Robatori, expropiació, apropiació, redistribució… El SAT i Mercadona

Posted: agost 7, 2012 in Empreses transnacionals, Exclusió social i pobresa
Etiquetes: , , , , , ,

El Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) s’ha apropiat d’aliments d’un establiment de la cadena Mercadona a Écija y d’un supermercat Carrefour de Arcos de la Frontera, per redistribuïr-los entre la població necessitada. La tria d’aquests establiments per part del SAT no és casual doncs l’acció no és un simple assalt fruit de la desesperació sinó una acció política que preten qüestionar les arrels del sistema d’estratificació social i de distribució de la riquesa de la nostra societat. Els i les sindicalistes no han entrat a la fruiteria de la María Isabel a emportar-se verdures, ni al “ultramarinos” del José Luís per emportar-se llaunes de tonyina. Han escollit Mercadona y Carrefour les dues empreses amb major quota de mercat alimentari de l’Estat espanyol.

I es que encara que els llibres de Primària dibuixin somrients carnisseres o verdulers per il·lustrar els temes referents al comerç i a l’alimentació, la veritat és que si preguntem als nens i nenes on es compren la carn o el peix, seran molt pocs els que es refereixin a la carnisseria o la peixateria en primer terme. Cada vegada són més les famílies que acudeixen a supermercats o hipermercats per omplir la nevera de gom a gom passant per un sol establiment. Però el que avui sembla l’estat natural de les coses és, en realitat, un fenomen molt nou. El primer hipermercat de l’Estat espanyol s’obrí el 1973, el 1980 hi havia només 5 i avui són diversos centenars els que esquitxen la geografia. El format supermercat va néixer a finals dels 50 impulsat per la Comissaria General de Proveïments i Transports. Avui, la major part dels habitants del país trobarà algun dels gairebé 7.000 establiments d’autoservei a la seva disposició al costat de la porta de casa.

Aquests milers d’establiments de distribució comercial són propietat d’un nombre molt limitat d’empreses. Carrefour, Mercadona i Eroski concentren el 47% de les vendes de productes alimentaris en format autoservei. La majoria de les corporacions dedicades a la distribució alimentària també actuen en altres sectors. A nivell internacional, empreses com Walmart, Lidl, Aldi o Carrefour, s’estan convertint en l’espai habitual on els consumidors i les consumidores adquireixen roba, material electrònic, parament de la llar, viatges, serveis de telefonia, i fins pòlisses d’assegurança. La importància de la distribució comercial ha alçat a una empresa de comercialització minorista, la nord-americana Wal-Mart, entre les tres companyies amb major facturació del planeta.

Malgrat que les grans empreses minoristes posen molts esforços en publicitar de quina forma ens faciliten la vida, no falten crítiques al seu model de negoci i als seus abusos de poder. La relació entre el poder de les grans superfícies comercials i la depreciació dels productes agrícoles és àmpliament coneguda gràcies, sobretot, a les mobilitzacions que els agricultors duen a terme tant en tant. La Unió d’Agricultors i Ramaders de Navarra denunciava l’estiu passat que mentre el consumidor estava pagant uns 4 euros per un quilo de préssecs, el productor estava rebent no més de 80 cèntims, per posar només un dels molts exemples de marges desorbitats i injustificables que imposen les empreses de distribució.

En el terreny de les relacions laborals, sindicats i moviments de defensa dels drets laborals han denunciat pràctiques antisindicals tant en centres de treball dedicats a la producció per a aquestes empreses com als centres de comercialització. El 2007, per exemple, sindicats alemanys, francesos, romanesos, txecs i polonesos coodinaron seves mobilitzacions per protestar per la política de recursos humans de Lidl. Des de 2008, la Campanya Roba Neta internacional ha posat en marxa la iniciativa Better Bargain per exigir a Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco i Walmart, canvis en les seves polítiques de subministrament després de constatar les condicions d’explotació en la factories que produeixen roba per aquests súper i hipermercats que es detallen en l’informe “Passeu per caixa“.

També són cada vegada més les organitzacions ecologistes crítiques amb la insostenibilitat de les pràctiques dels gegants de la distribució per les distàncies recorregudes pels productes, la mobilitat a la qual s’obliga a les persones consumidores, l’excessiva utilització d’envasos o el deteriorament de els sistemes de producció tradicionals. Un estudi de Amics de la Terra de 2008 assenyalava que un supermercat produeix tres vegades més emissions de diòxid de carboni per metre quadrat de superfície de venda que una botiga tradicional. Un altre treball realitzat presentat a Catalunya al maig de 2010 assegurava que comprar a un supermercat comporta una despesa d’energia a 6 vegades superior que fer-ho en un mercat tradicional.

El teixit urbà i les seves relacions socials depenen en gran mesura de com s’articula la activitat comercial. Una xarxa densa d’establiments comercials de proximitat genera un ús dels carrers i l’espai públic que va més enllà del mer trànsit entre l’habitatge i el lloc de treball. Els espais d’intercanvi i de coneixement mutu entre veïns que es donen en els eixos comercials dels barris i les ciutats es deterioren substancialment quan el nombre de negocis es redueix per l’efecte concentració que exerceixen els supermercats i hipermercats. En algunes zones rurals dels EUA es parla ja de l’efecte Walmart consistent en l’efecte combinat de la destrucció del petit comerç per la competència d’aquesta gran cadena, i la progressiva desaparició dels negocis i professionals com ara fusters, vidriers o assessors fiscals, que treballaven per als negocis familiars i que ara no tenen clientela.

Creixen les iniciatives crítiques amb el model de negoci que representen les grans cadenes de distribució globals fins al punt que el dia 17 de novembre s’ha assenyalat com a dia internacional de lluita contra el supermercadisme. Però es redueixen les opcions de què disposem els consumidors i consumidores per accedir als productes bàsics i es minimitzen els canals de distribució a través dels quals els productors poden arribar a comercialitzar el seu producte. 110 cadenes de distribució i centrals de compres monopolitzen la relació entre les persones consumidores europees i els agricultors i les empreses d’alimentació. Aquestes 110 empreses imposen les seves condicions a ambdós extrems de la cadena i exigeixen un producte al servei de les seves necessitats logístiques, deixant fora del mercat a explotacions agrícoles familiars, i a moltes petites empreses de transformació.

La irrupció dels sindicalistes del SAT a Mercadona i Eroski em recorda a les accions de denuncia que alguns activistes londinencs van portar a terme durant els noranta. Entraven a un supermercat, omplien el carro i quan passaven per caixa s’oferien a pagar amb el seu treball, ja que de diners no en tenien. Lògicament, els activistes es trobaven amb el dilema de deixar el carro o marxar sense pagar, ja que el seu treball no era acceptat com a moneda de canvi. Podem parlar de robatori?

Més informació:

Campanya Supermercats, no gràcies!

Un sistema de distribución, un sistema de producción

About these ads

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s