Albert Sales i Campos
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya

versión en castellano disponible en la página de OMAL y en Rebelión

La major part de la roba i el calçat que es ven a les botigues de les grans firmes internacionals i de les grans superfícies europees ve de fàbriques asiàtiques. Durant aquest procés de deslocalització, sindicats i organitzacions internacionals, entre les quals es compta la Campanya Roba Neta, han denunciat reiteradament les condicions d’explotació laboral a les quals es sotmet als treballadors i les treballadores de la indústria de la confecció no només d’Àsia sinó també de l’Amèrica Central, el Nord d’Àfrica, Turquia i altres zones en què ha “prosperat” la indústria de la moda.

Joli Akhter, obrera de la confecció, i la seva familia esmorzant. Dhaka, Bangladesh, August 2009. Foto de Taslima Akhter/Clean Clothes Campaign

Arran de pressions i escàndols, les firmes internacionals van començar a respondre a aquestes denúncies a finals dels 90 desenvolupant polítiques de responsabilitat social empresarial (RSE). Des de la indústria s’argumenta que les deficiències en les inspeccions de les condicions de treball en els països productors impedeix que les empreses transnacionals controlin el que passa en els centres de treball dels seus proveïdors. Davant aquesta realitat, les grans firmes han desenvolupat codis de conducta laborals aplicables en els tallers i fàbriques que produeixen els seus articles, i han dissenyat sistemes de monitorització del compliment d’aquests codis. Tot de carácter voluntari i motivat per l’ètica empresarial.

Aquestes polítiques d’RSE han rebut moltes crítiques des dels moviments de defensa dels drets laborals i des dels sindicats. A la base de les crítiques es troba el fet que en el seu argumentari “s’oblida” que els enormes beneficis de les firmes internacionals i la seva capacitat de pressió cap als seus proveïdors es basen, precisament, en la constant amenaça de deslocalització i en la competència a la que se sotmet a treballadors i treballadores de tot el món per oferir els inversors internacionals els costos de producció més baixos.

Més de 20 anys d’RSE han estat insuficients per acabar amb la situació de misèria dels obrers i les obreres de la confecció. Els salaris constitueixen un exemple concret i paradigmàtic de la inoperància de la RSE i de la manca d’interès real pel benestar dels milions de treballadors i treballadores d’aquesta indústria. El salari mitjà d’una treballadora de la confecció a Àsia se situa en els 2 dòlars per jornada laboral. Aquesta jornada, que en teoria és de 8 hores, acostuma a estendre’s fins a les 12 hores i, en moments de punta de treball pot superar les 14. Encara que els preus a Bangladesh, l’Índia o la Xina, siguin més baixos que a Europa o EUA, organitzacions i sindicats calculen que el salari que una obrera bengalí hauria de cobrar per equiparar la seva capacitat de compra a la d’una obrera mitjana occidental es situaria al voltant de els 8 dòlars diaris.

En ocasió del Dia Internacional per un Treball Decent (7 d’octubre), una extensa coalició d’organitzacions asiàtiques van llançar la “Àsia Floor Wage Campaign” que té com a objectiu aconseguir l’establiment d’un salari mínim digne a tota la regió. Les organitzacions de l’Asia Floor Wage Alliance han establert una metodologia que pretén trobar una xifra que, adaptada a les necessitats de cada país, permeti als obrers i la obreres adquirir una cistella bàsica de productes i serveis. Aquesta proposta té com a objectiu frenar la competència a la baixa a la qual estan sotmeses les condicions laborals de les treballadores i els treballadors.

L’Àsia Floor Wage Campaign dirigeix les seves exigències tant a governs com empreses transnacionals. Sense oblidar la responsabilitat de les firmes de moda, la Campanya Roba Neta es fa ressò d’aquesta iniciativa focalitzant les seves denúncies en les pràctiques de grans cadenes de distribució com Walmart, Carrefour, Tesco, Lidl o Aldi. Aquestes empreses s’han convertit en importants venedores de roba i és molt habitual que consumidors i consumidores d’arreu del món vagin als seus establiments i hipermercats per omplir els seus armaris. Els baixos preus que ofereixen aquestes cadenes de distribució són possibles gràcies al gran volum de les seves encàrrecs ia la seva capacitat per imposar als fabricants preus cada vegada més baixos i terminis d’entrega cada vegada més curts.

Les economies d’escala que permeten que els gegants de la distribució es presentin davant els seus clients amb preus extremadament baixos mentre aconsegueixen beneficis desorbitants, estan subsidiades per milions de persones que treballen en condicions d’explotació per salaris miserables. Aquestes condicions es poden imposar gràcies a la situació de necessitat que viuen els treballadors i les treballadores i les seves famílies. En temps de crisi, en què la majoria de les famílies del món retallen les seves despeses, seria raonable preocupar-se per l’increment de preus que podria suposar pagar un salari digne a les treballadores i als treballadors asiàtics. No obstant això, el cost laboral representa tan sols un 3% (com a màxim) del preu de les peces de roba que es venen a Europa. Doblant els salaris actuals, els consumidors i les consumidores pagarien aproximadament 60 cèntims d’euro addicionals per una samarreta de 20 euros.

És oportú recordar que el respecte del dret bàsic de les treballadores a cobrar un salari digne per les seves llargues hores de treball no té perquè repercutir en els preus que paguen els consumidors y les consumidores. Malgrat la crisi, empreses com Inditex o Carrefour continuen incrementant els seus beneficis anuals.

Versión en castellano aquí

Publicat al setmanari La Directa el 7-10-2009

Albert Sales i Campos
Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra

El 27 d’abril, l’OMS va activar l’alerta 4 per amenaça de grip davant els primers casos de la varietat porcina detectada en humans a Mèxic. Fins llavors, el món estava en alerta 3 per la gairebé oblidada grip aviar. El dia 29, es decreta alerta 5 i el dia 5 de juny, per primer cop en 41 anys, entrem en el nivell d’alerta 6, el màxim possible dins l’escala del Reglament Sanitari Internacional. Malgrat que el vocabulari tècnic i el tractament mediàtic puguin recordar-nos a films apocalíptics “made in Hollywood”, el sistema d’alertes es refereix únicament a l’extensió geogràfica de les malalties i no pas a la seva virulència. El nivell 6 suposa la constatació de que s’han trobat casos d’infeccions pel virus H1N1 en dos o més països de regions diferents.

A 25 d’agost, el Centre Europeu per a la Prevenció  i Control de Malalties (ECDC) quantificava en 254.947 les persones infectades i en 3.145 les defuncions causades per la grip A arreu del món. I això és molt o poc? Si calculem la taxa de letalitat¹ a partir de les xifres globals resulta que de cada 100 persones afectades 1,24 moren a causa de la grip A. La letalitat de la grip convencional és del 0,1% però la variabilitat entre els països on ja s’han presentat brots importants no permet treure cap conclusió. La taxa de letalitat a l’Europa Occidental ronda el 0,15%, tot i que hi ha casos tan dispars com l’alemany (de 17.193 persones infectades, no n’ha mort cap) i l’espanyol  (25 morts de 1.538 persones infectades).

Cal tenir en compte que es comptabilitzen només els casos confirmats a través de proves de laboratori. Hi ha un nombre indeterminat de persones amb símptomes lleus o idèntics als de la grip estacional que no seran mai identificats. Podríem estimar per tant que el virus pot estar més estès del que indiquen els registres però que la seva letalitat és força inferior. Amb un període d’observació tan curt i amb unes dades tan provisionals, la precaució no ens permet ignorar la grip A com a problema sanitari global. Però, no hauria d’haver reeixit la mateixa precaució en les comunicacions de les autoritat sanitàries i polítiques? Ens podrien haver estalviat imatges de circ mediàtic com la distribució de mascaretes a diversos països asiàtics i americans o els controls de temperatura corporal als viatgers i viatgeres que aterraven als aeroports dels Estats Units? Els ridículs precedents indueixen a pensar que la prudència no es un valor que estigui valorat entre les autoritats sanitàries internacionals. Recordem que el Banc Mundial va alertar que la grip aviar podia arribar a matar 70 milions de persones y, finalment, només va causar 255 víctimes mortals².

La campanya de desinformació massiva que s’està portant terme ha alimentat les teories conspiratòries. I és que tractar la gent com una massa ignorant no evita que moltes persones es facin preguntes. Si el virus de la grip comú muta amb tanta facilitat que cada any s’ha de vacunar als col·lectius de risc, l’administració del Tamiflu ens immunitzarà contra la grip A? És prou segura aquesta vacuna? Per què li diuen vacuna si el Tamiflu és un antiviral?

Deixant les valoracions mèdiques de banda, hi ha algunes dades que no conviden a confiar gaire en les empreses farmacèutiques. El Tamiflu, medicament que la OMS està recomanant per lluitar contra la grip A, va ser creat per l’empresa nord-americana Gilead Sciences que va vendre la patent a l’empresa suïssa Hoffman-Roche l’any 1996 a canvi de 50 milions de dòlars i un 10% dels beneficis que reporti el medicament fins al 2016. No va ser cap èxit de vendes fins que va arribar la grip aviar. En plena campanya de pànic internacional, a mitjans del 2005, Roche va donar tres milions de dosis de Tamiflu per als països empobrits i l’OMS va recomanar que els governs en compressin reserves. El mateix any, el secretari de defensa de l’administració Bush, Donald H. Rumsfeld (que havia estat president del consell d’administració de Gilead Sciences entre 1997 i 2001 i que en continua sent un dels principals accionistes) va ser el primer en utilitzar diners públics per comprar Tamiflu per valor de 1.000 milions de dòlars per al personal militar dels EEUU desplegat a tot el món, malgrat els indicis de la seva inefectivitat davant el virus H5N1³. A partir d’aquell moment els governs europeus van començar a comprar existències de Tamiflu que, donada l’escasa incidència de la grip del pollastre, només han servit per augmentar el preu dels tractaments (de 40 a més de 300 €) i per engreixar els compte bancaris de Roche, Gilead i altres empreses farmacèutiques que fabriquen antivirals similars com el Relenza de GlaxoSmithKline (per no parlar de la butxaca del senyor Rumsfeld).

Estem molt lluny de tenir accés a una informació fiable, contrastada i objectiva. Les polítiques sanitàries haurien d’estar guiades per l’anàlisi científic però trenta anys de neoliberalisme han deixat la recerca mèdica en mans del capital. Les anomenades “big pharma” dirigeixen el 90% seus recursos a investigar malalties que pateix només el 10% més ric de la població mundial, utilitzen estratègies de dubtosa legalitat per allargar la vigència de les patents dificultant l’accés als medicaments genèrics i xuclant recursos dels sistemes sanitaris públics⁴, i es dediquen a arruïnar els modestos fabricants de medicaments genèrics a base de llargs i cars judicis.

notes

¹ La taxa de letalitat és el percentatge de defuncions sobre el total de persones afectades per una malaltia.

² Segons la OMS (http://www.who.int/csr/don/es/)

³ F. William Engdahl. The Pentagon’s alarming project: Avian Flu Biowar Vaccine. 14 d’agost de 2008:http://www.globalresearch.ca/index.php?context=va&aid=9833.

⁴ Veure l’informe de la Comissió Europea del 8 de juliol de 2009: http://ec.europa.eu/comm/competition/sectors/ pharmaceuticals/inquiry/index.html

versión en castellano aquí

Em resulta sorprenent el desplegament de mitjans realitzat pels mossos d’esquadra a principis de juny per clausurar una sèrie de tallers de confecció de Mataró en els que treballadors i treballadores de nacionalitat xinesa produïen peces de roba. No perquè pensi que aquestes persones estan millor aquí que al seu país, com s’han afanyat a afirmar alguns reconeguts tertulians televisius. El motiu de la meva estupefacció és la capacitat que tenim els éssers humans d’amagar-nos darrera l’arbre per no veure el bosc. Mai gosaria dir que l’explotació de les 450 persones que treballaven als tallers mataronins no sigui rellevant i denunciable però estaria bé aprofitar l’ocasió per recordar els milions de treballadores que fan jornades laborals de més de 14 hores, amb horaris imprevisibles, per salaris de menys de 100 euros mensuals i que són acomiadades a la mínima queixa o al mínim indici de pertànyer a un moviment sindical. Aquestes treballadores – xineses, però també bengalís, tailandeses, marroquines, hondurenyes i de molts altres indrets – es troben en la base d’un negoci en el que l’explotació laboral és un mal endèmic.

Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant una protesta, el 1908, a la fàbrica Cotton Textile de Nova York van morir 129 treballadores en un incendi provocat. La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials.

Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…

Moltes de les empreses catalanes tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si la indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 1.253 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va acumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.

La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és inassolible perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. Com a conseqüència, la distribució de la roba és converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals que imposen condicions draconianes a les fàbriques proveïdores que, per no perdre beneficis, traslladen els costos a les treballadores i als treballadors. Tant hi fa si és a Mataró, a Tànger o a Sichuan, les perdedores sempre són les mateixes. Si volem trobar els responsables de les condicions en que treballaven les 450 persones dels tallers mataronins hem d’esbrinar qui posava la seva etiqueta a la roba, quines firmes la comercialitzaven i quins comptes bancaris s’engreixaven gràcies a la suor de les treballadores. És molt probable que els noms que trobem a les etiquetes ens siguin molt familiars.

Albert Sales i Campos (Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya i professor de Ciències Polítiques a la UPF)

(Versión en castellano aquí)

Benvolguts i benvolgudes,

Poca gent millor que vostès coneix com s’ha transformat la realitat quotidiana de la ciutat de Brussel·les en les darreres dècades. A banda de l’increment de càrrecs polítics i de funcionaris de les institucions europees, ha proliferat una nova casta professional dedicada en cos i ànima a explicar a les persones amb poder de decisió quines són les polítiques que s’han de dur a terme per garantir el bon funcionament de la vida econòmica i social d’Europa. A finals de l’any passat, algunes fonts censaven en 15.000 el nombre “lobistes” professionals que, amb refinada educació i cortesia, desenvolupaven la noble tasca de mantenir-los informats i informades per a que no cometin cap descuit que suposi fer enfadar a les grans corporacions que els hi paguen el sou.

No falten experts, acadèmics, ONG i d’altres organitzacions de la societat civil, que es queixin de l’opacitat dels processos de decisió de la UE. Malgrat que tampoc falten veus optimistes que manifestin el contrari, el cert és que els ciutadans i ciutadanes d’Europa demostren sentir-se força lluny d’un Parlament de 785 diputats i diputades que forma part del poder legislatiu de laUE però que, a la pràctica, està supeditat a les voluntat dels estats membres. Com que no m’agradaria perdre’m divagant sobre la idoneïtat democràtica de l’arquitectura institucional europea, prefereixo exposar directament la meva preocupació pel fet que la fredor que els potencials votants mostren cap al Parlament i la Comissió és directament proporcional a la proximitat existent entre les grans empresestransnacionals i les esmentades institucions.

Per descomptat gran part de la culpa la tenim els propis votants: a nosaltres només se’ns demana que un cop cada cinc anys dipositem el nostre vot en una urna i no tenim esma per fer-ho, però les empreses, en canvi, estan disposades a pagar quantitats gensdespreciables per tenir una colla d’individus treballant per vetllar pel “bon funcionament” de la UE . El més probable és que aquesta asimetria sigui resultat d’un senzill càlcul: els potencials beneficis de la participació individual a les eleccions europees és irrisori al costat dels rendiments que poden obtenir els grups empresarials d’unes polítiques públiques orientades a afavorir les seves butxaques.

No és d’estranyar, per posar un exemple, que la European Alliance for Acces to Safe Medicines (EAASM) es prengués la molèstia d’organitzar una recepció al Parlament Europeu per presentar un estudi sobre “l’amenaça de les farmàcieson-line”. No voldria dubtar del compromís de l’EAASAM amb la salut de la ciutadania pero si alguna cosa posen en risc les farmàcies on-line són els beneficis de la poderosa industria farmacèutica oferint productes genèrics a través de la Xarxa. El que l’EAASAM va intentar amagar és que el seu finançament prové, majoritàriament, de Bayer-Schering, Boehringer Ingelheim, Eli Lilly, Johnson & Johnson, Pfizer i Wyeth.

També té la seva lògica econòmica que la International Air Transport Association (IATA) s’hagi esforçat a divulgar que el transit aeri només és responsable del 2% de les emissions de CO2 a l’atmosfera obviant que la xifra és de 1992, que els avions emeten altres gasos d’efecte hivernacle, que hi ha efectes indirectes provocats per les emissions a gran alçada i que informes independents asseguren que l’aviació és responsable d’entre el 3 i el 7% de l’escalfament global (2005). LaIATA, que agrupa entre d’altres a Lufthansa, British Airways i Air France, ha mantingut una agressiva campanya de pressió i ha aconseguit que la UE “imposi” un ridícul retall de l’emissió de gasos hivernacle del 3 al 5% a partir del 2012 i que s’eximeixi a les línies aèries de pagar un 85% dels drets d’emissió deCO2.

D’entre tots els grups de pressió, mereix un especial esment la International Association of Bussiness and Parliament, una organització que, a canvi d’una quota de 15.000 euros anuals, ofereix als seus membres grans oportunitats per mantenir trobades i per intercanviar impressions amb els parlamentaris. Entre aquestes oportunitats destaca el programa d’estades en empreses a través del qual els diputats i diputades poden passar una setmana coneixent a fons una corporació. LaIABP afirma que les seves activitats estan regides per la transparència i l’honestedat i que no pretén exercir com a grup de pressió. Em pregunto llavors amb quina finalitatl’IABP va convidar als participants en la cimera UE-Amèrica Llatina (celebrada el maig de 2008 a Perú) a visitar les oficines locals de Telefónica, BBVA, BP i SUEZ. Les cuatre empreses tenen en comú dues coses: totes quatre són membres de l’IABP i les quatre porten alguns anys rebent fortes crítiques pels abusos que estan cometent a Amèrica Llatina.

Ara que estem tan a prop de les eleccions, em preocupa força la capacitat d’aquests lobbys d’impulsar polítiques que optimitzin els beneficis a les grans empreses transnacionals. Si tenim en compte que en la majoria de les ocasions la política i l’economia no són jocs de suma cero, cada cop que aquestes corporacions s’apunten una victòria tremolo pensant quines seran les repercussions per a la ciutadania europea y per als pobles dels països patidors de les polítiques industrials i comercials europees. Em sumo a la crida per la participació que vostès fan des de la majoria de les forces polítiques. Desentendre’s de la política europea suposa deixar encara més poder a les grans empreses i a la sevalobbycràcia . Però demano als ciutadans i ciutadanes que no perdin cap ocasió per preguntar, abans d’encaminar-se cap al col·legi electoral, què pensen fer vostès, un cop instal·lats aBrusel·les, per democratitzar amb urgència extrema les institucions i introduir transparència en les actuacions dels lobbys.

Espero amb impaciència les seves respostes seguint atentament la campanya electoral,

Albert Sales i Campos
Professor del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya

20 de marzo de 2009

Albert Sales i Campos

Activista de la Campaña Ropa Limpia

Profesor del Departamento de Ciencias Políticas de la Universitat Pompeu Fabra

Del 17 al 21 de marzo, en el Paseo de Gracia de Barcelona, delante de una tienda Zara, un grupo de trabajadores y trabajadoras protestaban por la quiebra de la empresa para la que trabajaban hasta unas semanas atrás. EMS s.a. empleaba a 126 personas y la mayor parte de su negocio consistía en amueblar y condicionar las tiendas del gigante de la moda española, Inditex. Sin duda, apostar por un cliente, por grande que sea, no es una estrategia que aporte seguridad a una pyme, y las personas que se manifestaban ante Zara culpan de su situación, en primera instancia, al propietario y gerente de su centro de trabajo. Pero también expresaban su rabia e impotencia cada vez que leen en los periódicos que el propietario de Inditex, Amancio Ortega, posee la mayor fortuna de España y está en el selecto grupo de las diez fortunas más importantes del mundo.

El cese de los pedidos por parte de Inditex obedece sólo a una causa: la disponibilidad de mano de obra más competitiva en otros lugares. La empresa actúa con su proveedor de mobiliario igual que con sus proveedores de ropa. Se buscan fábricas y talleres situados en países con mercados laborales más “competitivos” que abandonarán sin ningún escrúpulo cuando encuentren lugares más rentables o personas dispuestas a trabajar más por menos. Los cierres de empresas textiles ha sido una constante en el estado español en las últimas décadas y, en muchas ocasiones, su producción se ha trasladado a Marruecos. En los últimos meses, entre las trabajadoras de Tánger circulan rumores acerca de los cierres que se avecinan y del posible traslado de producción de grandes firmas de moda a China. Ante la inseguridad generada, ¿Quién va a exigir mejoras laborales? ¿Quién se enfrentará a su empleador pidiendo que se pague el salario mínimo o negándose a realizar horas extras forzadas? Las trabajadoras que se atreven a hablar de sindicación y de derechos laborales son reprendidas por patrones y compañeras: “¿Qué es lo que buscas? ¿Que no nos lleguen encargos?”

Las grandes corporaciones transnacionales pueden no ser la mano ejecutora de los despidos y quiebras pero el sistema neoliberal las ha dotado de todos los medios imaginables para disponer de los trabajadores y las trabajadoras según sus intereses. Las reglas del comercio y de las finanzas internacionales permiten a los más grandes repercutir los riesgos de sus negocios a eslabones más débiles de la cadena de producción. Para abandonar un proveedor no es necesario un expediente de regulación de empleo y se atribuir su cierre a la mala gestión o a la crisis sin dar mayores explicaciones a los actores sociales. Mientras la crisis lleva a las empresas proveedoras a la quiebra, los beneficios de Inditex en el ejercicio de 2008 alcanzaron los 843 millones de euros. Y no es la única empresa del sector que esta “sorteando” con éxito la crisis. Nike, otro gigante, acumuló 391 millones de dólares de beneficios sólo durante el último trimestre de 2008.

En respuesta a las críticas surgen las “buenas prácticas en responsabilidad social empresarial” pero la autorregulación de los gigantes corporativos no va a poner a la economía al servicio de las personas. Las medidas voluntarias de responsabilidad social tienen como objetivo último preservar el entorno favorable de las últimas décadas y evitar que se impongan límites a las omnipotentes empresas transnacionales a base de realizar algunas concesiones que puedan servir además para presentarse como empresas comprometidas con el medio ambiente y con la sociedad.

Que las empresas transnacionales españolas triunfen en la economía global no beneficia en absoluto a los trabajadores y las trabajadoras del país. A los ganadores del sistema les importa poco el bien común de países, naciones o comunidades. Ni en su país de origen, ni en los países donde trabajan tienen como misión generar puestos de trabajo estables, ni fortalecer las redes de pequeñas empresas, ni reforzar los mercados locales, ni hacer respetar los derechos laborales y humanos más básicos. Su misión es el generar dinero y crecer, y las personas constituyen una de las materias primas necesarias para ello.

Si te interesa reenvia el enlace.

Se permite la reproducción citando la fuente.

Albert Sales i Campos

en castellà a la Revista Pueblos: http://www.revistapueblos.org/spip.php?article1534

+info  a la pàgina web de SETEM i a www.robaneta.org

El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils van recórrer els barris més rics de Nova York per protestar per les seves condicions de treball. Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant la vaga de 1908, a la fàbrica Cotton Textile de la mateixa ciutat van morir 129 treballadores en un incendi provocat. No és l’objectiu d’aquestes línies valorar globalment les conquestes socials en matèria de drets laborals i d’igualtat de gènere, només voldria que consideréssim el cas concret del sector tèxtil i en traguéssim algunes reflexions.

La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a  partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials. Dos fets van facilitar aquest procés:  la maquinària necessària per posar en marxa una indústria de tall i confecció no requereix grans inversions i el procés de formació de les treballadores és més curt i senzill que en altres processos industrials.

Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…

Moltes de les empreses tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si l’indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 843 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va cumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.

La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és doncs inassolibles perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. La indústria tèxtil globalitzada continua ocupant majoritàriament dones en una situació de precarietat extrema molt similar a les de les obreres que protestaven el 1908. La confecció és el sector amb salaris més baixos a la majoria de països productors. A Bangladesh, les treballadores cobren una mitjana de 26 euros mensuals, a Xina entre 57 i 80 euros al mes i al Marroc no més de 120 euros mensuals. En cap d’aquests tres països es pot arribar a cobrir la cistella bàsica amb aquests imports. Les jornades laborals s’allarguen sense avís previ i les hores extres massa queden impagades.

Les desigualtats de gènere contribueixen a la perpetuació d’aquesta situació. El mercat de treball de les zones industrials es nodreix de noies joves que migren des del món rural per aportar un sou a l’economia familiar que ja no pot subsistir amb el treball al camp. Tot i que molts estats disposen d’un marc regulador de les relacions laborals, aquestes noies desconeixen els seus drets com a treballadores i com a ciutadanes, no saben com funciona un sindicat o una associació i les llargues jornades de treball les impedeix construir una xarxa de relacions socials en la que recolzar-se. Quan les treballadores aconsegueixen organitzar-se i exigir el compliment d’uns mínims estàndards laborals pateixen pressions i amenaces, de vegades impulsades pels propis poders públics afins a les elits dirigents i als empresaris.

Les condicions de negociació de les treballadores del tèxtil avui són encara pitjors que les de 1908. No s’enfronten només al seu patró, ara se les tenen amb les grans corporacions que fan els encàrrecs i que tenen centenars de proveïdors que competeixen entre sí. Amb l’amenaça de la deslocalització i del trasllat de la producció, les treballadores han d’optar entre deixar de treballar o patir unes condicions inhumanes. Al Nord, assumir la primera opció significa cobrar l’atur durant un temps i buscar-se la vida en un altre sector. Al Sud, només els queda la segona opció.

Albert Sales i Campos

Campanya Supermercats, no gràcies!

El conflicte d’interessos entre producció i distribució ha iniciat una nova etapa amb la crisi econòmica. Les gairebé omnipotents empreses agroalimentàries s’estan veient superades per les grans transnacionals de la distribució i de la venda al detall. A mitjans de febrer del 2009, Mercadona anunciava la possible retirada de 1.200 referències de les seves estanteries, que s’afegirien als 900 productes ja descatalogats des del novembre del 2008, tot reduint així la varietat d’oferta i limitant-la a un ventall de productes on les seves pròpies marques blanques cada cop tenen més presència relativa. El pretext per adoptar aquesta mesura fou facilitar l’accés dels consumidors i les consumidores a productes més barats tot mantenint la qualitat.

Però les polítiques comercials de les empreses de distribució no estan pensades per beneficiar a les persones consumidores, sinó per aprofitar el context per continuar acumulant poder econòmic i polític i, òbviament, beneficis. En temps de dificultats econòmiques les famílies redueixen les seves despeses i la demanda agregada de béns i serveis baixa, però hi ha productes bàsics que s’ofereixen a baix cost que experimenten un creixement en les seves vendes tot substituint altres de més cars. En les crisis prèvies als anys noranta, el consum de carn disminuïa sensiblement mentre el consum de llegums augmentava. Ara, l’alternativa de baix cost són les marques blanques i a les llars es compren menys iogurts Danone i més iogurts Hacendado.

Aquest canvi que es fa per necessitat s’acaba consolidant en els hàbits de consum perquè, en general, les marques blanques ofereixen un producte idèntic al de les empreses productores a un preu inferior perquè, en realitat, es tracta del mateix producte. En la majoria dels casos, l’empresa de distribució no produeix la seva pròpia marca, sinó que són els proveïdors els que venen una part o la totalitat de la seva producció etiquetada com a marca blanca. La venda dels seus productes com a marca blanca no és una estratègia gaire desitjable per les empreses productores doncs estan rebaixant els preus i competint amb els seus propis productes, però la realitat de la distribució les obliga a acceptar el tracte. Les cadenes de distribució condicionen la presència dels productes dels proveïdors als estants, així com la seva visibilitat als establiments, a acords relacionats amb la producció sota l’etiqueta de marca blanca (en lloc de l’etiqueta de l’empresa productora).

Perquè les transnacionals agroalimentàries accepten aquests tractes? Quan Mercadona fa fora els productes Danone de les seves estanteries, Danone perd l’accés a un 16% dels consumidors i les consumidores de l’estat espanyol. I de fet, no té un ventall d’alternatives massa ampli. A l’estat espanyol, el 47,1% dels productes alimentaris es compren a un establiment propietat de Carrefour, Mercadona o Eroski i les 5 primeres operadores abasteixen als consumidors i consumidores del 55,5% dels productes alimentaris. En les darreres dècades un nombre cada cop més reduït d’empreses s’han convertit en la nostra via d’accés al consum. Això dóna a aquestes empreses un enorme poder per imposar les seves condicions als consumidors i les consumidores i a les empreses productores. I si les empreses de distribució poden imposar-se enfront d’Unilever, Nestlé o Danone, quines possibilitats tenen els petits productors d’entrar en el mercat?

La lluita contra els abusos de les transnacionals agroalimentàries no ens ha de fer qüestionar allò que comprem sinó també l’establiment on ho comprem. La gran distribució alimentària ha estat capaç d’imposar les seves condicions davant les empreses productores per la progressiva concentració del sector de la venda al detall. La situació oligopolística de la distribució no beneficia als consumidors i les consumidores. Si bé és cert que les marques blanques ofereixen una alternativa de consum generalment més barata, també es cert que consoliden el poder de les empreses de distribució i les converteixen en l’únic canal d’accés als productes més bàsics destruint les possibilitats de supervivència dels petits negocis de producció, distribució i venda.

Replantejar-nos on comprem és tan o més important que pensar en què comprem. Ecològic o bio i de marca blanca en un súper pot semblar bo pel nostre cos i la nostra butxaca a curt termini. Però la reducció dels canals de distribució i comercialització dóna el poder a les grans empreses de decidir sobre els preus, les condicions de producció i la nostra manera de consumir.

Més informació: http://supermercatsnogracies.wordpress.com

versión en castellano en la web de la Campaña Ropa Limpia y en la Revista Pueblos.

English version in Global Compact Critics.

Estem salvats! Les llumeneres del món desenvolupat estan dissenyant a Davos les noves estratégies per enfrontar-se a la crisi i per aconseguir que aquest suposat joc de suma zero que afirmen que és el capitalisme segueixi beneficiant a la humanitat i, per descomptat, a les empreses transnacionals. I encapçalant aquesta avantguarda de messies, Ban Ki-Moon (Secretari General de les Nacions Unides) ens proposa iniciar una nova etapa del Global Compact que canalitzi “una nova constel·lació de cooperació internacional entre els governs, la societat civil i el sector privat, que treballin junts per a assolir un bé global col·lectiu”.

En el Fòrum de Davos de 1999, Kofi Annan va engegar el Global Compact, que responia a la voluntat de les empreses transnacionals de demostrar el seu compromís amb els valors encarnats per les Nacions Unides i convertir-se un agent de desenvolupament internacional. Des de llavors, empreses de tots els sectors i de totes mides s’han adscrit a aquest compromís acceptant els seus principis i rendint comptes dels seus progressos en responsabilitat social empresarial en els grans actes onanistes organitzats amb el patrocini dels socis més il·lustres d’aquest club.

El Global Compact s’ha convertit en una eina que institucionalitza els mecanismes de la responsabilitat social empresarial o corporativa (RSE o RSC), donant màxima rellevància a aquest concepte, nascut en les escoles de negocis i els think tanks nord-americans i europeus, per eludir els controls del sector públic i de la societat civil organitzada. No és d’estranyar que les empreses més criticades per la seva devastació ambiental, per les seves pràctiques anti- sindicals, per la seva implicació en la explotació laboral de treballadores i treballadors o per les seves actuacions oligopòliques, siguin les abanderades de la responsabilitat social. Nike, per exemple, va ser durament atacada en els 90 després de la publicació de fotos de nens i nenes del Pakistan cosint les seves pilotes de futbol a la revista Life. El boicot internacional promogut per grups d’activistes de tot el món va causar alguns danys en la imatge de la marca obligant als seus directius i experts en màrqueting a buscar fórmules creatives per sortejar la situació i prevenir nous escàndols. Les causes del problema (la deslocalització de la producció a la recerca dels mercats laborals més desregulats, llargues cadenes de subcontractació, fortes pressions als proveïdors per rebaixar els preus i els terminis de lliurament…) no van ser considerades en les noves polítiques “responsables” ja que el més rentable va ser (i és) no qüestionar el model de negoci sinó convertir-se en l’empresa d’artícles esportius “pionera” en RSE. A Nike s’han anat sumant totes les grans empreses del sector de la roba esportiva i de la moda en general i avui no hi ha cap empresa que vulgui associar al seu producte una imatge de marca que no tingui el seu pla de RSE.

No obstant això, els treballadors i les treballadores de la confecció no estan millor en el recent inaugurat 2009 que en 1999. La majoria de els 30 milions de persones ocupades en la indústria global de la confecció viuen i treballen en condicions de misèria pròpies de les novel·les de Dickens. Els salaris mitjos del sector a Bangla Desh són de menys de 28 euros mensuals, a l’Índia no superen els 40 euros al mes i a la Xina ronden els 60 (1). Les persones que lideren vagues o moviments sindicals són perseguides, en ocasions per les autoritats, com a Xina o Birmània, i en ocasions per sicaris de l’empresariat com al Marroc, Turquia o Colòmbia (2).

Les empreses de roba esportiva i de moda han construït la seva RSE sobre tres eines: les memòries de sostenibilitat, els codis de conducta i les auditories socials. Les escoles de negocis insisteixen que les empreses han de ser transparents quant al seu triple balanç financer, mediambiental i social i les memòries constitueixen la base de la transparència i són el document anual en el qual l’empresa publica la informació que li sembla rellevant per als actors socials amb els quals es relaciona. Les memòries haurien d’explicitar la forma que l’empresa es responsabilitza de les seves externalitats ambientals i socials i la forma que gestiona els conflictes. Malgrat tot, la majoria de les memòries segueixen oferint al públic el seu catàleg de bones accions en forma de filantropía empresarial, acció social i patrocinis.

Els codis de conducta són documents elaborats i aprovats per l’empresa que pretenen constituir un marc de relació amb els seus proveïdors i tots els treballadors i les treballadores que intervenen en el procés productiu. En general, els codis de conducta obliguen als proveïdors de l’empresa a complir la legislació laboral del país i, en algunes ocasions, estableixen estàndards superiors. Salten a la vista les dues limitacions més rellevants d’aquests documents: la unilateralitat i la verificació del seu compliment. ¿Quina necessitat hi hauria de redactar aquests codis de conducta laborals si existís negociació col·lectiva? L’escàs respecte internacional a la llibertat sindical està a l’arrel del problema.

Si ens referim a la verificació del compliment dels codis, entrem en el tercer pilar de la RSE. La necessitat de verificació i de credibilitat ha abonat el terreny perquè les firmes auditores que fins a fa poc es dedicaven a certificar la bona gestió financera de les empreses, ara incorporin al negoci les auditories mediambientals i les socials o laborals. Aquestes últimes consisteixen en visitar als proveïdors de l’empresa contractant i inspeccionar els llocs de treball, la documentació relativa a salaris i horaris laborals, i a entrevistar-se amb treballadores i treballadors individualment per recollir les seves opinions sobre les seves condicions laborals. Les metodologies d’auditoria laboral són molt diverses i la seva efectivitat varia en funció de si les empreses són avisades prèviament a la visita dels auditors i si la selecció dels treballadors i les treballadores a entrevistar es realitza aleatòriament o per part de la direcció de l’empresa. Sigui quin sigui el procediment, els treballadors i les treballadores de les fàbriques i els tallers que produeixen per a les grans marques són advertits reiteradament dels riscos que comporten les valoracions negatives dels auditors: les queixes es converteixen en una reducció dels encàrrecs i de la contractació i, per tant, en una reducció dels llocs de treball (3). La conseqüència és la resignació de la legió de persones que prefereixen un treball precari a no tenir treball (4).

Les limitacions en la RSE de les empreses de la confecció, de la moda i del material esportiu, són molt similars a les de la resta dels sectors productius. Existeixen campanyes, ONG i moviments socials que denuncien l’actuació d’empreses transnacionals de tot tipus. Existeixen un bon nombre de prestigiosos socis del Global Compact que tenen seu a l’Estat Espanyol i que s’enfronten a acusacions molt ben fonamentades sobre explotació laboral, violació dels drets dels pobles indígenes, desastres mediambientals de tot tipus, corrupció i corruptela política (5).

La RSE no ha estat una resposta empresarial a les crítiques dels moviments contra la explotació laboral i dels grups ecologistes, és una estratègia per a justificar les polítiques productives davant el gran públic i deixar en fora de joc als moviments socials. En aquest sentit, pressionar a les empreses perquè siguin “més responsables” o perquè “deslocalitzin la producció de manera responsable” és seguir el joc del Pacte Global i del paternalisme postcolonial dels que encara creuen que els pobres estan esperant que els portem el desenvolupament. Els treballadors i les treballadores dels països empobrits no necessiten més responsabilitat social, sinó que es respecti la seva llibertat d’associació i el seu dret a organitzar-se i a defensar la seva dignitat. Tampoc necessiten que les empreses transnacionals els defensin enfront del “patró cruel” que els esclavitza, sinó  que les polítiques d’aquestes empreses no estiguin orientades a traslladar els riscos del negoci l’eslavó més dèbil de la cadena. I finalment, no els  fan falta reglaments voluntaris sinó un compromís internacional per fer complir les lleis i per generar un context normatiu que retorni la capacitat de negociació als poders públics, als sindicats, i a la societat civil organitzada, enfront de les grans corporacions.

No hauria de ser cap sorpresa que les empreses busquessin el màxim benefici. Al cap i a la fi el sistema capitalista premia l’acumulació del capital i exigeix ser competitiu. La immensa majoria de les empreses són organitzacions creades per a lucrar als seus propietaris. La denúncia de les empreses que s’enriqueixen a costa de l’explotació laboral ha d’anar acompanyada de la denúncia del dèficit democràtic de les institucions financeres internacionals i del poder que les empreses transnacionals tenen per a imposar la seva llei del més fort. Això sí, un “més fort” molt responsable i filantròpic davant els ulls de l’opinió pública.

Amb aquest panorama, la proposta de “iniciar una nova era” amb el “Global Compact 2.0” de Ban Ki-Moon sembla una ironia o una broma de molt mal gust… ¡Però no! ¡Va de debò! Les Nacions Unides seguiran impulsant un “desenvolupament” basat en les empreses transnacionals responsables, igual que la majoria de les Agències de Cooperació dels països rics, que recullen i expliciten en les seves planificacions estratègiques la importància de les empreses transnacionals en el “desenvolupament dels països del Sud”.

1) http://www.asiafloorwage.org/
2) http://www.cleanclothes.org/appeals.htm
3) Per a aprofundir en les deficiències de les auditories socials del sector tèxtil es recomanable el document Looking for a quick fix de la Clean Clothes Campaign disponible a http://www.cleanclothes.org/publications/quick_fix.htm
4) Gran part de les persones que treballen en la indústria de la confecció en els països de industrialització recent han estat expulsades del camp per les polítique agroexportadores impulsades per grans corporacions dels països rics i per les institucions financeres internacionals.
5) Les persones interessades en la repercussió de les activitats de les empreses transnacionals espanyoles poden trobar informació i documentació contrastada en aquestes pàgines: http://collectiurets.wordpress.com/, http://www.noetmengiselmon.org/, http://repsolmata.ourproject.org/ , http://supermercatsnogracies.wordpress.com/ , http://www.unionpenosa.org/ , http://www.turismo-responsable.org/ , http://www.finanzaseticas.org/ …

Albert Sales i Campos
Professor del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra
Activista de la Campanya Roba Neta (Clean Clothes Campaign)

Es permet la reproducció citant-ne la font i l’autor. La imatge és del dibuixant Miguel Brieva i està publicada sota llicència Creative Commons al llibre Dinero.

Justo antes de iniciar las fiestas Navideñas, el Instituto Nacional de Consumo (que depende del Ministerio de Sanidad y Consumo) lanzó una campaña con el título “compra con criterio” que invitava a fijarse un presupuesto para las compras y los regalos, a preparar una lista antes de lanzarse a gastar y a no abusar de las tarjetas de crédito. Ciertamente, la campaña no tiene como objetivo directo la reducción del consumo pero resulta evidente que luchar contra las compras compulsivas debería repercutir en el nivel de gasto de las familias. El mensaje que parece razonable: ante la incertidumbre causada por la crisis, mejor ahorrar un poco para no tener que arrepentirnos de nuestro despilfarro en la cuesta de enero, que este 2009 promete ser larga y pronunciada.

Llegadas las rebajas de enero, la frase “compra con criterio” sigue estando en plena vigencia. Aunque el sentido común y el Instituto Nacional de Consumo nos aconsejen no pasarnos con las compras, analistas, tertulianos y políticos de diferentes colores, nos recuerdan nuestro deber y nos repiten una y otra vez que no nos olvidemos de consumir. Para salir de la crisis, para generar empleo, para volver a engrasar la maquinaria productiva, para sostener el pequeño comercio, debemos consumir. El buen ciudadano y la buena ciudadana deben consumir de acuerdo a su nivel de ingresos, sin asustarse por la crisis y sin ahorrar excesivamente. No se trata de necesidad o de placer, consumir es nuestra obligación y, de no hacerlo, estamos cometiendo un acto de profunda insolidaridad con las trabajadoras y los trabajadores de las fábricas afectadas por EREs EROs y otras siglas terroríficas.

Ante la disyuntiva, me permito proponer al menos tres razones para introducir prudencia y responsabilidad en nuestro consumo sin tener que hacer frente al sentimiento de culpa del que se sabe causante del enfriamiento económico.

En primer lugar, el origen de la crisis no se encuentra en la caída de la demanda. Si realizamos el ejercicio de hacer un inventario de las causas de la situación económica internacional, el sobreendeudamiento de los hogares ocuparía un puesto destacado. La demanda agregada de bienes de consumo, y sobretodo de viviendas, se ha incrementado concediendo créditos para que los hogares de los países ricos consumieran por encima des sus ingresos. En la última década las entidades bancarias han generado productos financieros que no estaban respaldados por una garantía real de retorno. Bancos y cajas de todo el mundo empaquetaban estos créditos y los vendían como fondos de inversión obteniendo así beneficios inmediatos sin tener que esperar al vencimiento y trasladando el riesgo de impago a los inversores. Este sistema se ha mantenido en base a la confianza ciega en unas instituciones financieras que, no estando sujetas a un control público efectivo, han seguido vendiendo deuda aún a sabiendas de que la burbuja estallaría de un momento a otro. En conclusión, la demanda agregada se ha mantenido apoyándose en una burbuja especulativa con fecha de caducidad.

Segunda razón. Si la demanda agregada no ha crecido al ritmo en que se incrementaba la producción ha sido porque la globalización ha incorporado millones de nuevos trabajadores y trabajadoras industriales que no pueden acceder al consumo de aquello que ellos mismos producen debido a sus salarios de miseria y a las condiciones de explotación en que se encuentran. Si en los países ricos podemos hablar de terciarización de la economía o de sociedades post-industriales es gracias a la deslocalización de la industria a otras zonas del planeta. Para poder mantener e incrementar el nivel de consumo de nuestras sociedades de bienes i servicios ha sido necesario proveer a la masa de consumidores y consumidoras productos “low-cost”. De esta forma, pese a la contención salarial y la precarización de las condiciones de trabajo, se ha popularizado el acceso a todo tipo de productos calmando tensiones sociales y garantizando los beneficios de las grandes corporaciones transnacionales. Pero los productos “low cost” tienen un coste social (y medioambiental) escondido que pagan las personas que trabajan durante jornadas interminables a cambio de cantidades de dinero que no alcanzan para llevar una existencia digna. La lógica neoliberal nos ha llevado a una carrera miope hacia la precariedad y la polarización social, sin reparar en que, al final del recorrido, no habrá clase media que pueda ir de compras.

La tercera razón y la más importante es que no sólo estamos inmersos en una crisis económica, también vivimos desde hace mucho tiempo una crisis ecológica generada por la necesidad de crecimiento continuo que impone el propio sistema capitalista. Ya no se trata de solidaridad con las generaciones futuras. Hasta el más optimista aceptará que nuestro planeta no podría resistir a siete mil millones de consumidores y consumidoras desenfrenados que utilizaran la “Visa” al mismo ritmo que lo hacemos europeos, norteamericanos o japoneses. Siendo así, ¿qué modelo deben seguir los países de nueva industrialización? Hasta ahora la riqueza generada por la economía de exportación ha llenado los bolsillos de la clase dominante y de las grandes corporaciones transnacionales. Esta riqueza no se ha traducido en consumo ni en la creación de mercados locales sino que se ha convertido en inversión, la mayor parte especulativa.

Albert Sales i Campos

Se permite la reproducción citando la fuente.  La imagen es del dibujante Miguel Brieva y está publicada en Dinero bajo licencia creative commons.