Salut, desinformació i capitalisme del pànic
Versión en castellano aquí
Publicat al setmanari La Directa el 7-10-2009
Albert Sales i Campos
Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra
El 27 d’abril, l’OMS va activar l’alerta 4 per amenaça de grip davant els primers casos de la varietat porcina detectada en humans a Mèxic. Fins llavors, el món estava en alerta 3 per la gairebé oblidada grip aviar. El dia 29, es decreta alerta 5 i el dia 5 de juny, per primer cop en 41 anys, entrem en el nivell d’alerta 6, el màxim possible dins l’escala del Reglament Sanitari Internacional. Malgrat que el vocabulari tècnic i el tractament mediàtic puguin recordar-nos a films apocalíptics “made in Hollywood”, el sistema d’alertes es refereix únicament a l’extensió geogràfica de les malalties i no pas a la seva virulència. El nivell 6 suposa la constatació de que s’han trobat casos d’infeccions pel virus H1N1 en dos o més països de regions diferents.
A 25 d’agost, el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC) quantificava en 254.947 les persones infectades i en 3.145 les defuncions causades per la grip A arreu del món. I això és molt o poc? Si calculem la taxa de letalitat1 a partir de les xifres globals resulta que de cada 100 persones afectades 1,24 moren a causa de la grip A. La letalitat de la grip convencional és del 0,1% però la variabilitat entre els països on ja s’han presentat brots importants no permet treure cap conclusió. La taxa de letalitat a l’Europa Occidental ronda el 0,15%, tot i que hi ha casos tan dispars com l’alemany (de 17.193 persones infectades, no n’ha mort cap) i l’espanyol (25 morts de 1.538 persones infectades).
Cal tenir en compte que es comptabilitzen només els casos confirmats a través de proves de laboratori. Hi ha un nombre indeterminat de persones amb símptomes lleus o idèntics als de la grip estacional que no seran mai identificats. Podríem estimar per tant que el virus pot estar més estès del que indiquen els registres però que la seva letalitat és força inferior. Amb un període d’observació tan curt i amb unes dades tan provisionals, la precaució no ens permet ignorar la grip A com a problema sanitari global. Però, no hauria d’haver reeixit la mateixa precaució en les comunicacions de les autoritat sanitàries i polítiques? Ens podrien haver estalviat imatges de circ mediàtic com la distribució de mascaretes a diversos països asiàtics i americans o els controls de temperatura corporal als viatgers i viatgeres que aterraven als aeroports dels Estats Units? Els ridículs precedents indueixen a pensar que la prudència no es un valor que estigui valorat entre les autoritats sanitàries internacionals. Recordem que el Banc Mundial va alertar que la grip aviar podia arribar a matar 70 milions de persones y, finalment, només va causar 255 víctimes mortals2.
La campanya de desinformació massiva que s’està portant terme ha alimentat les teories conspiratòries. I és que tractar la gent com una massa ignorant no evita que moltes persones es facin preguntes. Si el virus de la grip comú muta amb tanta facilitat que cada any s’ha de vacunar als col·lectius de risc, l’administració del Tamiflu ens immunitzarà contra la grip A? És prou segura aquesta vacuna? Per què li diuen vacuna si el Tamiflu és un antiviral?
Deixant les valoracions mèdiques de banda, hi ha algunes dades que no conviden a confiar gaire en les empreses farmacèutiques. El Tamiflu, medicament que la OMS està recomanant per lluitar contra la grip A, va ser creat per l’empresa nord-americana Gilead Sciences que va vendre la patent a l’empresa suïssa Hoffman-Roche l’any 1996 a canvi de 50 milions de dòlars i un 10% dels beneficis que reporti el medicament fins al 2016. No va ser cap èxit de vendes fins que va arribar la grip aviar. En plena campanya de pànic internacional, a mitjans del 2005, Roche va donar tres milions de dosis de Tamiflu per als països empobrits i l’OMS va recomanar que els governs en compressin reserves. El mateix any, el secretari de defensa de l’administració Bush, Donald H. Rumsfeld (que havia estat president del consell d’administració de Gilead Sciences entre 1997 i 2001 i que en continua sent un dels principals accionistes) va ser el primer en utilitzar diners públics per comprar Tamiflu per valor de 1.000 milions de dòlars per al personal militar dels EEUU desplegat a tot el món, malgrat els indicis de la seva inefectivitat davant el virus H5N13. A partir d’aquell moment els governs europeus van començar a comprar existències de Tamiflu que, donada l’escasa incidència de la grip del pollastre, només han servit per augmentar el preu dels tractaments (de 40 a més de 300 €) i per engreixar els compte bancaris de Roche, Gilead i altres empreses farmacèutiques que fabriquen antivirals similars com el Relenza de GlaxoSmithKline (per no parlar de la butxaca del senyor Rumsfeld).
Estem molt lluny de tenir accés a una informació fiable, contrastada i objectiva. Les polítiques sanitàries haurien d’estar guiades per l’anàlisi científic però trenta anys de neoliberalisme han deixat la recerca mèdica en mans del capital. Les anomenades “big pharma” dirigeixen el 90% seus recursos a investigar malalties que pateix només el 10% més ric de la població mundial, utilitzen estratègies de dubtosa legalitat per allargar la vigència de les patents dificultant l’accés als medicaments genèrics i xuclant recursos dels sistemes sanitaris públics4, i es dediquen a arruïnar els modestos fabricants de medicaments genèrics a base de llargs i cars judicis.
notes
1 La taxa de letalitat és el percentatge de defuncions sobre el total de persones afectades per una malaltia.
2 Segons la OMS (http://www.who.int/csr/don/es/)
3 F. William Engdahl. The Pentagon’s alarming project: Avian Flu Biowar Vaccine. 14 d’agost de 2008:http://www.globalresearch.ca/index.php?context=va&aid=9833.
4 Veure l’informe de la Comissió Europea del 8 de juliol de 2009: http://ec.europa.eu/comm/competition/sectors/ pharmaceuticals/inquiry/index.html
Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra
El 27 d’abril, l’OMS va activar l’alerta 4 per amenaça de grip davant els primers casos de la varietat porcina detectada en humans a Mèxic. Fins llavors, el món estava en alerta 3 per la gairebé oblidada grip aviar. El dia 29, es decreta alerta 5 i el dia 5 de juny, per primer cop en 41 anys, entrem en el nivell d’alerta 6, el màxim possible dins l’escala del Reglament Sanitari Internacional. Malgrat que el vocabulari tècnic i el tractament mediàtic puguin recordar-nos a films apocalíptics “made in Hollywood”, el sistema d’alertes es refereix únicament a l’extensió geogràfica de les malalties i no pas a la seva virulència. El nivell 6 suposa la constatació de que s’han trobat casos d’infeccions pel virus H1N1 en dos o més països de regions diferents.
A 25 d’agost, el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC) quantificava en 254.947 les persones infectades i en 3.145 les defuncions causades per la grip A arreu del món. I això és molt o poc? Si calculem la taxa de letalitatLa taxa de letalitat és el percentatge de defuncions sobre el total de persones afectades per una malaltia. a partir de les xifres globals resulta que de cada 100 persones afectades 1,24 moren a causa de la grip A. La letalitat de la grip convencional és del 0,1% però la variabilitat entre els països on ja s’han presentat brots importants no permet treure cap conclusió. La taxa de letalitat a l’Europa Occidental ronda el 0,15%, tot i que hi ha casos tan dispars com l’alemany (de 17.193 persones infectades, no n’ha mort cap) i l’espanyol (25 morts de 1.538 persones infectades).
Cal tenir en compte que es comptabilitzen només els casos confirmats a través de proves de laboratori. Hi ha un nombre indeterminat de persones amb símptomes lleus o idèntics als de la grip estacional que no seran mai identificats. Podríem estimar per tant que el virus pot estar més estès del que indiquen els registres però que la seva letalitat és força inferior. Amb un període d’observació tan curt i amb unes dades tan provisionals, la precaució no ens permet ignorar la grip A com a problema sanitari global. Però, no hauria d’haver reeixit la mateixa precaució en les comunicacions de les autoritat sanitàries i polítiques? Ens podrien haver estalviat imatges de circ mediàtic com la distribució de mascaretes a diversos països asiàtics i americans o els controls de temperatura corporal als viatgers i viatgeres que aterraven als aeroports dels Estats Units? Els ridículs precedents indueixen a pensar que la prudència no es un valor que estigui valorat entre les autoritats sanitàries internacionals. Recordem que el Banc Mundial va alertar que la grip aviar podia arribar a matar 70 milions de persones y, finalment, només va causar 255 víctimes mortalsSegons la OMS (http://www.who.int/csr/don/es/) .
La campanya de desinformació massiva que s’està portant terme ha alimentat les teories conspiratòries. I és que tractar la gent com una massa ignorant no evita que moltes persones es facin preguntes. Si el virus de la grip comú muta amb tanta facilitat que cada any s’ha de vacunar als col·lectius de risc, l’administració del Tamiflu ens immunitzarà contra la grip A? És prou segura aquesta vacuna? Per què li diuen vacuna si el Tamiflu és un antiviral?
Deixant les valoracions mèdiques de banda, hi ha algunes dades que no conviden a confiar gaire en les empreses farmacèutiques. El Tamiflu, medicament que la OMS està recomanant per lluitar contra la grip A, va ser creat per l’empresa nord-americana Gilead Sciences que va vendre la patent a l’empresa suïssa Hoffman-Roche l’any 1996 a canvi de 50 milions de dòlars i un 10% dels beneficis que reporti el medicament fins al 2016. No va ser cap èxit de vendes fins que va arribar la grip aviar. En plena campanya de pànic internacional, a mitjans del 2005, Roche va donar tres milions de dosis de Tamiflu per als països empobrits i l’OMS va recomanar que els governs en compressin reserves. El mateix any, el secretari de defensa de l’administració Bush, Donald H. Rumsfeld (que havia estat president del consell d’administració de Gilead Sciences entre 1997 i 2001 i que en continua sent un dels principals accionistes) va ser el primer en utilitzar diners públics per comprar Tamiflu per valor de 1.000 milions de dòlars per al personal militar dels EEUU desplegat a tot el món, malgrat els indicis de la seva inefectivitat davant el virus H5N1F. William Engdahl. The Pentagon’s alarming project: Avian Flu Biowar Vaccine. 14 d’agost de 2008: http://www.globalresearch.ca/index.php?context=va&aid=9833. . A partir d’aquell moment els governs europeus van començar a comprar existències de Tamiflu que, donada l’escasa incidència de la grip del pollastre, només han servit per augmentar el preu dels tractaments (de 40 a més de 300 €) i per engreixar els compte bancaris de Roche, Gilead i altres empreses farmacèutiques que fabriquen antivirals similars com el Relenza de GlaxoSmithKline (per no parlar de la butxaca del senyor Rumsfeld).
Estem molt lluny de tenir accés a una informació fiable, contrastada i objectiva. Les polítiques sanitàries haurien d’estar guiades per l’anàlisi científic però trenta anys de neoliberalisme han deixat la recerca mèdica en mans del capital. Les anomenades “big pharma” dirigeixen el 90% seus recursos a investigar malalties que pateix només el 10% més ric de la població mundial, utilitzen estratègies de dubtosa legalitat per allargar la vigència de les patents dificultant l’accés als medicaments genèrics i xuclant recursos dels sistemes sanitaris públicsVeure l’informe de la Comissió Europea del 8 de juliol de 2009: http://ec.europa.eu/comm/competition/sectors/ pharmaceuticals/inquiry/index.html , i es dediquen a arruïnar els modestos fabricants de medicaments genèrics a base de llargs i cars judicis.
A Mataró o a Xina, la moda sempre està de rebaixes
versión en castellano aquí
Em resulta sorprenent el desplegament de mitjans realitzat pels mossos d’esquadra a principis de juny per clausurar una sèrie de tallers de confecció de Mataró en els que treballadors i treballadores de nacionalitat xinesa produïen peces de roba. No perquè pensi que aquestes persones estan millor aquí que al seu país, com s’han afanyat a afirmar alguns reconeguts tertulians televisius. El motiu de la meva estupefacció és la capacitat que tenim els éssers humans d’amagar-nos darrera l’arbre per no veure el bosc. Mai gosaria dir que l’explotació de les 450 persones que treballaven als tallers mataronins no sigui rellevant i denunciable però estaria bé aprofitar l’ocasió per recordar els milions de treballadores que fan jornades laborals de més de 14 hores, amb horaris imprevisibles, per salaris de menys de 100 euros mensuals i que són acomiadades a la mínima queixa o al mínim indici de pertànyer a un moviment sindical. Aquestes treballadores – xineses, però també bengalís, tailandeses, marroquines, hondurenyes i de molts altres indrets – es troben en la base d’un negoci en el que l’explotació laboral és un mal endèmic.
Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant una protesta, el 1908, a la fàbrica Cotton Textile de Nova York van morir 129 treballadores en un incendi provocat. La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials.
Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…
Moltes de les empreses catalanes tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si la indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 1.253 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va acumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.
La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és inassolible perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. Com a conseqüència, la distribució de la roba és converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals que imposen condicions draconianes a les fàbriques proveïdores que, per no perdre beneficis, traslladen els costos a les treballadores i als treballadors. Tant hi fa si és a Mataró, a Tànger o a Sichuan, les perdedores sempre són les mateixes. Si volem trobar els responsables de les condicions en que treballaven les 450 persones dels tallers mataronins hem d’esbrinar qui posava la seva etiqueta a la roba, quines firmes la comercialitzaven i quins comptes bancaris s’engreixaven gràcies a la suor de les treballadores. És molt probable que els noms que trobem a les etiquetes ens siguin molt familiars.
Albert Sales i Campos (Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya i professor de Ciències Polítiques a la UPF)
Em resulta sorprenent el desplegament de mitjans realitzat pels mossos d’esquadra a principis de juny per clausurar una sèrie de tallers de confecció de Mataró en els que treballadors i treballadores de nacionalitat xinesa produïen peces de roba. No perquè pensi que aquestes persones estan millor aquí que al seu país, com s’han afanyat a afirmar alguns reconeguts tertulians televisius. El motiu de la meva estupefacció és la capacitat que tenim els éssers humans d’amagar-nos darrera l’arbre per no veure el bosc. Mai gosaria dir que l’explotació de les 450 persones que treballaven als tallers mataronins no sigui rellevant i denunciable però estaria bé aprofitar l’ocasió per recordar els milions de treballadores que fan jornades laborals de més de 14 hores, amb horaris imprevisibles, per salaris de menys de 100 euros mensuals i que són acomiadades a la mínima queixa o al mínim indici de pertànyer a un moviment sindical. Aquestes treballadores – xineses, però també bengalís, tailandeses, marroquines, hondurenyes i de molts altres indrets – es troben en la base d’un negoci en el que l’explotació laboral és un mal endèmic.
Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant una protesta, el 1908, a la fàbrica Cotton Textile de Nova York van morir 129 treballadores en un incendi provocat. La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials.
Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…
Moltes de les empreses catalanes tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si la indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 1.253 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va acumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.
La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és inassolible perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. Com a conseqüència, la distribució de la roba és converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals que imposen condicions draconianes a les fàbriques proveïdores que, per no perdre beneficis, traslladen els costos a les treballadores i als treballadors. Tant hi fa si és a Mataró, a Tànger o a Sichuan, les perdedores sempre són les mateixes. Si volem trobar els responsables de les condicions en que treballaven les 450 persones dels tallers mataronins hem d’esbrinar qui posava la seva etiqueta a la roba, quines firmes la comercialitzaven i quins comptes bancaris s’engreixaven gràcies a la suor de les treballadores. És molt probable que els noms que trobem a les etiquetes ens siguin molt familiars.
Albert Sales i Campos
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya
Professor de Ciències Polítiques a la UPF
GLOBAL COMPACT 2.0: LES EMPRESES TRANSNACIONALS AL RESCAT!
versión en castellano en la web de la Campaña Ropa Limpia y en la Revista Pueblos.
English version in Global Compact Critics.
Estem salvats! Les llumeneres del món desenvolupat estan dissenyant a Davos les noves estratégies per enfrontar-se a la crisi i per aconseguir que aquest suposat joc de suma zero que afirmen que és el capitalisme segueixi beneficiant a la humanitat i, per descomptat, a les empreses transnacionals. I encapçalant aquesta avantguarda de messies, Ban Ki-Moon (Secretari General de les Nacions Unides) ens proposa iniciar una nova etapa del Global Compact que canalitzi “una nova constel·lació de cooperació internacional entre els governs, la societat civil i el sector privat, que treballin junts per a assolir un bé global col·lectiu”.
En el Fòrum de Davos de 1999, Kofi Annan va engegar el Global Compact, que responia a la voluntat de les empreses transnacionals de demostrar el seu compromís amb els valors encarnats per les Nacions Unides i convertir-se un agent de desenvolupament internacional. Des de llavors, empreses de tots els sectors i de totes mides s’han adscrit a aquest compromís acceptant els seus principis i rendint comptes dels seus progressos en responsabilitat social empresarial en els grans actes onanistes organitzats amb el patrocini dels socis més il·lustres d’aquest club.
El Global Compact s’ha convertit en una eina que institucionalitza els mecanismes de la responsabilitat social empresarial o corporativa (RSE o RSC), donant màxima rellevància a aquest concepte, nascut en les escoles de negocis i els think tanks nord-americans i europeus, per eludir els controls del sector públic i de la societat civil organitzada. No és d’estranyar que les empreses més criticades per la seva devastació ambiental, per les seves pràctiques anti- sindicals, per la seva implicació en la explotació laboral de treballadores i treballadors o per les seves actuacions oligopòliques, siguin les abanderades de la responsabilitat social. Nike, per exemple, va ser durament atacada en els 90 després de la publicació de fotos de nens i nenes del Pakistan cosint les seves pilotes de futbol a la revista Life. El boicot internacional promogut per grups d’activistes de tot el món va causar alguns danys en la imatge de la marca obligant als seus directius i experts en màrqueting a buscar fórmules creatives per sortejar la situació i prevenir nous escàndols. Les causes del problema (la deslocalització de la producció a la recerca dels mercats laborals més desregulats, llargues cadenes de subcontractació, fortes pressions als proveïdors per rebaixar els preus i els terminis de lliurament…) no van ser considerades en les noves polítiques “responsables” ja que el més rentable va ser (i és) no qüestionar el model de negoci sinó convertir-se en l’empresa d’artícles esportius “pionera” en RSE. A Nike s’han anat sumant totes les grans empreses del sector de la roba esportiva i de la moda en general i avui no hi ha cap empresa que vulgui associar al seu producte una imatge de marca que no tingui el seu pla de RSE.
No obstant això, els treballadors i les treballadores de la confecció no estan millor en el recent inaugurat 2009 que en 1999. La majoria de els 30 milions de persones ocupades en la indústria global de la confecció viuen i treballen en condicions de misèria pròpies de les novel·les de Dickens. Els salaris mitjos del sector a Bangla Desh són de menys de 28 euros mensuals, a l’Índia no superen els 40 euros al mes i a la Xina ronden els 60 (1). Les persones que lideren vagues o moviments sindicals són perseguides, en ocasions per les autoritats, com a Xina o Birmània, i en ocasions per sicaris de l’empresariat com al Marroc, Turquia o Colòmbia (2).
Les empreses de roba esportiva i de moda han construït la seva RSE sobre tres eines: les memòries de sostenibilitat, els codis de conducta i les auditories socials. Les escoles de negocis insisteixen que les empreses han de ser transparents quant al seu triple balanç financer, mediambiental i social i les memòries constitueixen la base de la transparència i són el document anual en el qual l’empresa publica la informació que li sembla rellevant per als actors socials amb els quals es relaciona. Les memòries haurien d’explicitar la forma que l’empresa es responsabilitza de les seves externalitats ambientals i socials i la forma que gestiona els conflictes. Malgrat tot, la majoria de les memòries segueixen oferint al públic el seu catàleg de bones accions en forma de filantropía empresarial, acció social i patrocinis.
Els codis de conducta són documents elaborats i aprovats per l’empresa que pretenen constituir un marc de relació amb els seus proveïdors i tots els treballadors i les treballadores que intervenen en el procés productiu. En general, els codis de conducta obliguen als proveïdors de l’empresa a complir la legislació laboral del país i, en algunes ocasions, estableixen estàndards superiors. Salten a la vista les dues limitacions més rellevants d’aquests documents: la unilateralitat i la verificació del seu compliment. ¿Quina necessitat hi hauria de redactar aquests codis de conducta laborals si existís negociació col·lectiva? L’escàs respecte internacional a la llibertat sindical està a l’arrel del problema.
Si ens referim a la verificació del compliment dels codis, entrem en el tercer pilar de la RSE. La necessitat de verificació i de credibilitat ha abonat el terreny perquè les firmes auditores que fins a fa poc es dedicaven a certificar la bona gestió financera de les empreses, ara incorporin al negoci les auditories mediambientals i les socials o laborals. Aquestes últimes consisteixen en visitar als proveïdors de l’empresa contractant i inspeccionar els llocs de treball, la documentació relativa a salaris i horaris laborals, i a entrevistar-se amb treballadores i treballadors individualment per recollir les seves opinions sobre les seves condicions laborals. Les metodologies d’auditoria laboral són molt diverses i la seva efectivitat varia en funció de si les empreses són avisades prèviament a la visita dels auditors i si la selecció dels treballadors i les treballadores a entrevistar es realitza aleatòriament o per part de la direcció de l’empresa. Sigui quin sigui el procediment, els treballadors i les treballadores de les fàbriques i els tallers que produeixen per a les grans marques són advertits reiteradament dels riscos que comporten les valoracions negatives dels auditors: les queixes es converteixen en una reducció dels encàrrecs i de la contractació i, per tant, en una reducció dels llocs de treball (3). La conseqüència és la resignació de la legió de persones que prefereixen un treball precari a no tenir treball (4).
Les limitacions en la RSE de les empreses de la confecció, de la moda i del material esportiu, són molt similars a les de la resta dels sectors productius. Existeixen campanyes, ONG i moviments socials que denuncien l’actuació d’empreses transnacionals de tot tipus. Existeixen un bon nombre de prestigiosos socis del Global Compact que tenen seu a l’Estat Espanyol i que s’enfronten a acusacions molt ben fonamentades sobre explotació laboral, violació dels drets dels pobles indígenes, desastres mediambientals de tot tipus, corrupció i corruptela política (5).
La RSE no ha estat una resposta empresarial a les crítiques dels moviments contra la explotació laboral i dels grups ecologistes, és una estratègia per a justificar les polítiques productives davant el gran públic i deixar en fora de joc als moviments socials. En 
aquest sentit, pressionar a les empreses perquè siguin “més responsables” o perquè “deslocalitzin la producció de manera responsable” és seguir el joc del Pacte Global i del paternalisme postcolonial dels que encara creuen que els pobres estan esperant que els portem el desenvolupament. Els treballadors i les treballadores dels països empobrits no necessiten més responsabilitat social, sinó que es respecti la seva llibertat d’associació i el seu dret a organitzar-se i a defensar la seva dignitat. Tampoc necessiten que les empreses transnacionals els defensin enfront del “patró cruel” que els esclavitza, sinó que les polítiques d’aquestes empreses no estiguin orientades a traslladar els riscos del negoci l’eslavó més dèbil de la cadena. I finalment, no els fan falta reglaments voluntaris sinó un compromís internacional per fer complir les lleis i per generar un context normatiu que retorni la capacitat de negociació als poders públics, als sindicats, i a la societat civil organitzada, enfront de les grans corporacions.
No hauria de ser cap sorpresa que les empreses busquessin el màxim benefici. Al cap i a la fi el sistema capitalista premia l’acumulació del capital i exigeix ser competitiu. La immensa majoria de les empreses són organitzacions creades per a lucrar als seus propietaris. La denúncia de les empreses que s’enriqueixen a costa de l’explotació laboral ha d’anar acompanyada de la denúncia del dèficit democràtic de les institucions financeres internacionals i del poder que les empreses transnacionals tenen per a imposar la seva llei del més fort. Això sí, un “més fort” molt responsable i filantròpic davant els ulls de l’opinió pública.
Amb aquest panorama, la proposta de “iniciar una nova era” amb el “Global Compact 2.0” de Ban Ki-Moon sembla una ironia o una broma de molt mal gust… ¡Però no! ¡Va de debò! Les Nacions Unides seguiran impulsant un “desenvolupament” basat en les empreses transnacionals responsables, igual que la majoria de les Agències de Cooperació dels països rics, que recullen i expliciten en les seves planificacions estratègiques la importància de les empreses transnacionals en el “desenvolupament dels països del Sud”.
1) http://www.asiafloorwage.org/
2) http://www.cleanclothes.org/appeals.htm
3) Per a aprofundir en les deficiències de les auditories socials del sector tèxtil es recomanable el document Looking for a quick fix de la Clean Clothes Campaign disponible a http://www.cleanclothes.org/publications/quick_fix.htm
4) Gran part de les persones que treballen en la indústria de la confecció en els països de industrialització recent han estat expulsades del camp per les polítique agroexportadores impulsades per grans corporacions dels països rics i per les institucions financeres internacionals.
5) Les persones interessades en la repercussió de les activitats de les empreses transnacionals espanyoles poden trobar informació i documentació contrastada en aquestes pàgines: http://collectiurets.wordpress.com/, http://www.noetmengiselmon.org/, http://repsolmata.ourproject.org/ , http://supermercatsnogracies.wordpress.com/ , http://www.unionpenosa.org/ , http://www.turismo-responsable.org/ , http://www.finanzaseticas.org/ …
Albert Sales i Campos
Professor del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra
Activista de la Campanya Roba Neta (Clean Clothes Campaign)
Es permet la reproducció citant-ne la font i l’autor. La imatge és del dibuixant Miguel Brieva i està publicada sota llicència Creative Commons al llibre Dinero.
