La confecció a Tànger, i ara què?
Albert Sales i Hicham Khammali
Campanya Roba Neta
Arran de les torrencials pluges dels dies 22 i 23 d’octubre, que han provocat greus inundacions a les zones industrials de Tànger, la producció tèxtil d’aquesta ciutat ha quedat paralitzada. Les canalitzacions i el sistema de clavegueram del polígon de Mghougha, a la carretera de Tetuán, van ser insuficients davant la magnitud de les precipitacions. Com a resultat, els estocs de roba preparats per a exportar han sofert importants deterioracions i milers de màquines de cosir han quedat inservibles. Això suposarà una aturada d’almenys una setmana que pot provocar grans pèrdues econòmiques a la indústria de la confecció de Tànger i un descens en els ja escassos ingressos de les obreres que esperen poder reincorporar-se al seu treball quotidià.
Des de finals dels 80, Tànger s’ha convertit en el taller de costura i confecció d’Espanya i de gran part d’Europa. Allí es fabrica roba per a tot tipus d’empreses, incloses les grans firmes amb presència internacional. La primera deslocalització del tèxtil espanyol va tenir com a destinació prioritària el Marroc per la seva proximitat a la Península i per les restriccions a la importació de peces de roba d’Àsia que imposava l’Acord Multifibras (AMF) 1. El creixement de l’ocupació industrial a Tànger va convertir aquesta ciutat en un pol d’atracció per a les migracions internes. Treballadores i treballadors de tot el país van acudir i acudeixen a la recerca d’una ocupació en les cadenes de confecció. En el sector tèxtil s’han generat molts milers de llocs de treball però les condicions de vida de les persones que realitzen aquests treballs són especialment dures. Entre 2002 i 2004, la Campanya Roba Neta, coordinada en l’Estat Espanyol per l’ONG SETEM, va realitzar dues investigacions en col•laboració amb organitzacions marroquines que evidenciaven els abusos i les violacions dels drets laborals fonamentals que es produïen en les fàbriques tèxtils de Tànger. Jorna
des laborals de fins a 14 hores, salaris per sota el mínim legal i del mínim de supervivència, un altíssim percentatge de treballadores sense contracte ni protecció social alguna, o condicions de treball insalubres, són algunes de les deficiències que es van denunciar sent motiu de diverses publicacions i fins i tot d’un documental que, amb el nom de “Draps bruts”, va ser emès en el programa “Línia 900” de Televisió Espanyola.
Les grans firmes de la moda espanyola han publicitat les seves mesures de Responsabilitat Social Empresarial amb la intenció de convèncer a l’opinió pública que els problemes laborals dels països en els quals es produeixen les seves peces no afecten als seus proveïdors. D’una forma o una altra, les marques de roba més importants s’han dotat de codis de conducta i de sistemes d’auditoria social que pretenen ser garantia del seu compliment. No obstant això, existeix una gran diversitat en les metodologies i, sense desmerèixer els esforços de les empreses més compromeses, el gruix de la indústria espanyola de la confecció no té control (voluntària o involuntàriament) sobre les condicions que imposen els seus proveïdors a les treballadores i als treballadors. La majoria de les auditories socials es realitzen de forma apressada, superficial i amb avís previ als propietaris de les fàbriques, i s’han mostrat clarament ineficaces per a detectar les dobles comptabilitats i els fraus, així com per a llançar una mica de llum sobre les llargues cadenes de subcontractació 2.
Tot i això, les pràctiques comercials de les marques espanyoles i europees no són gaire coherents amb els codis de conducta laborals ni amb la suposada ètica empresarial que guia la deslocalització de la producció. Les estratègies “just on time” han permès que grups com Inditex puguin congratular-se que el temps que ha transcorregut entre l’ordre de producció d’una peça de roba i la seva compra per part de la persona consumidora sigui de tot just 18 dies. Per a obtenir aquests resultats se suma a un aparell logístic impressionant, una forta pressió sobre els proveïdors per a reduir els seus terminis de lliurament i els seus costos de producció. La gran velocitat dels cicles de producció redueix els costos d’emmagatzemant i desplaça els riscos associats a les variacions del mercat de la signatura transnacional a les seves empreses proveïdores. Així, si una col•lecció no obté els resultats esperats es pot retallar la producció sense cost algun per a la primera però obligant a la segona a mantenir una gran flexibilitat en les seves cadenes de confecció. Aquesta flexibilitat acaba repercutint en la forma de treballar de les fàbriques i dels tallers de confecció. Les plantilles fixes es converteixen en una càrrega i es multiplica la temporalitat, s’obliga a les obreres a realitzar hores extra sense previ avís quan urgeix acabar un encàrrec, i la subcontractació de petits tallers està a l’ordre del dia. És habitual que els mateixos propietaris de les fàbriques de primera línia amb tracte directe amb les marques espanyoles i internacionals encarreguin part de la producció a altres tallers també de la seva propietat que presenten unes condicions molt més dures per a les treballadores.
A causa d’això i malgrat les mesures de Responsabilitat Social Empresarial, la situació de les treballadores a Tànger no ha millorat gaire en els últims cinc anys. Darrere de contades fàbriques exemplars que superen sense problemes les auditories socials, trobem grans factories que segueixen sent totalment opaques i a les quals els seus clients espanyols mai han exigit el compliment d’estàndards laborals i un trama de petits tallers amb instal•lacions insegures i insalubres on es treballa en unes condicions molt llunyanes als mínim estàndards laborals reconeguts internacionalment. En una fàbrica
de primera línia que estigui produint directament per a empreses espanyoles que exigeixen auditories prèviament a l’encàrrec de producció, la jornada laboral mitja és de 9 hores diàries de dilluns a divendres i 5 hores els dissabtes, amb un salari al voltant dels 250 euros al mes. En un centre de producció que no rebi cap pressió per part dels seus clients per a superar aquest tipus d’auditories, les hores extres són obligatòries i perllonguen la jornada fins a les 11 o 12 hores diàries, sis dies a la setmana. Aquestes hores no solen remunerar-se i els salaris no superen els 200 euros mensuals. Gran part de la plantilla treballa sense contracte i sense cap tipus de protecció social. En els tallers subcontractats els salaris poden situar-se per sota els 100 euros mensuals i els contractes són inexistents.
Les autoritats s’esforcen a mantenir un discurs oficial que per molt que es repeteixi no es converteix en més verídic: Cal generar les millors condicions per a la inversió estrangera, ja que és la solució als problemes socials i l’únic camí per a generar ocupació? En aquesta carrera cap a la precarietat que imposa la divisió del treball globalitzat, generar condicions per a la inversió significa transferir els riscos del negoci a la part més feble de la cadena: les treballadores i els treballadors menys qualificats. Gràcies a la internacionalització i a aquesta transferència de riscos, les empreses espanyoles han registrat en els últims anys xifres de negoci astronòmiques. Inditex ha estat un clar exemple convertint-se en el grup empresarial més gran del món en el sector de la moda.
La confecció a Tànger s’enfronta a un futur ple d’incerteses. D’una banda, en els últims tres anys ha registrat un descens de la producció causat pel final de l’Acord Multifibres 3 i la conseqüent deslocalització a la Xina. Per l’altre, la contracció del consum a Europa, derivada de la crisi financera internacional, no trigarà a fer-se notar en les vendes de roba i en els nivells de producció per a les grans firmes internacionals. Davant d’aquest panorama, el diluvi de la setmana passada comporta riscos considerables per a les empreses marroquines i, sobre tot, per a les seves obreres i obrers. A curt termini, l’aturada es traduirà en el descens de les hores treballades i dels salaris. A mig termini, servirà perquè empreses que duien ja temps plantejant-se la possibilitat de tancar les seves portes i deslocalitzar la seva producció a països asiàtics trobaran el pretext perfecte per a materialitzar els seus tancaments esquivant els costos d’acomiadament.
Seran les obreres i els obrers qui pagaran un preu més alt per les conseqüències del declivi del tèxtil. Sense contracte, sense cotització a la seguretat social i sense una alternativa clara d’ocupació, les treballadores ja estan sentint la pressió dels empresaris per a produir més quantitat a menys preu per a competir amb Xina. La resposta que donen els patrons a les associacions de treballadores i als sindicats quan exigeixen unes condicions laborals dignes és molt clara: si hi ha protestes la producció es traslladarà a Àsia. Tots els indicis ens duen a pensar que amb protestes o sense elles les empreses de la moda seguiran buscant mà d’obra barata i que, amb el mercat de la roba liberalitzat per complet, no trigaran a abandonar Tànger per a seguir el seu camí com una plaga de llagostes. La resposta que reben les treballadores xineses, bengalís o pakistaneses quan exigeixen un mínim respecte als seus drets laborals és la mateixa: si hi ha protestes la producció es durà a un altre centre de producció o a un altre país on es treballi més per menys.
Se’n permet la reproducció citant-ne la font. Per disposar de la versió en llengua castellana o de fotos en alta resolució podeu escriure a albert.sales@gmail.com.
Més informació:
1Aquest acord va ser establert el 1974 per a regular el comerç internacional de tèxtils i de productes de la confecció. L’AMF permetia als EUA, la UE i Canadà establir quotes a la importació d’aquests productes i limitar l’accés al seu mercat intern de manera selectiva. Durant la vigència de l’AMF es van establir quotes a 73 països, majoritàriament asiàtics, amb la finalitat inicial de protegir les indústries tèxtils del Nord. L’efecte més important de l’AMF va ser la dispersió del sector i l’establiment de centres de producció a Amèrica Llatina i el Nord d’Àfrica.
2Per a més informació sobre les limitacions de les auditories socials veure l’informe “Looking for a quick fix” disponible a la pàgina web de la Clean Clothes Campaign (http://www.cleanclothes.org)
3Les restriccions de l’AMF finalitzen oficialment al gener de 2005.
El lliure comerç al servei del glamour
Tot i que la indústria de la moda i de la confecció ha estat pionera en la deslocalització de la producció, les importacions i exportacions de roba no han estat regides per les normes del lliure mercat fins l’1 de gener de 2005, moment en el que finalitza “l’Acord Multifibres” (AMF). Aquest acord va ser establert el 1974 per regular el comerç internacional de tèxtils i de productes de la confecció. L’AMF permetia als EEUU, la UE i Canadà, establir quotes a la importació d’aquests productes i limitar l’accés al seu mercat intern de manera selectiva. Durant la vigència de l’AMF es van establir quotes a 73 països, majoritàriament Asiàtics, amb la finalitat inicial de protegir les indústries tèxtils del Nord. La por a la forta competència dels mercats asiàtics va provocar una major globalització del sector, doncs les empreses transnacionals van establir els seus centre de producció a zones d’Amèrica Llatina i Àfrica que no patien l’efecte de les quotes i que podien oferir condicions similars a les del mercat laboral Asiàtic: mà d’obra abundant i barata, drets sindicals limitats, i pobresa suficient per imposar unes condicions laborals draconianes sense massa protestes. Des de finals dels anys 80, organitzacions internacionals com la Campanya Roba Neta (Clean Clothes Campaign) o la Xarxa de Solidaritat de la Maquila (Maquila Solidarity Network) denuncien la condicions en que viuen i treballen les obreres de la indústria de la confecció com a conseqüència de les pràctiques comercials de les grans firmes de moda. Puntes de feina amb jornades de 14 hores sense descans setmanal, hores extres obligatòries i no retribuïdes, salaris que no arriben als mínims legals ni als mínims de supervivència o subcontractació de treball domèstic sense cap tipus de protecció social, són situacions que podem trobar documentades a les seves pàgines web i que es produeixen en factories que confeccionen roba per grans marques europees i nord-americanes.
Amb l’entrada en vigor de l’Acord sobre Tèxtils i Vestits de la OMC el 1995 s’inicia una eliminació progressiva de les quotes en quatre etapes que finalitzaren el darrer dia de 2004. La desaparició de les quotes significa una reconversió del sector a tot el món amb la mirada posada a Àsia i, sobretot, a Xina. No deixa de ser curiós que el Nord global accedeixi a finalitzar la política de quotes en el sector tèxtil amb l’argument de que el lliure mercat acaba beneficiant a tothom, i que paral·lelament, el text de l’acord reservi el el dret a imposar restriccions en les importacions Xineses si aquestes provoquen “distorsions en el mercat”. Les salvaguardes imposades per EEUU i la UE serviran per controlar els fluxos comercials amb la Xina fins el 2017, però no són les úniques eines que els països rics es reserven per modular el mercat al servei dels seus interessos (o millor dit, dels interessos de les empreses transnacionals). Els tractats de lliure comerç com el CAFTA (Tractat de Lliure Comerç entre EEUU i Amèrica Central) o l’Acord d’Associació que en aquests moments està negociant la UE amb els països de Mesoamèrica, estableixen normes d’origen sobre el fil,la fibra o el teixit que permeten mantenir aranzels a molts dels productes tèxtils provinents de països signataris. Gravar els insums necessaris per a la producció de roba amb aranzels a través de les normes d’origen beneficia la concentració empresarial i la integració vertical de la indústria. Els països especialitzats únicament en “ensamblar”els retalls per convertir-los en peces de roba, es trobaran que, malgrat els tractats de lliure comerç signats, estan obligats a pagar aranzels degut a que el fil o el teixit provenen de tercers països. Això no vol dir necessàriament que les empreses del sector deixin de treballar en aquestes zones, la competitivitat es podrà mantenir a costa de la reducció dels costos laborals i, per tant, a càrrec de les treballadores i els treballadors.
La majoria d’acords bilaterals són fruit de la desigualtat que regeix les negociacions i dels interessos divergents entre les elits i la classe treballadora dels països signants. Aquestes desigualtats no es deriven només de les diferències econòmiques entre les parts signants. Les implicacions jurídiques dels tractats no són les mateixes per als EEUU i la UE que per molts països asiàtics i d’Amèrica Llatina. Els països industrialitzats doten les seves constitucions de superioritat jurídica sobre els Tractats de Lliure Comerç. Els textos legals subordinen la validesa dels Acords Comercials a la seva compatibilitat amb la Constitució. En altres països però, els tractats internacionals tenen, des de que són aprovats per l’Assemblea Legislativa, un rang superior a les lleis nacionals. Els tractats bilaterals de lliure comerç estan sent utilitzats per part de les potències industrialitzades per superar els impediments amb que topen en el sí de l’Organització Mundial del Comerç on les darreres rondes de negociació han estat bloquejades per l’acció col·lectiva dels estats tradicionalment perdedors. Quan el multilateralisme falla, els poderosos opten per trencar les resistències de manera individualitzada. Si l’OMC ja es caracteritza per l’opacitat amb la que actua i el seu dèficit democràtic, les tractats de lliure comerç queden totalment al marge dels espais de decisió democràtics.
La fi de l’Acord Multifibres ja està significant un increment dels costos humans que recauen sobre les treballadores i treballadors del sector tèxtil des d’abans de 2005. Si amb la competència limitada per les quotes, els mercats laborals dels països explotats es veien abocats a una cursa cap a la precarietat, la finalització de l’AMF intensifica aquesta cursa. Els mercats laborals d’Amèrica Central i del nord d’Àfrica només mantenen l’avantatge que suposa la seva proximitat geogràfica a les potències del centre del sistema, però això no serà suficient per retenir els inversors i les fàbriques. De fet, moltes de les empreses que operen al sector de la confecció a Mesoamèrica són de capital asiàtic i van arribar al continent americà per esquivar l’AMF. Amb la mateixa agilitat amb la que van arribar tornaran a marxar si poden trobar a Àsia situacions més favorables. Davant l’amenaça d’un nou procés de deslocalitzacions, els empresaris i inversors estan pressionant als governs per a que s’adaptin al nou context. A les Filipines i a El Salvador, per exemple, estan demanant que el sector de la confecció quedi al marge de l’obligació de pagar el salari mínim. A Bangladesh, s’està plantejant augmentar el límit legal en el nombre d’hores extres i desregular el treball nocturn de les dones.
El sector tèxtil és un clar exemple de com les potències del Nord adapten les normes en benefici de les empreses transnacionals. Quan es va signar l’Acord Multifibres, al 1974, les firmes de moda europees i nord-americanes localitzaven la seva producció en els seus països d’origen i exigien la continuïtat de la protecció aranzelària per mantenir la seva competitivitat davant les indústries emergents. L’AMF va constituir un bon marc per deslocalitzar la producció a països amb mà d’obra abundant, barata i, a poder ser, reprimida en les seves llibertats civils. Mèxic i Amèrica Central es van convertir en la factoria d’empreses com Nike, Tommy Hilghfiger o The Gap, per abastir el mercat nord-americà. Marroc, Turquia, Lesotho, entre d’altres, eren els proveïdors per l’Europa Occidental de roba amb etiquetes tan conegudes com Zara, H&M o Benetton. Paral·lelament, aquestes firmes van expandir també l’àmbit de les seves vendes amb un gran creixement dels seus beneficis econòmics i una contribució a la homogeneïtzació cultural espectacular. El grup Inditex, propietari de marques com Zara, Bershka i Pull and Bear es vanaglòria d’haver obert una botiga diària en els darrers anys. Un cop conquerits els mercats i lliures de la pressió de les legislacions laborals europees, el terreny està lliure per exigir noves dosis de “lliure mercat”.
Albert Sales
(Es permet la reproducció citant-ne la font)
Qui és culpable de la crisi alimentària?
El blat ha augmentat el seu preu un 160% en un any, el blat de moro un 50% i l’arròs un 38% durant els primers mesos de 2008. Això ha provocat disturbis i enfrontaments a Mèxic, Haití, Senegal, Burkina Faso, Marroc, Camerun, Tailàndia, Filipines, Indonèsia… entre d’altres. Davant el risc de fam severa alguns governs han pres mesures per reduir l’exportació d’aliments i per promoure la producció interna. A Egipte l’exercit ha estat produint pa de manera temporal, al Pakistan o a Rúsia s’han incrementat els impostos aplicats a las importacions, Índia, Xina i Vietnam han començat a prohibir o limitar les importacions, a Filipines, a Bangladesh y a Tailàndia s’està subsidiant la compra d’aliments…
Sembla que hi ha consens generalitzat en afirmar que estem vivint una crisi alimentària mundial que posa en risc l’accés al menjar de milions de persones. No genera el mateix consens l’anàlisi de les causes i la proposta de solucions. Tot i la urgència de la situació, el Banc Mundial manté que no intervindrà en el mercat internacional d’aliments i que el mercat trobarà un equilibri satisfactori a aquesta situació. Segons Juan José Daboud, alt càrrec d’aquest organisme, només cal tenir paciència per a que el mercat s’ajusti tot i que admet que “no és qüestió de setmanes ni mesos, l’ajust pot trigar dos o tres anys en arribar”.
S’han argumentat diversos factors explicatius de l’augment desmesurat dels preus dels aliments. El més utilitzat és el de l’increment sobtat de la demanda de cereals i altres matèries primeres agrícoles degut a la desviació de blat de moro, civada i d’altres cereals, del consum humà i ramader cap a les plantes de producció d’etanol o de biocombustible. La “crisis de la tortilla” a Mèxic es fa servir per exemplificar aquest procés a partir del qual la substitució del petroli per derivats del blat de moro hauria fixat preus inaccessibles per als consumidors i consumidores d’aquest país. També han generat un augment de la demanda els canvis en els hàbits de consum de diversos sectors socials del que s’han anomenat països emergents. Aquests sectors estarien deixant de banda la seva alimentació tradicional per una més “occidentalitzada” amb un consum molt més alt de carn bovina i de pollastre, provocant que es necessiti molt més cereal per la ramaderia industrial.
El Banc Mundial i la resta de fervents seguidors de l’economia liberal consideren que les causes d’aquesta crisi són conjunturals i que només hem d’esperar per presenciar com l’aparell productiu global s’adapta a les noves característiques de la demanda. S’obliden però que no es tracta d’un fenomen sobtat i nou sinó d’un procés que té les seves arrels més profundes en el sistema econòmic i comercial internacional generat pel mateix Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, sota la influència de l’Oficina del Tresor dels Estats Units i amb tot el recolzament de les grans empreses transnacionals de l’agroindustria.
Les institucions econòmiques de Bretton Woods han treballat sense descans per instaurar un sistema lliurecanvista global que permeti a les Empreses Transnacionals dels països opulents realitzar les seves operacions de la manera més favorable. Els Plans d’Ajust Estructural del FMI han portat als països empobrits a orientar la seva producció a l’exportació i a l’especialització en l’agricultura intensiva. Aquest tipus d’agricultura té una forta dependència de la mecanització, els fertilitzants químics, els insecticides i pesticides i, en definitiva, del paquet tecnològic de la revolució verda. Tot dificultats per l’agricultura tradicional familiar aprofitades per grans inversors i per les grans plantacions. En el mercat global els aliments produïts d’aquesta manera es transformen en mercaderies d’exportació i, com a tals, se’ls atribueixen preus internacionals només assequibles en determinades zones del globus.
La mobilitat de capitals propiciada per les mateixes institucions ha facilitat les inversions especulatives en el mercat alimentari. Davant dels factors realment circumstancials que indiquen un augment de la demanda de determinats productes, els mercats financers han reaccionat acumulant títols sobre aquests productes, accelerant-ne així l’increment de la demanda i, per tant, el preu. Les compres que es realitzen en aquests mercats no són només de producte existent sinó també de producte futur. Al mercat CME de Chicago s’estan comprant de l’ordre de 30 tones de soja diàries que no es recolliran fins el 2009.
La dependència del petroli va molt més enllà de les necessitats derivades del transport. El paquet tecnològic de la revolució verda que permet els cultius de l’agro-indústria el composen productes derivats del petroli. L’augment del preu d’aquesta matèria primera no només incrementa el cost de moure els productes d’un extrem del planeta a l’altre, també posa més traves als petits productors per sobreviure i genera l’entorn apropiat per una major concentració de la terra i del poder en mans dels grans inversors.
L’augment dels preus per als consumidors i consumidores no significa però que els productors rebin més per la seva matèria primera. La crisi de preus es presenta només a un extrem de la cadena. La raó d’aquesta crisi unidireccional també és estructural. El mercat agroalimentari està dominat per grans corporacions que controlen la relació amb els productors i la venda minorista de productes. Gairebé la totalitat del mercat agroalimentari europeu passa per 110 centrals de compres i 600 empreses propietàries dels super i hipermercats. Noms com Carrefour, Tesco, Auchan o Lidl, imposen les seves condicions, els preus de venda al públic i els preus als que compren als productors, aprofitant les grans xifres de negoci que mouen i una situació de mercat oligopolística.
A l’Estat Español, el 62% dels aliments són adquirits a una gran superfície comercial i el 38% en un establiment propietat de Carrefour, Mercadona o Eroski.
Fa falta un Comerç Just en el sentit més ampli del terme. El comerç serà just en la mesura que dinamitzi i protegeixi els mercats locals i en garanteixi la sobirania alimentària. Serà just si obeeix a regles humanes que no situïn els mercats financers per damunt de les persones. I serà just quan apropi els consumidors i consumidores al procés de producció reduint els intermediaris i eliminant les grans concentracions de poder i d’informació.
Albert Sales
Trobareu una versió en castellà d’aquest article a http://www.sinpermiso.info
(es permet la reproducció citant-ne la font)
