Des de finals dels 80, el Marroc s’ha convertit en un important centre de costura i confecció d’Espanya i de gran part d’Europa. En les zones industrials de Rabat, Tànger i Casablanca es fabrica roba per a tot tipus d’empreses, incloses les grans firmes amb presència internacional.

La primera deslocalització del tèxtil espanyol va tenir com a destí prioritari Marroc per la seva proximitat a la península i per les restriccions a la importació de peces d’Àsia que imposava l’Acord Multifibras1 (AMF). El creixement de l’ocupació industrial ha convertit a ciutats com Tànger, Casablanca i Rabat en àrees d’atracció de migracions internes. En el sector tèxtil i de la confecció s’han generat molts milers de llocs de treball però les condicions de vida de les persones que realitzen aquests treballs són especialment dures.

La promesa de “desenvolupament” a través de la implantació d’una indústria tèxtil orientada a l’exportació és una promesa incomplerta al Marroc. El sector de la confecció de peces de vestir ha aconseguit una gran rellevància per a l’economia del país i ha generat milers de llocs de treball. Però les ocupacions creades no allunyen les persones treballadores de la pobresa. Sense perspectives de millora en el propi sector i sense que es creïn nous llocs de treball en altres sectors, les obreres de la confecció no tenen possibilitat d’usar el seu treball precari com a trampolí per accedir a altres ocupacions o al que en altres mercats laborals anomenaríem carrera professional. El tipus de treball en què es troben atrapades limita fortament la seva possibilitat de construcció de xarxes socials per millorar la seva situació i deteriora la seva vida personal i familiar.

La Campanya Roba Neta i SETEM acaben de publicar l’informe La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció en el qual analitza els factors que mantenen a les treballadores de les cadenes de subministrament de les moltes botigues situacions de pobresa i de gran vulnerabilitat social tot i tenir un lloc de treball. La investigació es basa en entrevistes a 118 obreres i en diverses reunions i intercanvis realitzats gràcies a l’associació de dones treballadores Attawassol. L’informe dibuixa una vida quotidiana extremadament dura. Els seus jornades laborals solen ser de més de 10 hores diàries durant sis dies a la setmana, a les quals s’ha de sumar una mitjana de 6 hores de treball domèstic al dia, no saben quan han de fer hores extra que, d’altra banda, són obligatòries , els salaris, d’uns 200 euros mensuals, no els permeten mantenir les seves famílies, i no tenen possibilitat de organitzar-se per defensar els seus drets a causa de la manca de temps ia les moltes pressions i amenaces que reben si intenten reunir-se amb les seves companyes.

Després de passar per les seves mans, la roba que confeccionen aquestes obreres arriba als aparadors de les nostres ciutats etiquetada per les més prestigioses marques. Les empreses transnacionals s’han compromès, a través dels seus codis de conducta, a assumir la seva responsabilitat en situacions d’explotació laboral en la confecció de les seves peces. Les persones consumidores els podem i hem d’exigir que facin efectius aquests compromisos a través de les campanyes internacionals i del nostre suport a les obreres que lluiten pels seus drets.

L’extensió de la jornada laboral i la seva irregularitat suposa un factor de sobreexplotació amb repercussions personals i socials molt greus. A les limitacions per desenvolupar la vida privada de forma mínimament satisfactòria, es suma el deteriorament de les xarxes socials i de la capacitat de crear acció col · lectiva per defensar els seus drets laborals a nivell de centre de treball. Això limita les possibilitats de les dones (fins i tot de les més compromeses políticament) per implicar-se en l’activitat dels sindicats. De forma incipient, la capacitat organitzativa de les obreres s’articula mitjançant formes innovadores que trenquen amb la lògica tradicional de considerar els sindicats com els únics agents socials legitimats per defensar els drets laborals. Prenent com a base d’actuació el barri i no el centre de treball, les obreres aconsegueixen aproximar la seva vida associativa a la seva realitat quotidiana i trobar espais per compartir preocupacions i formar-se per l’activisme laboral.

No està entre els objectius dels moviments internacionals de defensa dels drets laborals carregar la responsabilitat de l’explotació laboral sobre les persones consumidores. Fer-ho seria profundament injust, entre altres raons perquè les alternatives de consum han anat desapareixent ràpidament. La maquinària de les grans empreses deixa fora del mercat qualsevol competència que segueixi un altre model de negoci. La llista blanca d’empreses a les quals es pot comprar amb la consciència tranquil · la no existeix. En el mercat global no es pot demanar a les iniciatives socials que lluiten contra l’explotació que avalin a empreses concretes, ja que amb els escassos recursos amb què compten no es pot fer un seguiment exhaustiu de l’evolució de cada companyia i les condicions de mercat canvien massa ràpid.

Consumidors i consumidores podem intentar lluitar contra la concentració de poder en mans de gegants com Inditex o donar suport a la gent que intenta fer les coses d’una altra manera (empreses d’economia social o solidària, iniciatives empresarials que ofereixin màxima transparència …) però sempre amb la vista posada en el repte de globalitzar la lluita de les obreres i dels obrers, perquè la seva explotació laboral està íntimament relacionada amb la nostra explotació laboral.

* En aquests moments, la Campanya Roba Neta està impulsant un projecte de microfinançament per seguir investigant i denunciant i per difondre alternatives productives: http://www.verkami.com/projects/980-campana-ropa-limpa-guia-para- vestir-sense-esclavitud

Notes:

1 Acord que en el marc de l’Organització Mundial del Comerç limitava la importació de roba i tèxtils d’Àsia a la UE i els Estats Units. A partir de 1995 i fins 2005 es van desarticular progressivament aquestes limitacions fins a arribar a l’actual situació de gairebé lliure mercat.

Reblogged from Campanya Roba Neta:

Col·labora a partir de 10€! Saps d’on ve la roba que portes? Sabíes que milions d’obreres al món treballen per grans firmes de moda a canvi de salaris de misèria? Saps que les treballadores de Bangla Desh que fan la roba per marques com H&M, Zara o Benetton, no cobren més de 35€ mensuals i que treballen més de 60 hores a la setmana? Des del 1991 la Campanya Roba Neta denuncia les condicions d’explotació que viuen les treballadores de la indústria de la confecció. A través d’una xarxa de …

Muchas de las firmas de moda españolas que estos días llenan sus escaparates con carteles de rebajas contratan su producción a fábricas y talleres de todo el mundo. Por su cercanía y por las características de su mercado laboral, Marruecosse ha convertido en un importante centro de costura y confección de España y de gran parte de Europa.

foto de Carlos Castro

La promesa de “desarrollo” a través de la implantación de una industria textil orientada a la exportación es una promesa incumplida en Marruecos. El sector de la confección de prendas de vestir ha alcanzado una gran relevancia para la economía del país y ha generado miles de puestos de trabajo. Pero las ocupaciones creadas no alejan a las personas trabajadoras de la pobreza. Sin perspectivas de mejora en el propio sector y sin que se creen nuevos puestos de trabajo en otros sectores, las obreras de la confección no tienen posibilidad de usar su trabajo precario como trampolín para acceder a otras ocupaciones o a lo que en otros mercados laborales denominaríamos carrera profesional. El tipo de trabajo en el que se encuentran atrapadas limita fuertemente su posibilidad de construcción de redes sociales para mejorar su situación y deteriora su vida personal y familiar.

La Campaña Ropa Limpia y SETEM acaban de publicar el informe La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección en el que analiza los factores que mantienen a las trabajadoras de las cadenas de suministro de las firmas de moda en situaciones de pobreza y de gran vulnerabilidad social pese a tener un puesto de trabajo. La investigación se basa en entrevistas a 118 obreras y en varias reuniones e intercambios realizados gracias a la asociación de mujeres trabajadoras Attawassol. El informe dibuja una vida cotidiana extremadamente dura. Sus jornadas laborales suelen ser de más de 10 horas diarias durante seis días a la semana, a las que se debe sumar una media de 6 horas de trabajo doméstico al día; no saben cuándo deberán realizar horas extra que, por otro lado, son obligatorias; los salarios, de unos 200 euros mensuales, no les permiten mantener a sus familias; y no tienen posibilidad de organizarse para defender sus derechos debido a la falta de tiempo y a las muchas presiones y amenazas que reciben si intentan reunirse con sus compañeras.

Tras pasar por sus manos, la ropa que confeccionan estas obreras llega a los escaparates de nuestras ciudades etiquetada por las más prestigiosas marcas. Las empresas transnacionales se han comprometido, a través de sus códigos de conducta, a asumir su responsabilidad en situaciones de explotación laboral en la confección de sus prendas. Las personas consumidoras les podemos y debemos exigir que hagan efectivos estos compromisos a través de las campañas internacionales y de nuestro apoyo a las obreras que luchan por sus derechos.

En breu estarà disponible en català y àrab. De moment aquí està l’enllaç a la versió en castellà.

Nota de premsa al en català al bloc de la Campanya Roba Neta i al web de SETEM Catalunya.

Article publicat a la revista Perspectiva Escolar núm 360 de desembre de 2011

Introducció

Les situacions de pobresa i d’exclusió social viscudes durant la infància tenen conseqüències que acompanyen a les persones que les han patit durant la resta de les seves vides. En els següents paràgrafs es revisen els efectes que la pobresa infantil té sobre l’estructura d’oportunitats de les persones que la pateixen i sobre la transmissió de les desigualtats socials de generació en generació.

Un sistema socioeconòmic que no garanteix que els infants no visquin l’exclusió social1 no pot assegurar cap mena d’igualtat d’oportunitats. Davant una realitat que ens evidencia que la societat meritocràtica és una ficció, es presenten alguns arguments provinents de diferents ciències socials  que orienten quin podria ser el rol de les institucions educatives per a reduir les desigualtats socials.

Il·lustració de Sol Corradi

De la pobresa integrada a la pobresa marginal

La pobresa és la situació en la qual un individu no aconsegueix cobrir les seves necessitats bàsiques de manera satisfactòria. En totes les societats, els dèficits alimentaris, la no disponibilitat d’un espai on resguardar-se de les inclemències atmosfèriques, o la incapacitat d’obtenir roba amb què vestir-se adequadament segons els criteris culturals i socials establerts, han estat senyals inequívocs de pobresa. Durant la primera industrialització, les societats europees assumien la precarietat de la classe obrera com quelcom natural, al mateix temps que s’acceptava com una realitat inevitable que aquelles persones no aptes per a treballar visquessin en la misèria. Els col·lectius exclosos de l’activitat laboral, persones malaltes o amb discapacitats, gent gran, infants orfes, eren els que rebien l’assistència, en forma de caritat, de l’església o d’organitzacions filantròpiques. Per Zygmunt Bauman (2003), el vincle desocupació-pobresa es consolidà amb la divulgació i l’adopció per part de les societats modernes de l’ètica del treball, que consagra aquesta activitat humana com una finalitat en si mateixa i empeny als obrers, abans camperols o artesans, a acceptar l’organització industrial de la producció.

La recerca sociològica i econòmica sobre la pobresa té les arrels en l’entorn acadèmic anglosaxó del segle xix i està fortament associada a una visió liberal, que assumeix com a pròpia l’ètica del treball i que entén la societat com una massa d’individus que competeixen per un lloc en el mercat laboral. Per als representants d’aquesta visió i per als seus successors i successores, la funció de les polítiques socials hauria de ser assegurar uns recursos mínims als individus per a sobreviure. L’accent d’aquesta línia d’anàlisi recau en la distribució de la riquesa i la disponibilitat de recursos materials, tot i que alguns exponents més contemporanis d’aquesta tradició, com Townsend (1979), opinen que aquests mínims han de permetre a les persones o als components d’una llar la “participació” social. Les persones objecte d’aquestes polítiques són, doncs, les que no poden accedir a un salari: persones malaltes, amb discapacitats, gent gran sense recursos…

La precarietat en què vivien els obrers i les obreres industrials va ser l’origen de les tradicions revolucionaries del segles xix i xx, però fora del moviment obrer aquesta pobresa era inherent al sistema productiu i no es considerava un problema social. El fort creixement econòmic assolit durant la reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial i la configuració dels Estats del Benestar occidentals van reduir considerablement la precarietat material de la classe obrera i va reduir les àmplies bosses de pobresa formades per famílies camperoles que havien emigrat a les zones industrials. Els debats sobre l’escassetat de recursos del proletariat van quedar aparcats perquè s’assumia que les polítiques redistributives de caire socialdemòcrata2 eren, per elles mateixes, el millor programa de lluita possible contra la pobresa. Les socialdemocràcies, aplicant el principi de “desmercantilització” oferien a les persones treballadores un marc de relacions socials estable enfront de les contingències que podien apartar als individus de la vida laboral. L’objectiu d’aquesta seguretat era fer dels ciutadans i les ciutadanes quelcom més que una mercaderia intercanviable (Paugam, 2007:141) i trencar amb la reproducció social de les desigualtats oferint oportunitats equiparables als diferents estrats de la població.

Però malgrat els Estats del Benestar i l’imposant creixement econòmic, totes les societats occidentals, en major o menor mesura, veuen com hi ha bosses de pobresa que persisteixen. És en aquest marc on es comença a problematitzar la pobresa i a cercar en “les persones pobres” factors individuals que expliquin la seva situació. El 1958, al seu assaig sobre La societat opulenta¸ Galbraith ja desvincula la pobresa de circumstàncies estructurals i l’atribueix a factors com la deficiència mental, la mala salut, la falta de disciplina, una fertilitat excessiva, el consum d’alcohol, una educació insuficient o un combinació de diversos d’aquests factors. Galbraith només assumeix l’existència d’algunes illes de pobresa estructurals vinculades a modes de producció agrícola en zones rurals. Aquesta visió és criticada anys després per Michael Harrington a The Other America, que afirma que durant una etapa de prosperitat en la qual les grans masses accedeixen al benestar, els grups minoritaris que queden al marge arriben a fer nosa a la societat majoritària.

És en l’entorn acadèmic i activista francès en què es comença a utilitzar l’expressió “exclusió social”. El Moviment ATD Quart Món, compromès amb la defensa dels col·lectius subproletaris feia servir aquest terme per referir-se a la situació de marginació dels beneficis del creixement econòmic en que es trobaven els grups “tradicionalment pobres” o els “pobres de sempre”. En aquells temps, la noció d’exclusió es referia molt més al procés actiu de marginació d’aquests grups que a la situació individual de trencament amb el mercat laboral i amb les xarxes de suport social.

En el marc d’uns Estats del Benestar que suposadament garantien una xarxa de protecció a les persones sense ocupació o amb problemes d’inserció social, quins factors, individuals o estructurals, feien que hi hagués persones que no poguessin dur una vida “normalitzada”? I encara més important, què feia que les situacions d’exclusió social es transmetessin de pares a fills? Davant la retòrica de la igualtat d’oportunitats, la realitat s’entestava a demostrar que els fills de les famílies més pobres, seguien en situacions d’exclusió arribada la vida adulta.

El debat avui s’ha vist modificat pels profunds canvis que han viscut les societats de primera industrialització. La visió de la pobresa com a fenomen marginal comença a esquerdar-se amb l’expansió del que Ulrich Beck (1984) va anomenar la societat del risc. La globalització neoliberal i la crisi dels Estats del Benestar, provoquen una “democratització” dels riscos socials entre extensos grups de les àmplies classes mitjanes dels països rics. Les deslocalitzacions, la desindustrialització i la terciarització3 de l’economia, la individualització dels hàbits socials i el deteriorament de les xarxes de relació i de suport mutu, la contenció dels salaris reals, i les reformes laborals que redueixen la protecció dels llocs de treball, són alguns dels factors que fan que el risc de caure en situacions d’exclusió social s’estengui més enllà dels col·lectius tradicionalment marginats.

Des de la sociologia crítica ja no només es posa en dubte la igualtat d’oportunitats, sinó que, a més, es parla d’una precarització de les classes mitjanes i de la consolidació de barreres insalvables que mantenen a les persones amb un origen social humil en un risc d’exclusió social constant. La reproducció d’aquestes desigualtats té molt a veure amb l’estructura d’oportunitats que envolta les persones des de la infància. Com veurem en els propers paràgrafs, la pobresa viscuda durant la infància erosiona aquesta estructura d’oportunitats genera uns desavantatges a les persones que la pateixen que cristal·litzen la vulnerabilitat social i fan que passi de generació en generació.

Alguns dels factors que han incrementat la vulnerabilitat de la població infantil

Deixant de banda, si és que això és possible, les consideracions morals associades, la pobresa infantil constitueix un problema social de primera magnitud a causa de les conseqüències individuals en les persones que la pateixen i a la repercussió que té sobre la cohesió social. Les societats capitalistes legitimen les desigualtats socials a través del mèrit i de la igualtat d’oportunitats. És a dir, assumint que totes i tots gaudim d’una posició de sortida similar garantida per l’educació pública i uns serveis bàsics, gaudirà de major riquesa aquell que més talent tingui i més treballi. Ja és discutible que entre el gruix de la societat “normalitzada” es compleixi el principi d’igualtat d’oportunitats, però l’existència de la pobresa i l’exclusió social entre els infants evidencia, sense cap mena de discussió, que hi ha persones que parteixen amb uns desavantatges socials evidents ja des del naixement.

L’extensió dels riscos socials (Beck, 2006) associada a la postmodernitat ha generat una sèrie de factors que han incrementat la vulnerabilitat d’una població infantil que, dins els Estats del Benestar de postguerra, gaudia d’una protecció molt més intensa que l’actual.

Sistemes de protecció social androcèntrics i diversificació dels models familiars

El contrast entre unes institucions del benestar pensades per satisfer les necessitats d’un model de família nuclear tradicional amb l’actual pluralitat de realitats familiars ha provocat que els riscos socials afectin amb més intensitat a dones que a homes, donant lloc a una creixent feminització de la pobresa. L’acumulació de desigualtats en els diferents àmbits de la vida quotidiana i els desavantatges en l’entorn laboral es sumen a uns sistemes de protecció social que tenen com a beneficiari principal el “breadwinner” d’una llar, generalment home, amb un lloc de treball a temps complet, i amb una vida laboral “sense interrupcions” (Nuño, 2010).

A les societats postindustrials, la feminització de la pobresa ha colpejat sobretot a les dones grans que viuen soles i a les llars monomarentals (Sarasa i Sales, 2004). És en aquest últim tipus de famílies on es produeix una major concentració d’infants en situacions de risc de pobresa. A l’explotació de les dades dels expedients del Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) realitzat el 2005 (Sales, 2005), es calculava que prop d’un 12% de les llars monomarentals de la ciutat formaven part d’aquest programa (per un 0,13% de les llars amb més d’una persona adulta).

Increment de la dedicació al treball mercantilitzat i la nova pobresa ocupada

L’augment del nombre d’hores que dediquen les persones adultes d’una llar al treball mercantilitzat ha comportat una disminució del temps disponible a les tasques de cura de la família i dels infants. A banda de la sobrecàrrega més que documentada de les dones, que assumeixen una doble jornada de treball massa sovint no reconeguda, això té una repercussió directa en la qualitat del temps dedicat a les criatures i les activitats educatives.

L’estancament dels salaris reals i la precarització dels mercats laborals ha fet sorgir noves formes de pobresa que no tenen perquè estar vinculades a una situació d’atur o d’exclusió del mercat laboral. Cada cop són més les persones que, malgrat tenir una ocupació, no poden sortir de la situació de pobresa en què queden a causa dels seus baixos ingressos. Els pares i mares que es troben en aquesta situació, no disposen del temps necessari per a les tasques de cura o per a implicar-se en l’educació de fills i filles, però tampoc poden contractar aquests serveis al mercat. Requereixen, doncs, el suport de xarxes comunitàries o familiars de vegades inexistents o molt febles.

Pobresa infantil i perpetuació de les desigualtats

La posició socioeconòmica de les famílies, mesurada en funció del nivell d’ingressos i de les credencials educatives de pare i mare, manté una associació significativa amb el rendiment acadèmic dels infants i amb el risc d’abandonament escolar (Rumberger, 2001). Es fa molt complicat determinar fins a quin punt la relació es deu a la transmissió d’actituds i valors de la família als nens i nenes o de les tensions derivades de les penúries de l’escassetat econòmica. En qualsevol cas, hi ha estudis empírics que confirmen que una alimentació deficient influeix en el desenvolupament cognitiu i en el rendiment escolar de les criatures, i d’altres que mostren que en el cas que una família tingui els seus membres en edat de treballar a l’atur, la percepció d’una prestació per part de la seguretat social té una influència estadísticament significativa en la prevenció del fracàs escolar (Audas i Willms, 2001). Els dèficits educatius tenen una relació molt estreta amb l’estructura d’oportunitats laborals de les persones i el fracàs escolar és una variable molt rellevant per a explicar la pobresa i l’exclusió a la vida adulta.

La probabilitat que els infants pateixin trastorns mentals també augmenta si viuen situacions de pobresa o privació econòmica durant els primers anys de vida. La incidència de desordres de conducta, de problemes d’adaptació social i de depressió infantil, és molt més alta entre els nens i nenes en situació de pobresa que entre la resta de la població infantil (Seccombe, 2000). Els nivells d’ansietat que pateixen els pares i les mares en situacions de privació repercuteix negativament en la relació que mantenen amb les criatures i les anàlisis de dades longitudinals apunten que la durada d’aquestes situacions està correlacionada amb la incidència de desordres mentals i trastorns cognitius en els infants i amb la probabilitat de fracàs escolar (McLeod i Shanahan, 1993).

La influència de la família i de l’escola tenen un abast limitat. Les xarxes que els nois i noies estableixen en l’adolescència depenen, en gran part, de la seva elecció entre els iguals amb qui es relacionen en l’entorn més proper. Els estudis empírics indiquen que els adolescents que abandonen l’escola prematurament han incrementat prèviament les connexions amb xarxes socials on abunden altres adolescents amb fracàs escolar i que han experimentat un rebuig creixent per part dels seus iguals a l’escola (Audas i Willms, 2001).

Però més enllà del que col·loquialment anomenaríem “les males companyies”, les xarxes socials també determinen el que podríem anomenar capital social. Coleman (1988) va constatar que el capital econòmic i educatiu dels pares i mares no era suficient per a explicar el desenvolupament cognitiu i social dels infants i va definir el capital social com el cúmul de recursos de què disposa una persona en funció de les relacions socials de la seva família, de les relacions veïnals i de les xarxes de participació en la vida social a les quals té accés. En aquest sentit, créixer en un barri amb el teixit social debilitat, on les relacions interpersonals són escasses o conflictives i on no existeixen recursos comunitaris, esdevé un factor d’exclusió en la mesura en què la família no troba el suport de l’entorn i l’infant i posteriorment l’adolescent no sent cap tipus de control social per part de la comunitat. Això és especialment greu quan els nuclis familiars es troben allunyats de la família extensa pel fet de ser immigrants.

Per a la realització de l’informe Itineraris i factors d’exclusió social (Sarasa i Sales, 2009) vam realitzar una anàlisi del cicle vital d’una mostra de 300 persones en situació d’exclusió social de la ciutat de Barcelona. Vam constatar una sèrie de factors comuns a la infància de les persones enquestades que constituïen predictors estadísticament significatius de situacions de vulnerabilitat social a la vida adulta. Van resultar variables estadísticament significatives per la majoria de situacions d’exclusió haver arribat a passar fam durant la infància, haver format part d’una família en situació de precarietat econòmica severa o haver viscut en famílies on ningú treballés durant un llarg període de temps.

L’escola contra la perpetuació de les desigualtats

La combinació d’una escola pública de qualitat i de polítiques laborals facilitadores de la conciliació entre les tasques laborals i les tasques de cura han permès als països nòrdics mantenir els ràtios de pobresa infantil més baixos i la mobilitat social ascendent més alta de l’OCDE (Esping-Andersen, 1999, 2005). L’evidència empírica sosté que la proporció de criatures amb un rendiment escolar baix és menor en els països on la pobresa infantil és baixa, i que les desigualtats de classe social en el rendiment escolar també és menor en aquells països on hi ha menys pobresa (Hertzman, 2000). Així, doncs, retornant a l’inici, la qualitat de l’educació i els nivells de pobresa es retroalimenten convertint així les polítiques de lluita contra l’exclusió social de la infància i les polítiques educatives de qualitat en accions complementàries.

L’escola pot esdevenir un espai on prevenir l’exclusió social futura ja des dels primers anys de vida.    Una de les conclusions més clares de l’estudi Itineraris i factors d’exclusió social (Sarasa i Sales, 2010)  va ser la constatació estadística del paper preventiu que pot exercir l’escolarització prèvia als 6 anys dels infants que viuen situacions de risc social. Mentre que entre les persones amb una situació normalitzada durant la infància, haver començat l’escolarització abans dels 6 anys no tenia cap influència estadísticament significativa sobre el seu desenvolupament cognitiu i sobre els seu rendiment escolar, per a les persones que sí que havien viscut la precarietat a la primera infància, la preescolarització presentava un efecte preventiu estadísticament significatiu. Altres estudis empírics indiquen que hi ha habilitats que es poden adquirir amb la família en els primers anys de vida i que no necessiten d’escolarització en cas de viure en una llar normalitzada, però que quan es tracta d’una llar en situació d’exclusió social o que passa moments d’extrema precarietat requereixen un espai de socialització fora de la família (Figlio i Roth, 2008). Una escola bressol pública i una preescolarització pública i d’accés universal podria exercir un efecte preventiu d’itineraris vitals marcats per l’exclusió.

En etapes posteriors, la intervenció de mestres i d’altres professionals de l’educació pot ser clau per reconduir trajectòries d’exclusió o per facilitar itineraris escolars satisfactoris als infants que viuen situacions de precarietat a la llar. Al mateix estudi, vam constatar que els problemes dels adolescents amb les figures adultes d’autoritat esdevenen detonants de trajectòries d’exclusió quan l’individu no troba el suport de cap persona adulta alternativa i es refugia en el grup d’iguals. Segons la nostra anàlisi, trobar suport d’un adult o adulta al centre escolar quan la situació a casa és molt tensa pot marcar la diferència entre l’adopció o la no adopció de pautes de comportament antisocials. L’escola ha de tenir les eines per a detectar problemes i participar en les solucions treballant conjuntament amb uns serveis socials especialitzats.

La prevenció de l’exclusió social a la infància: una inversió de futur

Els recursos que una societat destina a l’educació no poden ser considerats una despesa. Són una inversió que es recupera amb escreix quan les persones arriben a la vida adulta. Si en algun moment, el discurs ideològic dominant assumeix aquesta afirmació ho fa acceptant que el sistema productiu necessita bons treballadors i treballadores que s’adaptin a les necessitats del mercat laboral. Però des d’una perspectiva més àmplia, destinar recursos a una educació pública de qualitat és una aposta per la cohesió social. Només a tall d’exemple, una intervenció dels serveis socials sol·licitada per l’equip d’orientació d’una escola tindria un cost mitjà anual d’uns 300 euros. Partint de la base que els estudis avalen una certa efectivitat d’aquestes intervencions per a evitar l’exclusió a la vida adulta, només cal comparar aquest cost amb el d’una pensió no contributiva (4.709 euros anuals), el d’un tractament residencial per toxicomania (30.000 euros anuals) o el d’un empresonament (24.119 euros anuals), per veure que la prevenció és econòmicament i humanament més rendible que l’atenció a les persones que ja es troben en situacions d’exclusió severa.

Referències bibliogràfiques

Audas, R. i Willms, D. (2001). Engagement and Dropping Out of School: A Life-Course Perspective. HRDC Publications Centre, p. 953-7260. [Facsímil (819)]

Bauman, Zygmunt (2003). Modernidad líquida, Editorial Fondo de Cultura Económica, México DF.

Beck, Ulrich (2006). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Paidós. Barcelona.

Coleman, J. (1988). “Social capital in the creation of human capital”, a American Journal of Sociology, núm. 94, p. 95-120.

Esping-Andersen, G. (1999). Fundamentos sociales de las economías post-industriales, Barcelona, Ariel.

Figlio, D. i Roth, J.(2008) ”The Behavioral Consequences of Pre-kindergarten Participation for Disadvantaged
Youth”. Ponència preparada per al volum del NBER sobre The Economics of Disadvantaged Youth, versió revisada:
febrer de 2008.

Galbraith, John K. (1998) The Affluent Society. Fortieth Anniversary Edition. Houghton Mifflin Company: New York

Hertzman, C. (2000). The Case for an Early Childhood Development Strategy. Centre for Health Services and Policy
Research, University of British Columbia.

Harrington, Michael. (1997) The other America : poverty in the United States. New York: Simon & Schuster.

McLeod, J. D. i Shanahan, M. J. (1993). “Trajectories of poverty and children’s mental health”, a Journal of Health and Social Behavior, vol. 37 (9), p. 207-220.

Nuño Gómez, Laura (2010). El mito del varón sustentador. Orígenes y consecuencias de la división sexual del trabajo, Icaria, Barcelona.

Paugam, Serge (2007). Las formas elementales de la pobreza, Alianza Editorial. Madrid

Rumberger, Russell W. (2001). “Why Students Drop out and What Can Be Done. Paper prepared for the Conference, Dropouts in America: How Severe is the Problem”. Harvard University. http://www.civilrightsproject.harvard.edu/research/dropouts/rumberger.pdf

Sales, Albert (2005), El perfil de la població beneficiària del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI). Barcelona Societat, nº 13. Ajuntament de Barcelona, Sector de Serveis Personals.

Sarasa, Sebastià i Sales, Albert (2004). Informe sobre la pobresa i l’exclusió a la ciutat de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Sector de serveis personals.

Sarasa, Sebastià i Sales, Albert (2010), Itineraris i factors d’exclusió social, Síndica de Greuges de Barcelona, Fundació la Caixa, Barcelona.

Seccombe, K. (2000). “Families in Poverty in the 1990s: Trends, Causes, Consequences and Lessons Learned”, a Journal Marriage and the Family [National Council on Family Relations], vol. 62, núm. 4.

Carrión, Jesús & Sales, Albert (2011) Las Cajas Vascas: análisis de impactos sociales y medioambientales. SETEM Hego Haizea [versió digital]

Fa uns dies vaig llegir un post sobre un llibre publicat per una dona australiana que havia treballant durant anys cuidant malalts a punt de morir. “Regrets of the dying”  recull reflexions sobre els cinc penediments més repetits per les persones que ha acompanyat en els seus darrers dies. L’autora assegura que és habitual, sobretot entre els homes, lamentar haver treballat tant dur i no haver pogut passar més temps amb les persones estimades.

il·lustració de Miguel Brieva (cc)

En aquests temps en que les persones “laboralment desocupades” són tantes, i en que moltes de les que tenen la sort de ser “ocupades” treballen moltes més hores de les que desitjarien en feines precàries i alienadores, no cal estar al final de la vida per sentir la frustració en la pròpia pell. Hem après massa bé la lliçó sense qüestionar-nos-en el contingut. L’home postmodern ha de portar el pa a casa en forma de salari i compartir les feines de la llar amb una dona postmoderna que ha de compaginar a la perfecció la seva carrera professional amb la maternitat i la vida familiar. Tot plegat per reunir poc més d’un parell de milers d’euros al mes que han de permetre a l’afortunada família postmoderna pagar la hipoteca, tenir un bon cotxe, portar les criatures a l’escola concertada, anar de compres els dissabtes per la tarda, i sortir amb els amics i amigues tot pagant unA cangur. Les persones de bé han de treballar dur per aconseguir diners, per gaudir de reconeixement social, per ser bons i bones professionals i per donar tot el necessari als seus fills i filles.

La contemporània ètica del treball no difereix gaire de la que es va imposar a força d’insistència i adoctrinament a les famílies obreres i camperoles al llarg dels segles XVIII i XIX. La idea de la dignificació a través del treball és molt antiga però pren total vigència a l’interior del sistema capitalista per la necessitat de donar sentit al treball derivat de la modernització dels modes de producció: una activitat que molts cops es realitza sense que la persona treballadora senti cap vinculació amb el procés ni amb el resultat més enllà d’un premi salarial.

Però, tot el treball dignifica? L’ètica del treball capitalista només pren en consideració un petita part de l’esforç que porten a terme els éssers humans per a que la societat sobrevisqui i es reprodueixi. Per a l’entramat ideològic que sustenta el sistema, igual que per als moribunds de “Regrets of the dying” tenir cura de les persones estimades, amb tota la dedicació gratificant o no gratificant que suposa, no és treball. I malgrat que en moments de reflexió pausada totes i tots som capaços d’identificar el treball més enllà de les tasques remunerades o mercantilitzades, el llenguatge quotidià està impregnat de pressupòsits patriarcals i capitalistes: “la meva mare no treballa”, “va deixar de treballar en tenir la segona filla”, “m’he quedat sense feina”, “no tinc temps per cuinar perquè tinc molta feina”…

El treball mercantilitzat no només desplaça en importància a les tasques de cura, sinó que també desplaça les activitats cíviques, organitzatives i comunitàries. En els darrers mesos he conegut moltes persones que se sentien plenament identificades amb la indignació que recorria places i carrers però que no podien i no poden assistir a assemblees i reunions perquè no poden sumar a la seva llarga jornada laboral i a la seva vida familiar un compromís amb la comunitat. I així, la delegació de l’activitat pública en els professionals de la política es torna quelcom totalment natural i inevitable. Quin espai queda per la formació d’opinió més enllà dels titulars del mitjans de desinformació massiva?

L’acceptació d’una vida dedicada al treball mercantil no només s’explica per una ètica capitalista hegemònica i per l’individualisme derivat del consumisme i de la victòria del tenir sobre el ser. Si bé es cert que la immersió en la societat de l’hiperconsum fa que moltes famílies no es puguin arribar a plantejar una reducció d’ingressos, també es cert que no són poques les persones disposades a cobrar menys a canvi de treballar menys. Però la majoria de les feines assalariades són un paquet d’hores que hem d’acceptar o rebutjar en termes de “tot o res”, si és que tenim opció de rebutjar alguna cosa. La lucrativa paradoxa està servida: persones “ocupades” amb agendes inhumanes conviuen, de vegades sota el mateix sostre, amb persones ancorades en l’atur.

El model de treball mercantilitzat que s’albira no és gens esperançador. La tendència cap a una major vulnerabilitat dels llocs de treball assalariat és comú a tot el món. La globalització ha estès arreu el model de treball capitalista i aquells països on s’estan generant noves ocupacions competeixen entre ells en una cursa sense final cap a l’explotació i la precarietat. El model de relacions productives vinculat al capitalisme global ens porta a dependre d’empreses i institucions per les quals realitzem un treball cada cop més precari i alienador i, tot plegat, per consumir productes fabricats per obrers, obreres, camperols i camperoles que fan jornades laborals interminables a les cadenes de subministrament de grans empreses transnacionals com Inditex, Apple, Carrefour, HP o tantes altres.

La victòria més gran d’aquest sistema és l’efecte desmobilitzador que exerceix el cercle viciós del consumisme. No volem patir l’explotació, no volem ser part de l’explotació d’altres persones, però creiem que necessitem als actors que generen aquesta explotació per gaudir d’un salari i per a que ens proporcionin els bens i els serveis de la vida quotidiana a uns preus cada cop més baixos “donades les dures circumstàncies”. Aquesta desmobilització encara és més imponent quan algú preten enfrontar-se a la realitat en solitari i d’un dia per l’altre. Com trencar els llaços amb el treball alienador i sobreviure? Com saber què comprar i què no comprar per no ser còmplice de la nova esclavitud ni de la destrucció d’ecosistemes? Què suposa realment la coherència?

Acceptant que la coherència en el consum i el treball és una fita molt llunyana, la nostra realitat diària està plena d’oportunitats per exercir des de petites rebel·lions quotidianes i individuals a grans accions d’insubordinació col·lectiva. A través del nostre consum podem triar premiar alternatives productives en forma de negocis d’escala humana fent possible una economia arrelada a al territori. Podem adquirir béns i serveis a empreses cooperatives o a persones o col·lectius que busquen la seva propia supervivència fora del treball explotador dominat per les empreses transnacionals. Amb la organització col·lectiva, a través de teixir xarxes de relació amb els nostres veïns i veïnes també cap la possibilitat de sumar-se a rebel·lions més transformadores que canviïn la nostra relació amb el consum. Mercats i espais d’intercanvi, comunitats d’autoaprenentatge, bancs del temps o cooperatives de consum que permetin l’apropament entre productors d’aliments ecològics i persones consumidores, en són alguns exemples.

L’exercici d’aquestes rebel·lions no ha de significar un sacrifici perquè la renuncia al suposat plaer que proporciona el consum no és el motor per al canvi en les relacions productives. Es tracta de gaudir de les relacions socials i d’iniciar camins cap a altres formes de treball que ens realitzin, que ens vinculin a la comunitat i al territori i que reordenin les prioritats de la societat.

Recomanació bibliogràfica:

Holloway, John (2011) Agrietar el capitalismo. El hacer contra el trabajo. El Viejo Topo.

Hi ha qui pensa que el #15M s’està dissolent i que tot ha estat un miratge. Però moltes coses han canviat. Ciutadans i ciutadanes de barris i ciutats s’organitzen per debatre i qüestionar el model de producció, de consum i de relacions humanes en el que estem immerses. Encara que ho deixéssim estar avui mateix, hauria pagat la pena. Gràcies per la invitació.

http://directa.cat/esdeveniment/xerrada-mataro-sobre-consum-responsable-carrec-dalbert-sales-membre-del-setem

En castellano en Rebelión.org

Qui no ha comprat una joguina “made in China”? El 70% de les joguines del món es produeixen al gegant asiàtic i la majoria de marques internacionals tenen els seus principals proveïdors allà. Però després de més de 20 anys de domini d’aquest mercat globalitzat, els treballadores i les treballadores que fabriquen aquests habituals regals nadalencs segueixen vivint penoses condicions en milers de fàbriques de les províncies més industrials del país.

Com succeeix a la majoria de zones de nova industrialització del món, bona part dels obrers i les obreres de Guandong (província on es produeixen el 70% de les joguines xineses per a l’exportació) són immigrants que provenen d’àrees rurals. El salari de les treballadores immigrants es d’entre 850 i 1320 CNY (100-154 euros). Malgrat que es compleix amb el salari mínim legal, les persones treballadores no poden cobrir les necessitats bàsiques de les seves famílies. Per això, habitualment deixen els seus fills i filles a les seves poblacions d’origen on només poden desplaçar-se durant l’Any Nou xinès.

Fa vint anys que les organitzacions internacionals de defensa dels drets laborals denuncien els salaris de misèria, les jornades de treball interminables i la repressió de qualsevol intent de lluita per un treball digne. Davant de les denúncies públiques i la preocupació de les grans marques per la seva imatge corporativa, les empreses del sector han desenvolupat codis de conducta laborals i sistemes de verificació, que pretenen garantir la responsabilitat social en la cadena de subministrament. ICTI (Internacional Council of Toy Industres), una associació empresarial que agrupa organitzacions patronals del sector de les joguines de tot el món, va desenvolupar l’ICTI CARE Process, un sistema de seguiment de la producció que atorga a les empreses un segell que, suposadament, garanteix que el procés de manufactura dels seus productes compleix uns estàndards bàsics recollits al seu codi de conducta.

Per desgràcia, com passa a l’electrònica o a la confecció de roba, els resultats que les estratègies de responsabilitat social que comuniquen les firmes internacionals no es correspon amb el dia a dia de les persones treballadores. L’organització SACOM (Students & Scholars Against Corporate Misbehaviour) ha estat fent un seguiment de la indústria de la joguina a Xina des de 2005 i manifesta no haver detectat millores en les condicions de les persones treballadores. Durant l’estiu de 2011, SACOM ha investigat tres fábriques de joguines proveïdores de firmes de renom com Disney, Mattel, Lego, MacDonalds, Marks and Spencer i Walmart. Tot i que les tres fàbriques estan certificades per ICTI CARE des de fa anys, les condicions laborals continuen deixant molt que dessitjar.

L’equip de SACOM ha documentat un excés sistemàtic d’hores extraordinàries, comptabilitzant-ne fins a 140 mensuals (quatre vegades el límit legal), endarreriments constants en el pagament de les nòmines, absència d’equips de protecció personal en feines de manipulació de substàncies perilloses, impagaments de les cotitzacions a la seguretat social, multes arbitràries, dormitoris i espais per menjar insalubres, treball infantil durant l’estiu i negació a les obreres i els obrers d’una còpia del seu contracte laboral, entre d’altres violacions dels drets laborals bàsics reconeguts per la llei i recollits al codi de conducta d’ICTI. Per aconseguir el segell ICTI CARE, les fàbriques passen unes auditories que elles mateixes han de finançar i que, a la vista dels resultats, són molt poc creïbles. Les marques internacionals però, obliguen als fabricants xinesos a obtenir el segell, netejant així la seva imatge i convertint aquesta certificació en un lucratiu negoci. Fins a 780 marques donen suport a ICTI CARE, algunes tan importants com Mattel, Hasbro, Lego, Disney o ToysRus. Segons el seu propi lloc web, més de 2.420 fàbriques van sol·licitar el seus serveis de certificació durant novembre de 2011.

No hi ha en les estratègies de responsabilitat social de les empreses internacionals del sector cap mena de voluntat de canvi de les estructures que fan possible aquests nivells d’explotació laboral. En un entorn de competència internacional ferotge, els treballadors i les treballadores no poden ni plantejar-se la possibilitat d’arribar a comprar els cotxes HotWheels o les nines Barbie que fabriquen durant 14 hores diàries.

Més informació a l’informe

Making Toys without Joy: ICTI CARE Covers Labour Rights Violations for Global Toy Brands like Disney, Walmart & Mattel, Publicat per SACOM el 5 de desembre de 2011.