abans de 2005. Si amb la competència limitada per les quotes, els mercats laborals dels països explotats es veien abocats a una cursa cap a la precarietat, la finalització de l’AMF intensifica aquesta cursa. Els mercats laborals d’Amèrica Central i del nord d’Àfrica només mantenen l’avantatge que suposa la seva proximitat geogràfica a les potències del centre del sistema, però això no serà suficient per retenir els inversors i les fàbriques. De fet, moltes de les empreses que operen al sector de la confecció a Mesoamèrica són de capital asiàtic i van arribar al continent americà per esquivar l’AMF. Amb la mateixa agilitat amb la que van arribar tornaran a marxar si poden trobar a Àsia situacions més favorables. Davant l’amenaça d’un nou procés de deslocalitzacions, els empresaris i inversors estan pressionant als governs per a que s’adaptin al nou context. A les Filipines i a El Salvador, per exemple, estan demanant que el sector de la confecció quedi al marge de l’obligació de pagar el salari mínim. A Bangladesh, s’està plantejant augmentar el límit legal en el nombre d’hores extres i desregular el treball nocturn de les dones.
El sector tèxtil és un clar exemple de com les potències del Nord adapten les normes en benefici de les empreses transnacionals. Quan es va signar l’Acord Multifibres, al 1974, les firmes de moda europees i nord-americanes localitzaven la seva producció en els seus països d’origen i exigien la continuïtat de la protecció aranzelària per mantenir la seva competitivitat davant les indústries emergents. L’AMF va constituir un bon marc per deslocalitzar la producció a països amb mà d’obra abundant, barata i, a poder ser, reprimida en les seves llibertats civils. Mèxic i Amèrica Central es van convertir en la factoria d’empreses com Nike, Tommy Hilghfiger o The Gap, per abastir el mercat nord-americà. Marroc, Turquia, Lesotho, entre d’altres, eren els proveïdors per l’Europa Occidental de roba amb etiquetes tan conegudes com Zara, H&M o Benetton. Paral·lelament, aquestes firmes van expandir també l’àmbit de les seves vendes amb un gran creixement dels seus beneficis econòmics i una contribució a la homogeneïtzació cultural espectacular. El grup Inditex, propietari de marques com Zara, Bershka i Pull and Bear es vanaglòria d’haver obert una botiga diària en els darrers anys. Un cop conquerits els mercats i lliures de la pressió de les legislacions laborals europees, el terreny està lliure per exigir noves dosis de “lliure mercat”.
Albert Sales
(Es permet la reproducció citant-ne la font)
