Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons
La Capsa Campanya Roba Neta
El 30 de Maig a les 18h, l’Assemblea de Treballadores i Treballadors de la Ciutat de la Justícia inicia una jornada de lluita que s’allargarà fins a la nit.
Tinc l’honor de participar parlant de “La gestió neoliberal de la misèria. Mites sobre la pobresa i criminalització de l’exclusió social”. Ens veiem allà!
Més informació: http://justiciaxjusticia.blogspot.com.es/2013/05/30-de-maig-judici-del-poble-la-justicia.html
17:00h Inauguració oficial amb espectacle inaugural
17:45h Projecció del 1r bloc de 5 curts finalistes
19:40h Projecció del 2n bloc de 5 curts finalistes
21:45h Espectacle final
22:20h Documental Gasland
Amb la presència al jurat de:
Més informació: http://www.festivalprotesta.com/
[versió en castellà aquí]
La responsabilidad social és signar un acord després de 1.100 víctimes mortals i 1 mil·lió de signatures i amb mig mi·lió de persones protestant als carrers de Daka?
La signatura del Programa per a la millora de la seguretat de les fàbriques a Bangladesh (Accord on Fire and Building Safety in Bangladesh) és un avenç per als treballadors i les treballadores d’aquest país asiàtic i per als moviments que lluiten contra el poder de les empreses transnacionals malgrat que també constitueixi una acció de pragmatisme empresarial i de cinisme per part d’aquestes firmes.
Ha fet falta un desastre de grans dimensions amb més d’un miler de morts i gairebé 3000 persones ferides per desbloquejar una proposta que portava cinc anys damunt la taula de les firmes internacionals. També ha calgut la mobilització de més d’un quart de milió d’obrers i obreres que porten encadenant vagues i protestes des del 24 d’abril així com la recollida de més d’un milió de signatures electròniques a l’acció llançada per la Campanya Roba Neta internacional. Amb aquest context el pas donat per les empreses signants no es pot emmarcar dins la voluntarietat de la “responsabilitat social empresarial” sinó una reacció necessària davant l’erosió de la reputació corporativa que ha suposat l’esfondrament del “Rana Plaza”.
De la mateixa manera, que la tragèdia ha permès que els treballadors i treballadores i els moviments internacionals contextualitzessin la situació concreta explicant el drama de l’explotació en la indústria global de la moda, la signatura d’aquest acord ens ha de facilitar donar a conèixer l’arrel del problema. Les empreses transnacionals amb cadenes de producció deslocalitzada no són responsables davant cap jurisdicció del que succeeixi a les seves fàbriques proveïdores. Els obrers i les obreres de Bangla Desh no poden demanar responsabilitats a C&A o a El Corte Inglés del que va passar al “Rana Plaza” perquè, senzillament les empreses responsables són les fàbriques locals. L’acord signat corresponsabilitza, per primera vegada, a les empreses transnacionals amb el destí de les seves treballadores i treballadors en matèria de seguretat, i fixa un precedent que es pot estendre a altres països i altres matèries.
No callarem després d’aquest petit avenç. També s’han de corresponsabilitazar d’aspectes més quotidians com el pagament de salaris legals (i dignes), el compliment de la legislació en matèria d’horaris laborals i el respecte de les llibertats sindicals.
La reacció del govern de Bangla Desh, que ha creat un grup de treball per estudiar l’increment del salari mínim legal, també s’emmarca dins els èxits del moviment obrer del país i del suport internacional rebut. La por a que el “made in Bangla Desh” es converteixi en un estigma per als productes que surten d’aquest país ha provocat reaccions. De ben segur, les reformes no seran les que desitjaríem però s’obren espais per a la lluita dels obrers i les obreres bengalís i es dificulta, cada cop més, la repressió salvatge que han viscut els darrers anys.
Al Solidaris de Catalunya Ràdio del 3 de maig, la Rita Marzoa em va convidar a debatre amb Josep Maria Julià, auditor de firmes internacionals com Mango, sobre les responsabilitats de les empreses transnacionals i les limitacions de les auditories socials. Interessant intercanvi de punts de vista, en especial, per la coincidència d’haver estat treballant tots dos a la ciutat de Tànger.
(versió en castellà aquí)
El País es qüestiona avui la Responsabilitat de les empreses de la confecció. Què irònic que fa unes setmanes publiqués un “publireportatge” vestit de periodisme sobre Amancio Ortega i les seves bondats. Charo Nogueira, la periodista que va elaborar aquest reportatge, titulat Galàxia Inditex, va incloure algunes veus crítiques per allò de la pluralitat informativa. Però és molt destacable que de l’hora llarga que va estar parlant amb mi per telèfon només trobés rellevant esmentar la frase “Les empreses es mouen amb les denúncies, no amb la prevenció, però almenys Inditex és de les que es mouen”. Oblidant tot el rellevant a la seva capacitat d’incidir sobre polítiques dels països productors, les repercussions sobre els proveïdors de les seves pressions logístiques, la ineficàcia dels seus auditories socials, la funció de la seva filantropia empresarial … La qual cosa no em estranya, perquè cada tres frases intentava portar la conversa cap a camins favorables a l’empresa tractant d’aconseguir alguna afirmació per part meva que li servís per diferenciar-la de la competència.
Amancio Ortega: “Madeself man”
Inditex no tenia producció subcontractada al Rana Plaza de Dhaka per casualitat. Tenen una presència important a Bangla Desh. De fet, molt més important que Mango. Però això a El País no li importa massa. Igual que tampoc es va prendre en consideració cap dels documents complementaris que se li van facilitar a la redactora d’Galàxia Internet després de l’entrevista que va mantenir amb mi. Si li interessava realment la meva opinió sobre Inditex només havia de llegir un article publicat al setmanari La Directa, la traducció al castellà del qual li vaig facilitar, per extreure’n el que considerés necessari, però va preferir forçar la conversa fins a aconseguir alguna cosa “útil” per a la seva versió de els fets. Periodisme?
El País se cuestiona hoy la Responsabilidad de las empresas de la confección. Qué irónico que hace unas semanas publicara un “publireportaje” vestido de periodismo sobre Amancio Ortega y sus bondades. Charo Nogueira, la periodista que elaboró este reportaje, titulado Galaxia Inditex, incluyó algunas voces críticas por aquello de la pluralidad informativa. Pero es muy destacable que de la hora larga que estuvo hablando conmigo por teléfono tan solo encontrara relevante citar la frase “Las empresas se mueven con las denuncias, no con la prevención, pero al menos Inditex es de las que se mueven”. Olvidó todo lo relevante a su capacidad de incidir sobre políticas de los países productores, las repercusiones sobre los proveedores de sus presiones logísticas, la ineficacia de sus auditorias sociales, la función de su filantropía empresarial… Lo cual no me estraña, porque cada tres frases intentaba llevar la conversación hacia derroteros favorables a la empresa tratando de lograr alguna afirmación por mi parte que le sirviera para diferenciarla de la competencia.
Amancio Ortega: “Madeself man”
Inditex no tenía producción subcontratada en el Rana Plaza de Dhaka por casualidad. Tienen una presencia importante en Bangladesh. De hecho, mucho más importante que Mango. Pero eso a El País no le importa demasiado. Igual que tampoco se tomo en consideración ninguno de los documentos complementarios que se le facilitaron a la redactora de Galaxia Internet tras la entrevista que mantuvo conmigo. Si le interesaba realmente mi opinión sobre Inditex solo tenia que leer un artículo publicado en el semanario La Directa, cuya traducción al castellano le facilité, para extraer lo que considerara necesario, pero prefirió forzar la conversación hasta lograr algo “útil” para su versión de los hechos. ¿Periodismo?
Grans firmes internacionals com Walt Disney, The Gap o Benetton han anunciat que “s’estan replantejant el seu rol a Bangla Desh”. el seu treball a Bangla Desh”. Això no significa que estiguin disposades a posar mesures per evitar tragèdies com la del Rana Plaza o a lluitar activament contra l’explotació laboral. Només vol dir que potser marxen del país.
La catástrofe del Rana Plaza ha convertit la etiqueta “made in Bangladesh” en mala publicitat i les marques, valorant aquest impacte, fan els seus càlculs. Després de més d’una dècada explotant a les obreres i destruïnt el teixit social i les capacitats organitzatives, la plaga de depredadors detecta que els costos en mala imatge poden fer reduïr els seus beneficis i opten per destruir llocs de treball enlloc de millorar-los.
Ho fan, a més, algunes de les firmes antítesi de la transparència, com Walt Disney o Benetton, que ja sortien malparades al gran clàssic del 1998 El libro negro de las marcas i que mai no han deixat d’aparèixer en els informes de denuncia d’organitzacions asiàtiques, europees i nordamericanes. Si els preocupa Bangla Desh, com ja han afirmat als mitjans, que exigeixin seguretat i salaris dignes.
Més info al New York Times:
Munir Uz Zaman/Agence France-Presse — Getty Images //
Bangladeshis buried the dead Wednesday in Dhaka. The collapse of a clothing manufacturing center killed more than 400 people.
