Bons polítics, grans empresaris i millors persones

Posted: juliol 9, 2012 in Empreses transnacionals
Etiquetes: , , ,

Per Inés Marco  i Albert Sales (RETS)

(Versión en castellano aquí)

Ja ens hem acostumat a que les institucions públiques “fitxin” a directius d’empreses privades per a la gestió de les administracions o per dur a terme reformes estructurals en nom de l’eficàcia i de l’eficiència. El discurs dominant, que imposa el desprestigi de tot allò que soni a públic, veu en els gestors de les grans corporacions els experts que han il·luminar el camí cap a unes administracions públiques més eficients alhora que més reduïdes. No és tan habitual que les transicions del sector públic al sector privat es donin a conèixer amb tanta vehemència però també són un fenomen habitual. Per a les elits del món empresarial i polític, el que separa la gestió dels interessos corporatius de la gestió de l’interès comú són unes portes giratòries que, a partir de certs nivells de responsabilitat, són extremadament permeables.

La legitimació del fenomen de les portes giratòries descansa sobre mites extremadament discutibles: d’una banda, la idealització del sector privat i de tot el que d’ell provingui, inclosos els seus professionals, i de l’altra, la creença que els beneficis de les grans empreses transnacionals amb seu en un país concret repercuteixen en el benestar de la població d’aquest país. Però a més de legitimar-se en uns mites que una observació empírica mínimament rigorosa desmunta amb rapidesa, les portes giratòries són mecanismes d’enriquiment de les elits polítiques i econòmiques que, sense dissimular, passen per sobre de profunds conflictes d’interessos. Es fa impossible quantificar els casos en què un càrrec públic ha fet ús de la seva posició per defensar i desenvolupar polítiques que han acabat afavorint a un sector empresarial que l’esperava amb els braços oberts en acabar el seu mandat.

A l’Estat espanyol, els ex-presidents José María Aznar i Felipe González, responsables de la privatització d’Endesa i Gas Natural Fenosa, han obtingut contractes milionaris com assessors externs d’aquestes companyies un cop que s’han convertit en les transnacionals que dominen el sector elèctric a Amèrica Llatina. Per sota en la jerarquia política hispànica, molts altres noms coneguts han ocupat càrrecs rellevants a les dues bandes de la frontera entre el públic i el privat. Pedro Solbes, el que va ser vicepresident segon i ministre d’Economia i Hisenda durant el primer govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, presta des de 2011 els seus serveis com a membre dels consells d’administració de l’elèctrica Enel (propietària d’Endesa) i del banc britànic Barclays.Mereix especial atenció el cas de Rodrigo Rato. El que va ser vicepresident segon del Govern d’Aznar i ministre d’Economia i Hisenda, després de dur a terme la major privatització de la història d’Espanya (Argentaria, Tabacalera, Telefónica, Endesa, Repsol …), va passar a ser el director gerent del Fons Monetari Internacional des de 2004 fins 2007 any en què va dimitir “per raons personals” i va ser nomenat a la divisió internacional del Banc de Lazard. Per aquells temps també es va incorporar al consell de Critèria i al Consell Assessor Internacional del Banco Santander, fins que el 2010 és nomenat president de Caja Madrid i, posteriorment, de Bankia. Amb aquesta trajectòria, és evident que Rato ha representat molts papers en la tragicomèdia de la crisi espanyola sortint fins ara ben parat i perfectament remunerat.

Però per comprendre com funciona el mecanisme de les portes giratòries per omplir certs comptes bancaris res millor que parar atenció al cas de Pedro Morenés1, qui va ser Secretari d’Estat de Defensa entre 1996 i 2000, Secretari d’Estat de Seguretat entre 2000 i 2002, i Secretari d’Estat de Ciència i Tecnologia de 2002 a 2004, i que des de desembre de 2011 és ministre de Defensa del Govern d’Espanya.

El senyor Morenés, des de mitjans de 2005 i fins poc abans de ser nomenat ministre, ha estat conseller delegat de Instalaza, empresa fabricant de municions i bombes especialment controvertides com les anomenades “bombes de dispersió”. Aquesta empresa, amb seu a Saragossa, és proveïdora d’equips, materials i munició per a les Forces Armades espanyoles i per exèrcits de tot el món, però ha passat una petita crisi comercial a causa de la prohibició de les bombes de dispersió pel tractat de Dublín , signat per 107 països, entre els quals hi ha Espanya. Per superar el descens de vendes derivat d’aquest compromís internacional, Instalaza va reclamar al govern espanyol recentment una “compensació de 40 milions d’euros en concepte de dany emergent i lucre cessant”, sent Morenés representant de la empresa2. L’operació es va tancar a l’abril de 2012 acceptant el govern espanyol, en un context de retallades socials de tota mena i amb Morenés exercint de Ministre de Defensa, abonar la quantitat fixada per Instalaza.

En els últims mesos de 2011 va compatibilitzar el seu càrrec en Instalaza amb el de president executiu de l’empresa paneuropea de míssils MBDA. Durant la seva llarga trajectòria en el sector de l’armament també ha format part del Consell d’Administració de SAPA, l’empresa guipuscoana de la família del president de la Reial Societat, Jokin Aperribay, especialitzada en carros de combat, canons i altre elements d’artilleria. Morenés també ha estat president de Construccions Navals del Nord SL, les antigues drassanes públics de Sestao, que l’avui ministre coneixia molt bé d’abans de la seva privatització, de quan va ser conseller de la SEPI i director comercial de la divisió de Construcció Naval de l’INI . És propietari únic de Boguillas SL, una empresa que es dedica a la “gestió i representació d’interessos” i que l’any passat va facturar 361.567 euros i només 19.646 euros en despeses de personal, segons el registre mercantil -entre els últims tres anys, les vendes superen àmpliament el milió d’euros-. També és amo de I-Sec Ibèrica, una “consultoria” “en el sector de la Seguretat”, conseller de Gamo Outdoor, un fabricant de rifles d’aire comprimit, d’Ingenio 3000, de Repassa … Sembla doncs que es tracta de tot un home d’empresa que, de tant en tant, es passa al sector públic a prestar els seus apreciats serveis.

Però quan el sector públic té a la vegada la qualitat de regulador i de client de les empreses en què recala el senyor Morenés el conflicte d’interessos es fa evident. Just abans del seu nomenament, l’actual ministre era president i conseller de l’empresa de seguretat privada Segur Ibérica que ha rebut adjudicacions de contractes en els últims tres anys per valor de 4 milions d’euros per a la vigilància i seguretat de diverses dependències del Ministeri de Defensa, a més de ser l’empresa contractada per custodiar els tonyinaires bascos a l’Índic.

El 1997, en qualitat de Secretari d’Estat de Defensa, Morenés posa en marxa un mecanisme de finançament que consistia en la concessió de bestretes reintegrables sense interessos a les empreses adjudicatàries dels grans programes d’armament per part del Ministeri d’Indústria. La intenció era facilitar que les empreses fabricants fessin front a les fases de desenvolupament i l’inici de la producció amb uns fons que no havien de tornar fins a rebre el pagament del Ministeri de Defensa. En la seva etapa com a Secretari d’Estat de Ciència i Tecnologia (entre 2002 i 2004) va seguir aprovant noves partides per al prefinançament de les empreses d’armament proveïdores de Defensa. 19 programes han estat prefinançats d’aquesta manera (avions, helicòpters i carros de combat, avions de transport, submarins i fragates, a més d’una llarga sèrie de “programes menors”) i, segons diverses estimacions fetes per un grup d’experts fa escassos mesos , podrien costar a l’erari públic entre 35.371 i 37.356 milions d’euros, a pagar entre 2030 i 20403.

No acaben aquí els mecanismes impulsats per Morenés per afavorir a les empreses del sector en què desenvolupa els seus projectes empresarials. Ell va ser qui va impulsar els principals programes d’armament (Avió de Combat Europeu Eurofighter; Carro de Combat Leopard i les Fragates F-100) el cost suposa avui més de la meitat del deute acumulat per Defensa. I també va ser Morenés qui va posar en marxa el mecanisme pel qual el Ministeri de Defensa podia dedicar l’import de la seva particular desamortització a l’adquisició de més armament (venent terrenys que, al seu dia, va expropiar a ajuntaments i poblacions als quals haurien d’haver revertit els ingressos de la venda).

En fi, amb les seves anades i vingudes entre el sector públic i el món de l’empresa de l’armament, Pedro Morenés és un exemple a seguir per a tot aquell que vulgui treure el màxim benefici de l’acompliment de càrrecs públics.

 

NOTES:

1 El currículum vitae de Pedro Morenés estava disponible al web del Cercle d’Empresaris, almenys, fins a febrer de 2010.

2 Segons recull el Butlletí Oficial del Registre Mercantil.

3 Fuente: Centre Delàs, Consultat 7 juliol 2012.

About these ads
Comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s